EL MAR DE LA TRANQUIL·LITAT (2022) – Emily St. John Mandel

RESSENYA

EL MAR DE LA TRANQUIL·LITAT (2022) - Emily St. John Mandel

Una solvent autoficció de l’autora d’ ‘Stations Eleven’. Però, agaradrà als puristes de la ‘hard scifi’?

Autora: Emily St. John Mandel
Títol: El mar de la tranquil·litat (Sea of Tranquillity)
Traducció: Maria Rossich Andreu
Editorial: Chronos
Any: 2022
Pàgines: 264
ISBN: 9788412498035
L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Cadascun dels gèneres literaris té una història pròpia que, al marge o, si més no, de forma complementària a la seva història dintre de la tradició literària general, relaciona un seguit de textos o formes narratives directes que li donen el seu caràcter específic, més o menys (normalment, crec, més) difícil de definir de forma categòrica. En el cas de la ciència-ficció, gènere en el qual s’emmarca El mar de la tranquil·litat» parlem d’una sèrie de convencions, i de recursos imaginatius i literaris, que han donat lloc a una tradició rica, eminentment moderna, que obre la porta a un tipus d’especulació i a una capacitat d’evocació que li són pròpies, trencant algunes de les principals regles de la nostra experiència particular: la linealitat del temps, la confiança en la nostra percepció, l’existència d’altres formes de vida… un ventall ampli en el bufet lliure de la ficció especulativa molt atractiu per a autors i autores, que sovint (m’estic apropant a un punt concret de la meva argumentació, no passeu ànsia) s’hi reuneixen, metafòricament, i veuen d’unes fonts i tradicions comunes, però de tant en tant, i és el cas de l’Emily St. John Mandel, són més o menys nouvingudes. Amb això no pretenc posar de manifest cap manca de qualificacions, concepte en el qual crec més aviat poc, sinó obrir la porta a un tipus de frescor narrativa i ingenuïtat (una altra vegada, sense cap mena de connotació negativa) que autors més conscients de l’actualitat del gènere potser tenen més difícil assolir. La ciència-ficció de St. John Mandel, a la qual retorna després de la molt interessant Station Eleven és una barreja estranya d’elements, un collage que beu directament de la seva experiència personal, amb picades d’ullet a l’autoficció, agafa elements de llibres previs, i proposa un escenari futurista amb viatges en el temps que a estones sembla pulp i a estones introspectiu. Si, a Station Eleven (guanyadora, recordem-ho, d’un Premi Arthur C. Clarke, i objecte d’una recomanable adaptació a sèrie de televisió), l’autora qüestionava que la seva fos una obra de ciència-ficció, ara deixa de banda qualsevol mena de reticència i s’endinsa en una història d’estructura ambiciosa, no completament estable, que veu d’una ciència-ficció melancòlica de voluntat més impressionista que especulativa.

Amb un to sovint intimista i quotidià, El mar de la tranquil·litat desplega una història dividida en vuit parts situades en quatre moments del temps entre la segona dècada del segle XX i el segle XXV. De quina és la natura de la relació entre les diferents parts i de la connexió entre els personatges prefereixo no parlar-ne gaire. Dit això, la mateixa sinopsi ja parla d’”anomalies en l’espai temps”, pandèmies i colònies espacials, però la manera d’aproximar-se a aquests elements és prou original, i el plantejament es revela de forma tan gradual, per generar una experiència de lectura relativament original, no desproveïda d’una mena d’ingenuïtat, a la qual he fet esment abans, que fa de bon llegir. No és un llibre dens, ni complicat, però tampoc simple: una de les seves virtuts és aquest equilibri en el to entre la quantitat d’idees que posa en joc i l’aparent senzillesa del text. El que comença com una novel·la històrica va esdevenint una trama futurista que s’entortolliga sobre si mateixa i, tancant la història general, ens parla de la connexió entre les persones i de la natura de la realitat. El punt fort del llibre, per mi, és la seva estructura telescòpica i la construcció d’alguns dels personatges. Els febles, un estil potser pobre, una atenció desigual a la creació dels escenaris, i una insistència excessiva a recuperar personatges d’obres prèvies que no aporten gaire a la trama i, en tant que rèmora innecessària, la debilita.

Una de les particularitats del llibre que més crida l’atenció és el seu ús de l’autoficció: l’autora hi posa moltíssim d’ella mateixa i fa servir, directament, moltes de les seves experiències personals durant el Tour de promoció de la seva novel·la Station Eleven, i les situa l’any 2203, durant una campanya similar de l’Olive, la protagonista de part de la història, també escriptora i que visita la Terra per publicitar la seva novel·la mentre la seva filla i el seu marit romanen a una colònia lunar. Al mateix temps, les notícies es van fent ressò d’una imminent pandèmia… Tot i que no coneixerem l’Olive fins a gairebé haver llegit mitja novel·la, en molts sentits (segons la meva interpretació, si més no) la seva història és el centre de gravetat de la història. Concorda amb el component pseudo-autobiogràfic i metaliterari de la trama, i es comencen a perfilar alguns dels motius i personatges recurrents que unifiquen el conjunt argumental. Aquesta part, i la resta de la història ambientada en el futur, em semblen les seccions més suggerents de la novel·la, que té un inici magnífic situat l’any 1912, però trontolla a l’arc ambientat al nostre present (connectat directament amb The Glass Hotel, l’anterior novel·la de l’autora). És als escenaris futuristes —malgrat que ens agradaria, als lectors més propers al gènere, més atenció a la seva construcció— on millor respira la novel·la i on més efecte tenen els contrastos entre la quotidianitat del que s’explica i la manca de familiaritat. També és a l’articulació entre aquestes seccions on millor es captura l’efecte del pas del temps en la història, un element molt important quan es concreta l’aspecte més fantàstic de la narració. Em sembla una novel·la estranya en la seva barreja d’elements que es resisteix a ser avaluada de forma exacta, i és potser en aquesta rara discordança a on rau bona part d’allò que la fa especial. Potser no és per a tothom, tinc dubtes de què els semblarà als lectors més hardcore de ciència-ficció, però em sembla una lectura amb moltes coses a dir que val la pena visitar amb bona predisposició.

L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Albert P
Albert P
10 months ago

Bona novel•la i molt recomanable. Força d’acord amb la ressenya del Miquel, jo crec que agradarà més a lectors que s’inicien a la CiFi que als amants del gènere en versió hard.
Molt bon tractament dels personatges principals i de la trama. Segons anava llegint-la més volia saber què els passaria als protagonistes.

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Albert P
Albert P
10 months ago

Bona novel•la i molt recomanable. Força d’acord amb la ressenya del Miquel, jo crec que agradarà més a lectors que s’inicien a la CiFi que als amants del gènere en versió hard.
Molt bon tractament dels personatges principals i de la trama. Segons anava llegint-la més volia saber què els passaria als protagonistes.