EL PES DE LA NEU (2016) – Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu (Le poids de la neige)
Autor: Christian Guay-Poliquin
Traductora: Anna Casassas Figueras
Editorial: Periscopi
Any: 2019 (2016)
Pàgines: 245
ISBN: 9788417339258
L’has llegit?
Valora’l*:
 

2 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 3,50 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 
 

Encara que no aconsegueixi acceptar el meu destí, em puc considerar afortunat d’haver anat a parar aquí. Potser no tornaré a caminar mai més, he perdut el gust de parlar, però no m’he mort. Si més no, de moment.

L’editorial Periscopi reincideix amb una traducció d’una novel·la procedent del Quebec i de gran qualitat (ja ho havia fet amb Ànima de Wadji Mouawad, de qui també van traduir les peces teatrals incloses a La sang de les promeses). De nou han encertat amb la tria, ja que El pes de la neu és una novel·la intensa, estructurada en petits capítols que aparentment es llegeixen de manera ràpida, però que com un iceberg amaguen unes reflexions d’una gran magnitud i que mereixen paladejar-les amb calma, com els flocs de neu quan cauen. Per no perdre l’escència del text, la traducció s’ha encarregat a un valor més que segur, Anna Cassassas Figueras.

La novel·la té la durada d’un hivern marcat per una gran pana d’electricitat que canvia el món tal i com el coneixen els personatges i impulsa el protagonista a retornar al poble de la seva infantesa per tenir el recolzament de la família (pare, oncles i ties). Es pot deduir que en va marxar sense deixar res enrere i sense voluntat de tornar-hi, si no fos per culpa d’aquesta situació anòmala. Just en el moment de l’arribada, i això ho sabem gràcies a un flaixbac, té un accident que li provoca unes greus lesions a les cames, que el postren al llit d’una veranda. I és aquí, on comença la narració pròpiament dita, amb el protagonista impedit, atès precàriament per la Maria, una veterinària amiga de la infantesa, el seu company farmacèutic, en Joseph, un altre amic de la infantesa, i amb un home gran i sorrut, en Matthias, que s’encarrega del dia a dia, d’un hivern molt cru. Per les atencions que rep, sembla com si hagi estat el retorn del fill pròdig.

Els primers compassos de la novel·la són simplement el nou món on el protagonista està tancat, un doble aïllament, extern, provocat per la neu i l’hivern, i intern, la impossibilitat de moure’s del llit. En Matthias serà qui en tindrà cura amb la promesa que podrà abandonar el poble en el primer comboi que surti cap a la ciutat, quan pugui esdevenir-se. El protagonista, però, està en xoc després de l’accident i és poc parlador. No li agraeix res, pràcticament no hi parla, simplement l’observa, a vegades inquisitorialment, i deixa fer; són presoners un de l’altre. Mentre la gent del poble els ajuda amb menjar i llenya per bé que alguns no entenen com cal ajudar un impedit, encara que en el decurs del text sabrem per què.

En aquest escenari postapocalíptic és on es comencen a veure els comportament humans. No apareixen pas situacions de violència extrema com a La carretera de Corman McCarthy (novel·la que la recorda en tot moment) o la sèrie The Walking Dead quan s’evidencia que l’ésser humà és un llop per als altres humans, però sí que hi ha situacions egoistes que accentuen la solitud del protagonista, que veu com tothom que el podria ajudar marxa o voldria marxar. Fins al punt que quan el protagonista pugui valer-se per si mateix, sembla que vulgui ser ell el que marxi sense mirar enrere, com ja havia fet, sense recordar que ara sí que deu molt a diferents personatges.

Són totes aquestes possibles actuacions, el passat no narrat, el futur que cal triar, els que posen en dificultats els protagonista, de qui no se sabrà mai el nom, tal com el pes de la neu que et pot enterrar o fer-te la vida impossible perquè no se li pot amagar res, a la neu.

I en la novel·la s’hi troben picades d’ullet que n’augmenten el poder narratiu. Ja s’ha comentat que no se sap el nom del protagonista, mentre que la resta de personatges tenen els noms tots començats per J i per M, com Josep i Maria, els líders del poble que n’acaben fugint d’amagat. Tots excepte el cuidador, en Matthias. També hi ha una massa amorfa i acrítica d’habitants del poble, que se sap que hi són, però que no es veuen mai, com els familiars directes del protagonista. I del poble, tothom en fuig, com si fos un ésser opressor:

De la mateixa manera, l’estructura narrativa es basa en uns capítols amb uns números no correlatius agrupats en apartats amb títols que fan referència a la història d’Ícar i Dèdal, ascencions i descensos com la vida del protagonista.

Les lectures, doncs, són múltiples. Novel·la psicològica, de gènere, fins i tot de terror, per saber si el que s’esdevindrà és el que hom s’imagina..., amb infinitat de referències a la Bíblia, al paradís perdut..., una novel·la de moltes preguntes i poques respostes que porten a una lectura amb múltiples capes que pot satisfer a molt tipus de lectors. Ens podem apuntar el nom de l’autor, Christian Guay-Poliquin perquè de continuar així d’aquest sí que en sentirem a parlar en el futur i no quedarà sepultat per una gruixuda capa d’oblit i de neu.

L’has llegit?
Valora’l*:
 

2 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 52 votes, average: 3,50 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 3,50 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 
 
Enric Bassegoda
Sobre Enric Bassegoda 69 Articles
Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada