Els que ja tenim una edat recordem amb nostàlgia l’època analògica de la fotografia, aquella on existien negatius capaços de transformar les ombres en llums i les zones clares en foscor. Les pel·lícules fotogràfiques eren finestres a través de les quals la realitat virava d’una forma extraordinària, fins i tot fantasmagòrica. Us imagineu un món creat a partir d’un negatiu, una existència paral·lela que sigui un reflex llòbrec de la realitat? Això és El paradís mort. Benvinguts a Erma, una terra on el dia és la nit i la nit és l’obscura, on els rius i els oceans contenen sang i no pas aigua, on hi deambulen éssers que són més morts que vius i on el territori està plagat de deserts i paratges on no pot créixer gairebé res.

Erma és el revers tenebrós de qualsevol món de fantasia. El mal ho impregna tot, des dels poblats més petits fins les grans megalòpolis. Bona part de culpa la té la Càbala, una obscura organització que existeix des de fa milers d’anys i que governa Erma amb mà de ferro fent-se valer de la nigromància. Tots els éssers que viuen en aquest món ho fan sota el jou de la por i la ignorància, les grans armes de la Càbala; necròfags, vampirs, espectres, homes llop, íncubs, aliens o jitreis, tots ells tenen tèrboles connexions amb el gran comandant de la Càbala, el Corb, i els seus acòlits. Enmig d’aquest batibull gòtic hi trobem l’Àrduc, un jove que vaga desorientat pel seu trajecte vital. Tot i tenir dubtes l’Àrduc sí que sap una cosa del cert: desitja convertir-se en nigromant per poder reviure l’Audàlia, la seva estimada.

Vet aquí una mica de llum enmig de tanta tenebra, un sentiment pur i lloable que resplendeix en l’ominosa nit d’Erma: l’amor. No us feu il·lusions, però. Els autors, els germans Ortuño, són molt pitjors que el George R.R. Martin i fan del grimdark un joc de nens. Parafrasejant l’Arnau Folch, historiador tenaç de les llegendes de casa nostra i conductor de la presentació que es va fer a la llibreria Chronos de Barcelona, el El paradís mort podria iniciar ben bé un nou gènere literari: la fantasia gòtica. Els trets distintius serien l’acció trepidant, la violència sense mida (ni censura), els personatges torturats i complexos i les trames llargues, no menors de sis-centes pàgines, on pot passar qualsevol cosa.

Buscant les arrels de la nigromància l’Àrduc abandonarà Nícora i deixarà enrere la granja d’esbarzers del seu pare. Viurà un munt d’aventures que el duran a visitar llocs lúgubres (la fortalesa del Dròmul, els Prats Marcits, el Mur d’Ossos,…) i a conèixer individus d’allò més estranys (el dimoni Ka’Ham’Tal, el Craim, el Ràsdur i la Xemís, el misteriós Ombrablava,…). Una trobada fortuïta en un cementiri li obrirà les portes d’una societat secreta d’assassins, la germandat de la Lluna Roja, que marcarà a foc el seu destí. El dòmeco, l’idioma sacre de la nigromància, es convertirà en l’espurna que prendrà la seva ànima. Com moltes novel·les de fantasia El paradís mort és una història d’aprenentatge. En aquest cas, però, la senda del guerrer està vorejada de flames fosques que pretenen engolir l’ànima i abocar-la a l’infern: l’Àrduc pagarà un preu molt alt per esdevenir un poderós nigromant i s’anirà buidant a mida que l’odi es faci fort dins seu.

Quan el lector porta unes poques pàgines ja pot intuir que els personatges són estranys, que s’acosten més a les tenebres de Tim Burton que a la fantasia de Tolkien. Hi ha qui veu en la trama paral·lelismes amb Dark City: sempre de nit, amb individus aliens al seu destí i amb ciutats impossibles on proliferen les esglésies punxegudes amb torres d’observació. Els autors, però, reconeixen altres fonts d’inspiració (els còmics, els videojocs,…). Vet aquí la riquesa d’Erma, el munt de sensacions que provoca. Les virtuts del llibre són evidents: l’acció, els escenaris i els personatges (el fragment on apareixen l’oncle Marcus i els necròfags és sublim). D’altra banda hi ha escenes un pèl caòtiques, algunes missions resulten irrellevants a primera vista (caldrà esperar al final per lligar caps) i els personatges femenins (la Xemís, la Valaix, les deïtats venjatives,…) són pocs i estan molt desaprofitats. A més el personatge de l’Àrduc sovint esdevé contradictori. Els germans Ortuño reconeixen que és fruit de l’escriptura a quatre mans i del fet de voler imposar a l’heroi caràcters oposats. I queden pendents serrells amb el Craim, amb la Bèstia de Sang i amb d’altres protagonistes punyents que la trama gairebé ignora. L’Arnau i l’Aleix ja treballen en la segona part de la novel·la. Tant debò allà trobem lloc per tot el que hem trobat a faltar.