Catalunya és un país petit. Però de vegades encara ens el fem més petit amb els nostres complexos i romanços. Fa poc l’Eloi “Kraken” Puig parlava al web FantàstiK de l’imperdonable oblit que suposa per a la nostra literatura que Terry Pratchett (recentment traspassat), autor d’una obra ingent i exitosa arreu, amb traducció a moltíssimes llengües, estigui encara verge en la nostra. Efectivament, costa d’entendre des de tots els punts de vista. N’hi ha molts de greuges d’aquest tipus, atribuïbles només a la nostra pròpia misèria, i algun dia tinc pensat d’escriure’n alguna cosa al respecte. Però de vegades, molt de tant en tant, les estrelles s’alineen convenientment i alguna editorial valenta també ens dóna una sorpresa agradable. És el cas d’Angle, que malgrat no ser una editorial especialitzada en literatura de gènere fantàstic, ja fa uns mesos ens va oferir una interessantíssima edició de Marina Espasa de El vampir (2013), de John William Polidori i que ara acaba de fer el mateix amb El Rei de Groc de Robert W. Chambers.

Doncs bé, de la mà d’Angle Editorial i d’Albert Pijuan ja podem dir que avui la nostra literatura és menys petita que ahir. El Rei de Groc fou escrit per Chambers el 1895 i comptava amb un total de deu relats. Tal i com figura en l’edició que avui ressenyem, però, està compost únicament de quatre d’aquests relats. Són els que tenen més a veure amb els denominats “mites de groc”, és a dir, aquells que incideixen de manera més directa amb tot el que té relació amb el llibre fabulós imaginat per Chambers a finals del segle XIX i que des de molts punts de vista seria precedent i inspiració d’un altre cèlebre llibre maleït, el Necronomicon de Lovecraft. De fet, Lovecraft, poc donat a reconèixer influències, va admetre obertament que el seu món de Cthulhu era deutor en gran mesura d’aquestes històries de Chambers. En el relat “El que murmura en l’obscuritat” (1931), per exemple, al costat de referències a Machen i a Lord Dunsany, hi menciona també el llac de Hali, una picada d’ull a “El signe groc” de Chambers. Per bé que Chambers, al seu torn, tampoc pot ésser considerat la font primera de tota aquesta mitologia, sinó que beu d’una aigua anterior: “L’habitant de Carcosa”, un relat molt breu escrit el 1888 per un altre nord-americà, Ambrose Bierce.

El llibre comença amb una brillant introducció d’Albert Pijuan. Resulta interessant aturar-s’hi abans d’iniciar la lectura dels relats, ja que ens posa en antecedents de tota la mitologia del món de groc, tan desconeguda per a nosaltres i, en canvi, tan familiar als lectors anglosaxons. La intertextualitat és una de les gràcies d’aquest món.

De fet, El Rei de Groc passa per ser una obra de teatre, un llibre amb un relat tan pertorbador que qui té la mala sort de llegir-lo embogeix irremeiablement. Parlar de llibres impossibles és parlar, inevitablement, de Jorge Luis Borges. No avorriré els lectors referint-me novament a l’argentí per parlar d’aquest aspecte, però sí que vull destacar el pont que basteix Pijuan entre “la weird fiction” americana i el que s’ha anomenat el realisme màgic iberoamericà. Una interconnexió que m’ha semblat molt ben trobada.

El primer dels quatre relats de Chambers en l’edició d’Angle és “El reparador de reputacions”. Es tracta d’un text peculiar, estrany i força críptic. Ens situa més de vint anys en el futur del moment que va ser escrit i, per tant, cal considerar-lo una mena de distòpia futurista. Chambers escull aquest escenari hipotètic per parlar-nos de temes com la bogeria i el suïcidi. El segon relat, “La màscara”, és un dels millors del recull, al meu entendre. Protagonitzat per una parella d’artistes, un dels quals, escultor, sembla haver aconseguit desenvolupar una tècnica que permet atrapar la vida dins l’art, m’ha traslladat a El retrat de Dorian Gray (1890) de Wilde, amb el qual comparteix l’exquisidesa i la mateixa idea de l’element meravellós. De fet, ja assenyala en el pròleg Pijuan que Wilde fa aparèixer en la seva obra mestra un llibre groc (llavors el color dels llibres de contingut inadequat). L’ambient oníric que travessa aquest relat el trobem també en el següent, “Al pati del Drac”, a propòsit de l’obsessió i la follia. Però potser el millor del tots sigui el quart i últim, “El signe de groc”. Repeteix alguns motius: Novament apareix el món dels somnis i la confusió entre el real i l’irreal; altra vegada el protagonista és un artista, aquest cop un pintor. Però introdueix la novedosa idea de l’enterrament en vida, que traslladarà el lector inevitablement als terrors de Poe.

Per acabar el recull, i a mode de bonus track, se’ns regala una petita curiositat: “L’habitant de Carcosa”, d’Ambrose Bierce. El to és molt diferent. Tot plegat és molt més místic, obscur, com si es tractés d’un viatge astral, gairebé, i de principi a fi ens fa l’efecte d’ésser submergits en un malson, sense acabar-ne de sortir mai. Des d’aquest punt de vista, manca el referent real que trobàvem en Chambers. Personalment ha estat el relat que m’ha enganxat menys de tots, però la seva presència en el recull està plenament justificada, ja que avança els mites de groc que es desenvoluparan després: Aldebaran, les Híades, Carcosa.

De ben segur que als seguidors de l’excel·lent sèrie televisiva True detective (Nic Pizzolatto, 2014) els soni tot això. Potser sigui hora, un cop llegit el llibre, de repassar-la i descobrir coses noves. Angle Editorial, tot i no dedicar-se en exclusiva al fantàstic, ha demostrat les vegades que s’hi ha aproximat que tenen respecte pel gènere i bon ull en la tria. Esperem que segueixin per aquest camí i siguin part activa en la necessària activació del gènere al nostre país, no únicament en la tasca de servir de plataforma a nous autors, sinó també en la indispensable de fer accessibles en la nostra llengua els clàssics universals. No sé si és dir molt o dir molt poc, però en qualsevol cas deixin que ho digui amb bombo i platerets: passin i llegeixin sobre el rei groc, per primera vegada, ara també, en català.