Mentre el món explota és una rara avis, un d’aquells productes que en pocs altres llocs que no fos a l’Editorial Males Herbes podria haver vist la llum. Llenguatge groller, descaradament escatològic (només cal llegir-se els primers capítols per comprovar-ho), absolutament al marge de l’eufemisme… De ben segur que Roderic Mestres, el “misteriós” autor que s’amaga rere aquesta bogeria, no és l’únic a casa nostra amb aquest estil, en la línia del “realisme brut” de Bukowski, però sí que deu ser dels pocs que ha aconseguit passar per sobre de les reticències d’una empresa editorial, la catalana, que massa sovint té tendència a fer escarafalls a la vulgaritat i l’heterodòxia. Encara que només sigui per això, Mentre el món explota ja val la pena.

Però no és només això. La novel·la, autèntica i sincera en el que es proposa, no amaga en cap moment la seva intenció última: entretenir. Es tracta d’una història d’amor narrada en una situació apocalíptica, a l’estil clàssic de La guerra dels mons (1898) de Wells o El dia dels trífids (1951) de Wyndham, en el panorama internacional, o Mecanoscrit del segon origen (1974) de Pedrolo en el nostrat. Però en realitat fa l’efecte que l’element cienciaficcional (el cataclisme mundial, l’hecatombe alienígena), sigui el de menys. De fet, gairebé ni s’esmenta i, quan es fa, tothom sembla prendre-s’ho amb una indiferència realment sorprenent. El que Mestres ha volgut escriure és tot allò que passa mentre el món s’acaba, però no el moment en si.

El protagonista, l’Andreu Nicás, un jove amant del punk-rock i amb una vida força “disfuncional” és un d’aquells estereotips de les novel·les juvenils (i les pel·lícules) de la fi del món, en la seva versió més cutre i gamberra. Sexe, drogues i rock and roll són el seu pa de cada dia. En aquest dia a dia d’excessos, la fi del món sembla ésser-li del tot indiferent. Com a l’orquestra del Titanic, vaja. En aquest punt m’ha vingut al cap el surrealisme exagerat i la ploma desacomplexada de Jair Domínguez en el seu Segui vora el foc (2014). Però és llavors que s’esdevenen dues coses que semblen donar-li sentit a la vida: la seva preuada menta, la planta que s’ha autoexigit regar cada dia i evitar que mori, i una noia, de la qual s’enamora i a la qual haurà de buscar enmig del caos finimundista.

A la primera meitat, és el protagonista i el seu cinisme el que aguanten la narració, ja que l’acció es mou dintre dels paràmetres d’allò més convencional del gènere de la gresca juvenil (borratxera, ressaca, polvo, porro, borratxera, ressaca, palla, porro). A la meitat, però, s’esdevé el trencament amb la quotidianitat i, malgrat mantenir en tot moment aquest desapassionament que dèiem, el protagonista surt de la seva “zona de confort” i es veu immers en situacions més pròpies del tipus de literatura apocalíptica que ens esperàvem: sectes finimundistes, societats i propostes de vida alternativa en el nou món, etc. La ironia té un protagonisme destacat en aquest apartat i algunes solucions estan realment ben trobades, com quan l’Andreu descobreix que alguns intel·lectuals de les universitats han emigrat a les clavegueres i, des d’allà, estan organitzant un nou món fet a la seva mida.

De totes maneres, he de dir que no he acabat d’entrar del tot en l’argument. Si la forma, el llenguatge i les solucions com a narrador de Mestres m’han fet el pes, en canvi el relat no m’ha acabat d’enganxar. Potser la història del jove desmadrat que viu entre excessos de tota mena ja em sona a massa trillat. Potser és que m’he fet gran (no usaré l’expressió madurar, que és massa dura) i ja no “em llegeixo” (a mi mateix) a la novel·la. Hi ha llibres per a uns lectors i llibres per a uns altres lectors. Tal vegada senzillament aquest no era per a mi. Almenys no ara. Potser fa uns anys l’hauria llegit diferent. En qualsevol cas, recomanable alenada d’aire fresc per llegir en una tarda d’aquelles de diumenge que us aixequeu amb ressaca i us importa un rave que el món s’acabi.