El debut literari del periodista de Palma Jaume Oliver és una novel·la ambiciosa en tots els aspectes: una forma atrevida i polifònica; un contingut que se cenyeix al gènere de les distòpies clàssiques, però se li dona nous matisos que l’enriqueixen, i, finalment, un model de llengua complex i arriscat. I fins i tot podríem dir que ha estat, sense saber-ho ni voler-ho, un text premonitori a tot el que havia de passar amb la pandèmia i els confinaments que van iniciar-se el 2020. Es fa difícil pensar que la novel·la va ser escrita sense tenir aquest referent.

El títol de la novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga, avisa que està construïda des de  diferents punts de vista i materials narratius. La major part del text està narrat per un cercador de mots, un personatge aparegut després de les pluges i que s’encarrega d’esborrar les traces del món antic i articular la ideologia del nou món dels túnels on s’ha refugiat la població. És un narrador que a mesura que avança la novel·la agafa més protagonisme, passa del narrador més extern al testimoni directe dels fets que explica. El text també és molt directe quan s’aprofita dels diaris dels protagonistes, alguns escrits sense passar pel sedàs de l’estàndard, cosa que provoca altes dosis de realisme i de proximitat, que alhora s’aconsegueix amb uns interrogatoris en forma apel·lativa. Ara bé, aquests recursos desapareixen a mesura que avança el text i es perd una mica que la novel·la estigui equilibrada en conjunt.

Pel que fa al contingut, el gènere de la distopia apareix ben il·lustrat: Després d’un episodi de pluges constants que destrossen el món tal i com es coneixia fins llavors, tant en l’aspecte físic com moral. Apareix així una nova societat, amb tics marcadament totalitaris, que aprofita i es construeix a partir d’un invent inútil en el món antic, un màquina que construeix túnels de vidre. La població es trasllada a aquests túnels i renuncia a tot d’elements propis de la societat per continuar amb l’existència humana, mentre els jerarques del règim viuen en l’opulència. Mentrestant, Ciutat Antiga, identificable amb Palma, ha sobreviscut a la destrucció del món gràcies a les arrels d’un arbre singular, que guarden un altre secret molt més important. Poc a poc grupuscles rebels s’organitzen per plantar cara al règim dels túnels o doctrina Cuc.

El curiós del cas és que els cànons clàssics de les distopies indiquen que aquestes serveixen per criticar aspectes de la societat actual, mostrar-ne allò negatiu. Si bé a Crònica desordenada de Ciutat Antiga s’hi pot trobar, la distòpia li serveix a l’autor per fer un cant d’amor a la seva ciutat, a Palma, que apareix perfectament retratada, des de carrers, places i cases a actituds, i amb múltiples referències a la història de la ciutat i d’altres que mostren l’ofici de periodista d’Oliver. I no es queda només amb l’amor a Palma, sinó que ho amplifica a altres llocs als quals es nota que els té una especial estima, com Roma o Siracusa. I a períodes i personatges de la història i a múltiples referències literàries, que alhora li serveixen per construir el seu relat. Oliver sap recosir el gènere i donar-li una nova perspectiva i és agradable llegir-ho.

El cercador de mots, que és el narrador de la major part de la novel·la, quan s’expressa fa servir un model de llengua molt artificiós, en certa manera és realista, però no deixa de fer que el ritme del text sigui feixuc, amb aposicions constants, exuberància en l’adjectivació… I sobretot contrasta amb els fragments que formen part dels diaris dels protagonistes, més àgils i amables. Si bé l’autor és capaç de controlar aquest model de llengua durant tota la novel·la, no sé si és la millor tria ja que l’alenteix profundament. Per altra banda, s’ha de mencionar que els fragments en mallorquí donen gran versemblança als personatges i són una delícia llegir-los.

Ara bé, mentre que la novel·la té un món postapocalíptic ben construït, la descripció d’aquest i de com s’ha desenvolupat la nova societat s’allarga massa, fent que sembli que l’obra tingui un plantejament que es menja el nus i pràcticament no es deixa espai per a l’acció en general i al desenllaç en particular, que acaba passant de manera fugaç als darrers capítols. Tampoc disquisicions històriques i periodístiques ajuden a donar ritme i acaben essent llargues aposicions, algunes de poc interès, ni tampoc, com s’ha dit, la tria estilística. Llegir Crònica desordenada de Ciutat Antiga demana paciència i concentració, i no voler córrer, perquè d’acció se n’hi troba poca.

Sempre que apareix un nou text de literatura especulativa en català és un moment per celebrar-ho i més quan parteix de les convencions del gènere, les distopies en aquest cas, i se’ls dona una nova perspectiva de lectura. Amb aquesta feinada esperem que l’autor hagi vingut a la literatura de gènere fantàstic per quedar-s’hi i no s’hi estigui només de passada. Encara que si canvia, és un nom que cal tenir en compte per a futurs textos literaris.