PODRITS (2014) – Josep O. Granés i Cortey

Autor: Josep O. Granés i Cortey
Títol: Podrits
Editorial: Nummulit Edicions
Any: 2014
Pàgines: 166
ISBN: 978-1-291-80734-9
Valoració: ★

 

Podrits és una obra del tot impensable fa només vint o trenta anys. I això no ha de ser obligatòriament bo. Però tampoc necessàriament dolent. Podrits, de l’editorial Nummulit Edicions, una modestíssima plataforma editorial que s’ha encarregat de parir uns pocs títols de temàtiques ben diverses, tots del mateix autor, Josep O. Granés, és un clar exemple del que avui es coneix com “autoedició”: qualsevol amb empenta, imaginació i un modest accés als mitjans informàtics pot escriure un llibre. Però escriure un llibre no et converteix en escriptor, malauradament. Aquesta accessibilitat als prestatges de les llibreries també pot redundar en contra de la qualitat, algunes vegades, i ens temem que això és el que ha passat aquí.

Podrits és cert que no enganya. Ens ofereix el que promet a la seva coberta: zombis i sang a la ciutat de Girona. Per a molts de nosaltres són ingredients suficientment atractius per engrescar-nos a llegir-la. En aquest sentit, les peripècies dels protagonistes, una colla de joves universitaris molt a l’estil americà (hi ha el fumeta, el que només pensa en menjar, el friky, etc.), per la ciutat de Girona tenen fins a cert punt la seva gràcia: el bus d’escolars de les Alzines ple de noietes zombificades, un dels protagonistes obrint el cap a un podrit a la Plaça de la Independència amb l’espasa d’Àlvarez de Castro, els manaies posant a ratlla els zombis a les escales de la catedral, etc. Fins i tot en algun moment dóna la impressió que alguna de les aventures podria haver donat per un relat curt ben interessant, com la breu història de l’anciana que ha perdut el seny i es creu que és un zombi. Però malauradament cap d’aquests fils acaba de descabdellar-se adequadament.

Poc a poc, a mesura que avancem en la lectura, en adonem que no hi ha res més. Que la portada i el títol, molt ben aconseguits, val a dir (molt en la tradició del gènere Z), seran el millor que trobarem en les cent seixanta i escaig pàgines que tenim a les mans. Els personatges són excessivament planers. Les històries entre ells no s’exploten gens. La història d’amor que apareix fugaçment per allà al mig, amb tràgic final, és del tot trivial. La literatura Z resulta interessant no tant pel que ens diu dels no-morts com pel que ens diu dels vius. De com els éssers humans podem arribar a comportar-nos davant d’un mal radical. Aquesta lectura més seriosa seria la que veiem per exemple a The walking dead (Robert Kirkman i Tony Moore, 2003) o a Guerra Mundial Z (Max Brooks, 2006). Granés, però, prefereix obviar aquests aspectes més reflexius i centrar-se únicament en el “sang i fetge”, a l’estil del videojocbarrapel·lícula Resident Evil (1996/Paul W. S. Anderson, 2002), com ell mateix sembla admetre amb el títol d’un dels seus capítols: “Biohazard” (que és com es coneix Resident Evil al Japó). Una tria ben legítima, però que corre el risc de pecar de reiterativa i sense propòsit, com acaba passant aquí.

Al llarg de la novel·la Granés segurament fa ús d’alguns dels seus referents: la música heavy metal (atenció al capítol titulat “Megadeth”) i les pel·lícules d’Abierto hasta el amanecer (Robert Rodríguez, 1995), 28 días después (Danny Boyle, 2002), Zombies party (Edgar Wright, 2004), Mad Max (George Miller, 1979) o inclús alguna referència a Star Trek (Gene Roddenberry, 1966) i L’Imperi Contraataca (Irvin Kershner, 1981). Però fins i tot aquí, entre l’arsenal més friky, trobem a faltar alguns noms ineludibles. No es pot llegir cap obra Z digne de menció on es parli de cinema, per exemple, i no es faci cap menció al pare del gènere, Jorge A. Romero! Precisament ell va saber bastir el gènere d’unes característiques de les quals manca l’obra de Granés i que el van fer tan atractiu: escenes de tripes a dojo, sí, però tan grotesques que ens fan pixar de riure. L’humor, en aquest tipus de literatura pulp, de sèrie B, volgudament underground, ha d’arribar a l’ànima, sinó malament rai. En aquest aspecte potser l’autor hauria pogut prendre model de dos escriptors nostrats que, dintre del fantàstic català de sèrie B, s’hi desenvolupen prou bé, en aquesta barreja entre els excessos de tota mena i l’humor, com són Sebastià Roig i Jair Domínguez.

Menció a part es mereix el tema ortogràfic. No dubtem que Pompeu Fabra es va regirar en la seva tomba si va llegir el llibre, i que era un dels zombis que perseguia per Girona no els protagonistes, sinó l’autor d’aquesta novel·la, per passar-li comptes per la ingent quantitat d’errades ortogràfiques que hi ha a les seves pàgines. En fi, al final Podrits dóna la impressió de ser poca cosa més que una excusa macabra per dur-nos de viatge turístic per diferents punts de la ciutat de Girona en un erràtic anar i venir dels personatges que, també, és la mateixa indefinició de què pateix l’obra.  Els encerts són pocs i es queden únicament en promeses d’alguna cosa millor. La possible solució final, amb aquelles mosques miraculoses disposades de nou a ajudar els gironins com el 1285, apunta maneres, però de nou la manca d’ironia i sentit de l’espectacle malmet una bona idea. Podrits fa l’efecte de ser l’esborrany inacabat i encara per polir d’una divertida novel·la sobre zombis a Girona. Donat que el final és obert potser el propi autor ens sabrà donar la novel·la veritablement acabada algun dia.

 

 

Troba el millor fantàstic en català a

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada