EL CRIT DE LES ULTRACOSES (2015) – David Ruiz

Autor: David Ruiz
Títol: El crit de les ultracoses
Editorial: Curbet
Any: 2015
Pàgines: 110
ISBN: 978-84-943796-1-1
Valoració: ★★★

 

En David Ruiz és nou en el món del fantàstic, però en “Callahan”, el seu alter ego, és un gat vell. Per a en David Ruiz El crit de les ultracoses (menció especial del jurat de l’últim Premi UPC a obres de ciència ficció) és la primera novel·la. En Callahan, en canvi, l’home de les sempiternes ulleres de sol a l’estil Clint Eastwood, té a les espatlles un bregat currículum de curtmetratges (i algun llarg, fins i tot) de gènere fantàstic, sobretot dins del terror més sangonós i canyero. Aquesta dicotomia és una de les senyes d’identitat d’aquesta seva primera novel·la curta, com no podria ser d’altra manera. De fet, l’embrió d’aquest llibre cal buscar-lo en el cinema, en el seu curt Noise (2007), que va guanyar el II premi en el concurs de curts del portal Aullidos.com. Es tractava de la història d’una misteriosa massa elèctrica vinguda de l’espai exterior que s’introduïa en un habitatge a través de l’antena del televisor. Aquest és, en resum, l’argument també d’aquesta novel·la.

Val a dir que, almenys des d’un punt de vista molt personal, m’ha semblat molt encertat aquest anar saltant d’un gènere a l’altre. Frases curtes, indicacions precises. En alguns moments sembla més aviat que estiguem llegint un guió cinematogràfic que no pas una novel·la convencional. Innegablement, El crit de les ultracoses beu també de la millor tradició literària de les novel·les sobre invasions marcianes i la fi del món. Des de La guerra dels mons (1898) de Wells fins a El dia dels trífids (1951) de Wyndham. Però el referent, gens dissimulat, és La invasió dels lladres de cossos (1955) de Jack Finney. Des que es va estrenar, la novel·la de Finney ha exercit una poderosa influència damunt de diversos directors de cinema, i se n’han arribat a fer ni més ni menys que quatre versions dignes, i moltes altres de “bastardes”. Precisament de la que és (al meu parer) la millor versió, La invasió dels ultracossos (1978) de Philip Kaufman, n’extreu en David el títol de la seva novel·la.

El crit de les ultracoses està protagonitzada per un detectiu del cos dels Mossos d’Esquadra a la ciutat de Girona, en Raül Costa. Es tracta d’un individu alcoholitzat, groller i d’un profund cinisme. Al més pur estil de les novel·les de gènere negre amb protagonista malcarat. Ell i el seu company, en Quim Brava (efectivament, són la parella Costa-Brava), s’han d’encarregar d’una mort, aparentment rutinària. Al cap de poc, però, descobriran que les causes del decés no són tan clares com semblava en un principi i que no ha estat l’únic cas a la ciutat. Tot esdevé molt més desconcertant quan les suposades víctimes resulta que desperten. No, no són zombis. Senzillament han estat abduïdes per ultracoses. A partir d’aquest moment comença una desenfrenada carrera del protagonista per aturar la invasió d’aquests éssers que, per epicentre, té la capital gironina. La ironia és una de les bases que millor juga la novel·la: l’antiheroi protagonista, les referències al grup de música Manel, etc. De fet, subvertir l’ordre d’alguns elements se li dóna bé a l’autor, com per exemple amb l’alcoholisme del protagonista, que serà una de les claus del seu poder de resistència als invasors.

La novel·la té una bona arrencada, que m’ha enganxat. La barreja de realitat quotidiana i surrealisme absurd és convincent i confereix originalitat al relat. Els referents al món del cine, que potser desagradin a algun lector, a mi personalment m’han fet el pes (com la indissimulada “escena” inicial amb en Raül ressacós al seu cotxe, tot un homenatge al Bruce Willis de L’últim boy scout). Potser en algun moment de la part central davalla la tensió i és aquí on es nota que és una primera novel·la (la història entre el protagonista i la seva família, per exemple, m’ha semblat un pèl enrevessada i m’ha costat d’entendre en algun punt), però la veritat és que a les últimes pàgines el llibre remunta. Val a dir, sense desvetllar cap sorpresa, que si un dels aspectes més interessants de les versions cinematogràfiques eren els finals (el de la primera versió de Siegel i el de la posterior de Kaufman, sobretot), plens de lectures desconcertants, en David ha estat a l’altura. Hauria estat un desengany que, amb el currículum d’enfant terrible rere (i davant) la càmera que té, s’hagués conformat a escriure un happy end de factura hollywoodiana per al seu primer relat. Doncs, no. No és el cas.

Últimament he llegit algunes altres novel·les que ara em fan pensar en aquesta: per exemple Mentre el món explota (2014) de Roderic Mestres o Podrits (2014) de Josep O. Granés. La primera és una història sobre la fi del món localitzada a la ciutat de Barcelona. La segona és una invasió zombi, situada a Girona. En tots dos casos es fa ús d’un llenguatge planer, amb tendència a l’exageració i que ens apropa més al que seria una obra irònica i desmitificadora, simple entreteniment, que no a res pretesament transcendental i metafòric. És d’agrair, a vegades, aquesta sinceritat en una novel·la. El llibre d’en David crec que té el millor de les dues: l’estil gamberro de la primera i la localització gironina de la segona. I aporta un element que cap d’aquelles tenia, i que personalment trobava a faltar. Una certa consistència en l’element cienciaficcional. El crit de les ultracoses no és (només) la típica novel·la juvenil de desastres. L’autor s’ha esforçat (val a dir que convincentment) a justificar amb raons l’arribada dels invasors a través del televisor. La meravella no és fruit d’un irritant deus ex machina, sinó que Ruiz teixeix una coartada científica ben exposada. I de passada fa una bona repassada al món de la televisió. En aquest cas sí, doncs, la novel·la també serà metàfora d’alguna altra cosa: de tota l’alienació (gens fictícia) de què som víctimes sense adonar-nos-en. En definitiva: un primer relat molt rodó.

 


Aquesta ressenya l’he elaborada a partir de la que vaig publicar originalment el 10 d’abril de 2015 al web FantàstiK.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari