FERRALLA (2018) – Pádraig Kenny

Autor : Pádraig Kenny
Títol : Ferralla
Any : 2018
Editorial : Bambú
Pàgines : 348
ISBN : 9788483435571
Valoració : ★★

 

Ferralla de Pádraig Kenny és un llibre ideal per a joves lectors d’esperit aventurer que vulguin veure món en companyia d’un grup entranyable de robots. Tot i que el mot, derivat de robota i encunyat per Karel Čapek, potser no sigui el més adient en aquest cas: a la novel·la es parla de ginys, no pas de robots, en referència als enginyers, que són qui els fabriquen i els confereixen vida a través dels glifs, una mena de símbols màgics. Bé, tampoc la paraula vida seria cent per cent encertada. Tot plegat sembla confús però n’hi ha prou amb endinsar-nos en la lectura per entendre perfectament allò que l’autor ens vol explicar. Ens transportem a una Gran Bretanya ucrònica, un territori on l’ús d’aquests ginys és relativament habitual. En aquesta societat steampunk nascuda de la ment de Runcible, el primer gran enginyer, tan sols hi ha unes poques restriccions pel que fa a construir ginys humanoides: no es poden fabricar models adults i no és permesa la utilització de la Propulsió Refinada, un mecanisme molt sofisticat que consisteix a dotar-los d’ànima. Tret d’això gairebé tot està permès. Aquest fet concedeix a Pádraig Kenny un ventall enorme de possibilitats a l’hora de construir un món visualment enlluernador. L’autor, però, no ho acaba d’aprofitar, ja que es capfica en aprofundir en els sentiments d’uns personatges massa encotillats en lloc de descriure’ns uns escenaris que ben bé podrien haver sorgit de la imaginació d’autors com China Miéville o Tim Powers.

En Gregory Absalom és enginyer. Tot i no tenir la titulació oficial es dedica a fabricar ginys mecànics que utilitza pel seu propi benefici. Com a creador és bastant matusser i com a amo mostra un tarannà introspectiu, fosc i turmentat (igual que quasi tots els adults que surten a la novel·la). L’Absalom no dubta ni un moment a explotar els infants mecanitzats (recordem que està prohibit crear robots adults) per treure’n profit, i ja al primer capítol assistim a una escena en la qual intenta entabanar una pobra parella per tal que adquireixin en Jack, potser la seva creació més sofisticada. El pla, però, se’n va en orris, i se’n torna cap a casa amb les mans buides acompanyat pel Christopher, el seu ajudant, i en Jack. De nou al taller el feliç grup de nois es reuneix al complet: s’hi uneixen en Rob Rodanxó, la Manda i en Grapes, la creació més gran i més antiga de l’enginyer. Allà també coneixem l’Estelle, una noia humana que proveeix l’Absalom de pell sintètica per recobrir els ginys. L’Estelle s’ha fet amiga d’en Christopher i adora la resta de mecanismes fins al punt de considerar-los la seva família.

La majoria de mecanismes duien gravats al crani els glifs de propulsió i de consciència, però en Grapes portava uns quants símbols grossos i corbats repartits per tot el cos; un mecanisme tan gros com ell necessitava més màgia per fer-lo moure.

A les nits el grup es reuneix per tal que en Christopher evoqui les poques imatges que atresora de la seva infantesa. És aquest un moment de recolliment que reforça els lligams entre els autòmats, que s’aferren als records d’en Christopher com si fossin propis per sentir-se més humans. Les jornades transcorren sense incidents fins que es desencadena el conflicte: arran d’una visita inesperada i violenta el grup haurà de fer front a la pèrdua d’un dels seus integrants; els nois miraran de rescatar-lo per totes les vies possibles. D’altra banda, en Christopher seguirà rebuscant entre els seus records per esbrinar qui és en realitat, donat que pateix una mena d’amnèsia. Un cop els robots es posin en marxa, el lector coneixerà altres personatges que fins aleshores tan sols s’havien esmentat de passada i visitarà llocs tan pertorbadors com Ironhaven; també entraran en joc artefactes fantàstics com el Divinador. En definitiva, l’autor encaixarà totes les peces i farà girar les rodes dentades de la trama per mirar de fer-nos gaudir i emocionar-nos amb la seva història.

Com a conjunt, la novel·la m’ha deixat una sensació agredolça. Per una banda tenim la gran riquesa visual de la narració de Kenny: el misteriós indret anomenat Ironhaven resulta molt atractiu i per sí sol funcionaria com a la localització per una novel·la o una sèrie de televisió. Els referents literaris i els lligams amb els mites i les tradicions d’alguns països són un altre punt a favor: l’associació entre l’Absalom i el mag Howl creat per Diana Wynne Jones em va resultar gairebé inevitable; pel que fa als referents de la literatura de gènere em vénen a la ment dos clàssics com són El gólem de Gustav Meyrink i l’autòmata Olimpia d’ E.T.A. Hoffmann; més subtils però igualment interessants són els punts en comú amb els artefactes animats de la tradició d’Estonia anomenats kratts (1). Per últim, cal dir que el rerefons dramàtic de la història, soscavada per rius subterranis de passions fosques i secrets obscurs, és un material més que notable per teixir una trama sòlida i atraient.

El Divinador giravoltava amb un moviment suau, gairebé hipnòtic. Es movien glifs per damunt de la seva superfície, que apareixien i desapareixien com onades damunt de l’aigua.

Malgrat tot aquest potencial, durant la major part de la novel·la l’autor no arriba a transmetre gran cosa més enllà d’una reiterativa idea d’esgarrapar la superfície i ni tan sols amb el desenllaç albirem el fons de la qüestió. El llibre resulta per moments lent i avorrit, massa centrat en uns robots d’aparença infantil (l’autor ens ho recorda amb massa insistència) que resulten ensucrats i un pèl farragosos. Kenny s’entesta a presentar els robots com a infants i sovint el text esdevé massa juvenil. Pueril resulta també l’ús de la tensió narrativa, així com la resolució d’alguns esdeveniments clau. Es troba a faltar una millor definició d’alguns personatges com el Sr. Absalom i tampoc ajuda l’erràtica traducció d’Aurora Ballester, que destaca per la riquesa de vocabulari de les descripcions (per exemple en la diversitat de tons metàl·lics) per punxar tot seguit amb l’ús d’expressions tan poc adients com “córrer a tota pastilla”. S’agraeix l’intent de crítica social en pro de la igualtat de gènere, del qual l’Estelle n’és l’estendard, però l’efecte inicial s’acaba dissolent i no té continuïtat fins al final. Els missatges que amaga la novel·la (la recerca de la identitat i la superació de la pèrdua entre d’altres) són molt potents, catalitzadors infal·libles de tota bona història, però resulten aquí del tot insuficients.

La sensació global és que la novel·la peca del gran mal dels llibres moderns: l’excessiva longitud. Cal doncs destriar-ne el gra de la palla literària, que és molta, passant per alt les escenes que s’allarguen de forma innecessària i els diàlegs que no porten enlloc. L’escenari que planteja Kenny està molt desaprofitat i hagués estat enlluernador si se li hagués concedit més protagonisme a l’entorn. El lector adult potser trobarà en Ferralla una lectura buida i prescindible; el lector juvenil/infantil, en canvi, en gaudirà i en sabrà traure aspectes positius. Tanmateix, el missatge subjacent és potent i l’autor és molt capaç de tocar-nos la fibra sensible en contades ocasions, motiu pel qual és necessari donar-li un vot de confiança. Vull pensar que en obres futures Pádraig Kenny sabrà explotar aquest univers visual tan ric que té. Si elimina el to naïf i opta per anar al gra i assaonar les seves obres amb una mica més de mala llet i de foscor, estic segur que tots plegats, joves i adults, en gaudirem molt més.

(1) Podeu veure’ls en acció a la pel·lícula November projectada a la secció oficial del festival de cinema de Sitges de 2017.

2 Comments

    • Bona nit Rodolfo,

      Abans que res agrair-te que hagis llegit la ressenya. Pel que fa al teu comentari entenc que et refereixes al fet que les novel·les no només es componen de personatges, sinó que també hi ha trames, ambientacions, i que totes elles conformen el conjunt de l’obra. És cert, però per a un servidor els personatges són essencials per qualsevol història, més enllà de la trama o dels girs argumentals. Crec que en el cas de “Ferralla” els protagonistes es veuen massa juvenils (per no dir infantils) i els falta un punt de definició, quelcom que potser no agradarà a tots els lectors.

      Ara bé, es tracta d’una simple opinió, i estic segur que cada lector tindrà la seva. Confio que hagis gaudit del llibre, que d’això es tracta.

      Una forta abraçada.

      .-Toni-.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada