Originalment, el Cicle de Terramar estava compost només per tres llibres: Un mag de Terramar, Les tombes d’Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972), però anys més tard Ursula K. Le Guin va engrandir el cicle amb alguns títols més. Així doncs, d’alguna manera podem considerar La costa més llunyana el tancament de la trilogia original i de la història del mag Ged/Esparver. Si entenem les històries de Terramar com un bildungsroman, com una novel·la de formació, això ha de ser així per força, ja que aquí es tanca magistralment el cercle que havíem començat a traçar amb les aventures del jove aprenent de mag a Un mag de Terramar i havíem continuat a Les tombes d’Atuan. 

Des del punt de vista de l’estructura, l’autora sembla retornar al guió del primer llibre (a parer meu superior al segon), i repeteix el mecanisme del viatge per les illes de Terramar. La història de La costa més llunyana s’inicia quan el jove príncep d’Enlad arriba a Roke, l’escola de màgia on ara Ged ostenta el càrrec d’Arximag, i informa que la màgia està desapareixent de Terramar. No és la primera notícia en aquest sentit que hi arriba, però no li han prestat gaire importància fins a aquest moment. Ara, Ged decidirà que ha arribat el moment de marxar de l’Escola i cercar l’origen d’aquest fenomen que està duent a mags i fetilleres a oblidar les paraules màgiques, a les paraules a buidar-se del seu poder màgic i a la gent a ésser grisa i sense alegria. Recordeu aquell “no-res” que destruïa el regne de Fantasia a La història interminable (1979) del gran Michael Ende? O fins i tot Momo (1973) del mateix autor? Doncs llegint La costa més llunyana m’ha donat la impressió d’ésser un clar efecte de l’influx d’aquest llibre, escrit només uns pocs anys abans.

Aquest viatge durà la parella fins a la fi del món conegut. Als Confins. En un estil proper a la novel·la detectivesca de vegades, Ged anirà indagant què ocorre en el seu món, i les notícies són cada vegada més i més inquietants. Al mateix temps, exercirà de mestre del jove Arren, que guarda molts paral·lelismes amb el propi Esparver quan era jove i arrogant i va arribar a l’Escola. En aquest llibre s’han canviat les tornes de Un mag de Terramar i ara Ged/Esparver és el mestre i té un aprenent, ha superat aquella arrogància juvenil que li dugué tants problemes i és un gran mag, i serà Arren qui haurà de lluitar contra les seves ombres interiors.

De fet, poc a poc anirem descobrint que precisament els actes insensats que va dur a terme Ged en el seu pas de jove per Roke han tingut conseqüències inesperades en el present, i que l’alteració en l’Equilibri que descobreixen és degut a un antic mag obscur conegut del nostre protagonista.

En aquest viatge fantàstic per Terramar llegirem la crítica a l’acció destructora dels homes contra la naturalesa i sabrem d’indrets que mai abans havien aparegut en la saga, arribarem fins a la terra dels dracs, on coneixerem el gran drac Orm Émbar i sabrem de la seva peculiar manera de parlar, i coneixerem també certa profecia sobre el retorn d’un rei al tron de Terramar, que haurà d’empunyar el Signe de la Pau i esdevenir El Rei de Totes dels Illes. La costa més llunyana és el final de la trilogia original i, d’alguna manera, també  la conclusió lògica a una saga i a una vida, la d’en Ged, que responen perfectament a l’estructura del viatge de l’heroi i que, com tots els cercles, ha d’acabar en el mateix punt on s’havia iniciat.

Le Guin és indubtablement un dels autors de fantasia més importants que hi ha hagut. Només cal  llegir l’epíleg a aquest volum per entendre la profunditat del seu pensament. Al seu estil depuradíssim i meravellós (pocs autors són capaços de dir tant i tant bé en tant poc espai) cal sumar un missatge potent que pretén estimular l’opinió crítica en els lectors, de l’edat que siguin. El cicle de Terramar no és altra cosa, en el fons, que una profunda reflexió sobre el tema del mal. I a diferència de Tolkien, que situa aquest element disruptor del seu món fantàstic en un enemic exterior, en la nord-americana el mal és interior. Els homes, aquests éssers duals, el duen dintre. I és aquesta ambigüitat el motor dels seus relats, com ho ha estat de la de molts altres grans autors al llarg de la història.

Relegar-la, com s’ha fet alguns cops, a la categoria d’autora per a joves (o d’autora per a amants del fantàstic i prou) és un greu error, alhora que un prejudici per als lectors. Cal llegir Le Guin. Començant pels joves i acabant pels adults. Tots. Com l’Esparver, tots tenim sempre alguna cosa per aprendre. El procés de l’aprenentatge no té mai un final. Sempre estem en camí. I gràcies a Raig Verd i a la tasca de Blanca Busquets, aquest camí continuarà a partir d’ara per senders mai trepitjats per la nostra llengua, amb els següents títols del cicle, que ja estan a punt d’aparèixer publicats…