LA GUERRA DELS MONS (1898) – H. G. Wells

Autor: H. G. Wells
Títol: La guerra dels mons (War of the Worlds)
Editorial: Quaderns Crema
Any: 1998 (1898)
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-7727-212-0
Valoració: ★★★★★

 

El 30 d’octubre de 1938 Orson Welles, el genial cineasta, inicia com de costum la radiació d’una de les seves populars adaptacions radiofòniques de clàssics de la literatura. Aquesta vegada l’obra escollida ha estat La guerra dels mons, del britànic Herbert George Wells. Welles, comença la locució amb les mateixes paraules del llibre:

En els últims anys del segle XIX no hauria dit ningú que les activitats humanes fossin atentament observades per intel·ligències superiors a la de l’home, però tan mortals com la seva… Com a molt, els habitants de la Terra s’imaginaven que a Mart hi podia haver altres homes, probablement inferiors a ells… No obstant això, a través dels abismes de l’espai, esperits que en comparació als nostres són com el nostre propi esperit comparat amb el de les bèsties d’ànima mortal… contemplaven la Terra amb ulls envejosos i feien, d’una manera lenta i segura, els seus plans de conquista.

I a partir d’aquí, i malgrat els continus avisos de l’emissora que es tractava d’un programa de ficció, el pànic més complet i absolut es va anar apoderant de tots i cadascun dels oients que, durant prop de vuit hores, van estar enganxats a l’auricular escoltant aquell surrealista comunicat de guerra. Aquesta fou la consagració d’una novel·la, La guerra dels mons, que havia vist la llum quaranta anys enrere sense rebomboris excessius.

La novel·la d’H. G. Wells, malgrat ser possiblement la més coneguda del gènere, no fou, però, la primera. D’altres ja havien previst el contacte (o la topada) entre la civilització terrestre i la marciana, però amb una subtil diferència: mentre en l’obra de Wells la tecnologia extraterrestre és infinitament superior a la nostra, en les altres obres l’arrogància de l’home finisecular del XIX era incapaç d’imaginar civilitzacions més avançades i tecnologies més modernes que aquella capaç d’haver inventat el telègraf, el vaixell de vapor o el ferrocarril. En canvi, en Wells, els marcians fins i tot en la seva constitució física resulten superiors, per la seva senzillesa, a nosaltres:

Representen la supressió de la part animal de l’organisme per la intel·ligència.

Intel·ligència que els condueix a la conquista interplanetària amb els seus cilindres metàl•lics i els seus enginys mecanitzats, tot productes d’una intel•ligència ben bé extraterrestre, impossible de covar-se entre els habitants d’un planeta com el nostre, més preocupats per passions absurdes que per a fites veritablement profitoses.

Resulta interessant, al respecte, l’autèntica dansa de la mort que llegim en el llibre: el vicari golut que acaba enfollint, l’avar que es llança sota les rodes d’un carruatge per a recuperar les seves monedes d’or, el president del Tribunal Suprem que viatja com un captaire… tots, rics i pobres, grans i petits, són iguals davant les hosts destructores dels marcians. Sorprenentment, en una Terra escindida per les diferències socials (la revolució industrial del XIX no serví sinó per a fer més profund l’abisme entre rics i pobres), la plaga extraterrestre es presenta com la més eficaç de les eines d’igualació social. Mart, el planeta vermell, el déu de la guerra, traurà el bo i millor d’una societat panxacontenta, desigual i que sempre havia vist en la fortalesa dels exèrcits el pilar damunt del qual calia sustentar les aspiracions nacionals, tothora enfrontades amb les dels països veïns (fins a tal punt arriba aquest enfrontament que a Mrs. Elphinstone els francesos i els marcians li fan l’efecte de ser de la mateixa espècie!).

Amb els seus terribles extraterrestres de cap enorme i ginys mecànics gegantins que escupen foc a tort i a dret, Wells va aconseguir d’unir sota un mateix propòsit totes les nacions de la Terra com mai havia succeït abans: a la fi, anihilats els marcians (no pas per l’acció de l’home, incapaç davant la seva superioritat tecnològica, sinó per l’acció dels bacteris) i amb la capital anglesa enrunada i fumejant, l’autor ens diu que 

Pel canal de la Mànega, per la mar d’Irlanda i per l’Atlàntic venien multitud d’embarcacions carregades de blat, de pa i de carn en socors dels assetjats. Totes les embarcacions del món semblaven dirigir-se a Londres.

També des de França… I és que no hi ha res com les desgràcies per a unir-nos, tal i com ens va demostrar JFK el juny del 1963 quan, per a solidaritzar-se amb Berlín, separat pel mur, va dir aquella cèlebre frase: Jo també sóc berlinès! No és possible acabar de llegir La guerra dels mons sense sentir-se una mica berlinès, una mica londinenc, una mica més proper, més solidari amb tots els nostres congèneres terrestres. Més encara davant la incògnita: 

I si el futur està escrit per als marcians i no per a nosaltres?


Publicat originalment a la revista Mira’m l’octubre de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del desembre de 2004.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada