La fantasia medieval és segurament una de les ambientacions més sobreexplotades dels gèneres fantàstics, tant per l’èpica més tolkeniana com també per les reinterpretacions dels contes de fades. És extremament difícil obrir nous camins en un camp tan cultivat, si no impossible, però llavors apareixen alguns llibres que t’enderroquen els teus prejudicis d’una revolada. I Guia màgica d’autodefensa amb galetes de T. Kingfisher és, sens dubte un d’aquests exemples.

Ja des de la primera pàgina el llibre sap enamorar-te amb la pròpia veu narrativa, narrada en primera persona per la protagonista de la història, la Mona, una noia que treballa en un forn de pa. La història és explicada amb una veu ingènua i innocent, però a la vegada és irònica i sap crear complicitat amb el lector. Desperta tendresa des d’un primer moment: una bruixa que té unes habilitats màgiques insignificants, que només li serveixen per poder fer que la massa de la brioixeria i pastissos es faci millor, i també poder crear unes petites galetes de gingebre que tenen vida pròpia. Però tota aquesta vida plàcida com a fornera es veu canviada de dalt a baix un dia que arriba de bon matí al forn i es troba un cadàver. A partir d’aquí es veurà immersa en una trama de conspiracions i assassinats que afectarà el futur de tot el regne.

Guia màgica d’autodefensa amb galetes és segurament un dels llibres més simpàtics que he llegit en molt de temps, que t’enamora amb els seus personatges càndids i una construcció del món igualment tendra que a estones recorda a una pel·lícula de Ghibli o a l’univers literari que Diana Wynne Jones ens proposa a El castell ambulant. La trama és segurament el menys important, i potser es podria acusar de previsible i suada, una rèplica del que podríem trobar en desenes d’altres pel·lícules infantils que juguen amb els contes de fades tipus Shrek, però és precisament com Shrek, una història fresca, entretinguda, que et fa renéixer el nen que tens dins. L’estil de Kingfisher és tan fluid i els personatges són tan entranyables que tot plegat deixa de tenir importància i et deixes endur (i cal destacar la feina de la traductora, l’Elena Ordeig, que sap reviure aquest estil al català amb un llenguatge natural i gens encarcarat, cosa que no sempre passa en llibres dirigits a un públic infantil i juvenil, que sembla que el vocabulari utilitzat sigui més per una voluntat didàctica que una adaptació fidel del que realment l’original volia transmetre). És aquesta la principal virtut del llibre, que malgrat recórrer un terreny desdibuixat per centenars de petjades com és la fantasia medieval, aconsegueix fer-se destacar i deixar la seua pròpia empremta. I si ho aconsegueix amb lectors com jo, que ja tenim multitud d’històries com aquestes a la motxilla, en una de més lleugera com és la del públic adolescent primerenc al qual va dirigit, és una lectura que de ben segur que serà dolça com una galeta.