LA VEU DEL SEU AMO (2022) – Max Besora

RESSENYA

LA VEU DEL SEU AMO (2022) - Max Besora

Absurditat a mans plenes i reflexions canines sobre l’estupidesa humana en l’últim artefacte literari de Max Besora.

Autor: Max Besora
Títol: La Veu Del Seu Amo
Editorial: Males Herbes
Any: 2022
Pàgines: 284
ISBN: 9788412538410
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

En mi conviuen ara l’animalitat, la robòtica i la humanitat gràcies a -o per culpa de- la ciència experimental, de manera que ja no sé quina és la meva —com se diu, exacte!— la meva identitat.

A la literatura hi ha una llarga tradició de personatges animals parlants, que va des de les faules d’Isop, un grapat de segles abans de Crist, fins —per escollir algun títol relativament recent— el La Rebel·lió a la Granja de George Orwell, o El Turó de Watership o Els Gossos de la Plaga de Richard Adams. És un recurs que, a la literatura adreçada a adults, connecta directament amb el gènere fantàstic i, més interessant, obre la porta a una sèrie de possibilitats narratives que permeten parlar del món amb un prisma satíric que pot ser més (el cas de l’Orwell, més polític) o menys (el cas de l’Adams, més interessat en l’aventura) fosc.

D’una manera o d’una altra, sigui replicant comportaments humans o bé reflectint els seus aspectes més absurds, la literatura “bestialitzada” ens parla de nosaltres a través de l’altre. I és això —amb intenció brètola, molt sentit de l’humor, trobant plaer en l’absurd i un disseny de llibre que l’acompanya— el que fa en Max Besora en donar vida a un narrador caní, petaner sense raça, a qui acompanyarem des del seu naixement fins a un espectacular desenllaç que és una cura d’humilitat per a l’espècie dels lectors del llibre. Així doncs, com diria el nostre narrador, “mamuts a mi!” i anem a la ressenya.

Ja des de la primera pàgina, el protagonista i narrador en primera persona de La veu del seu amo ens dona algunes de les claus de lectura del text. A partir d’aquest punt, tota la història és una gran mirada enrere que ens anirà apropant al punt de partida a través d’un discurs irònic que s’endinsa progressivament en un absurd que acaba convertint-se tant en una de les principals virtuts del text com, de vegades, en un obstacle per a la immersió del lector. Però anem a pams, i anem per les virtuts que, en última instància, són el que fan de la novel·la una obra seductora que mereix un lloc dintre del fantàstic català, si ens posem “estupendus”, o als prestatges de la vostra biblioteca personal, que al final és el que ens importa als lector de a peu.

Ja avanço que he tingut problemes amb alguns aspectes de la novel·la, però també crec que, en bona part, aquests tenen més relació amb la combinació de característiques del llibre i el lector que només amb un dels dos elements: no sempre és qüestió de gustos, com diu un argument del qual sovint se’n fa abús, però crec sincerament que en aquest cas sí, i intentaré que us feu una idea mínimament objectiva del que podeu trobar i perquè recomano llegir-lo.

Les virtuts, doncs: la primera seria què és molt, molt, molt divertit. Però molt. D’acord, si hi ha una cosa personal, és l’humor, i si hi ha algú a qui li agradin els acudits dolents soc jo, però queda clar al llarg del text que en Max Besora s’ho ha passat molt bé escrivint-lo, omplint el llibre d’escenes absurdes divertides i amanint-lo de motius recurrents que fan de lligam. Potser és qui millor s’ho ha passat, això sí… però el llibre és prou generós com perquè el lector no pari de somriure —de vegades amb incomoditat— i, de vegades, rigui. Això no és fàcil d’aconseguir. La majoria de llibres que volen fer riure el que aconsegueixen és fer pena —no tothom pot ser en Pratchett— i en Besora aprova amb nota. Si això ho combinem amb un estil impecable —segona virtut!—, no caldria gaire més per poder gaudir d’una bona lectura que ens entretingui i capturi la nostra atenció durant un parell o tres de tardes, així que si amb això us he convençut dono per ben emprada la ressenya. Però encara queden coses a sumar-hi, i per fer-ho salto de paràgraf.

La veu. La veu del petaner que es busca a si mateix entre humans i entre animals, rebent noms a cadascun dels seus encontres i comprovant, amb les seves aventures, què tenen de cert o d’inadequat. La construcció del personatge a través de les seves declaracions, en la seva gesta a la cerca d’un amo (“Tothom busca un amo, però trobar-lo no és tan fàcil”), descobrint que els humans fan pena, però que també poden ser bons, és una de les coses que més valoro del llibre. En Besora sap donar-li complexitat i matisos i crear un protagonista prou carismàtic com perquè el lector s’hi projecti, i així valori més l’estupidesa (però també la humanitat) de les persones que l’envolten. També m’ha sobtat per a bé la progressió, gairebé èpica, de la història, i com cada vegada anava un pas més enllà endinsant-se més en el fantàstic més surrealista. I val a dir que la maquetació del llibre, farcida de canvis tipogràfics i d’il·lustracions, ajuda a potenciar la seva personalitat —personalitat és una característica que el llibre té a palades, ara que hi penso— i n’augmenta el seu atractiu com a objecte no exclusivament literari (em quedo amb la il·lustració del hàmster…). Una experiència molt benparida, si no us importa el tecnicisme.

D’altra banda, i aquí entra la meva idiosincràsia lectora, de vegades l’absurd descarrila. Està clar que qui no arrisca no pisca, i per això valoro tant que l’autor faci el que li doni la gana i sigui capaç de transmetre el seu entusiasme, però la meva experiència ha estat una mica irregular. Val a dir que al final acaba lligant-ho tot amb prou espectacularitat com perquè me n’oblidi, d’això, i tingui la sensació que l’objectiu principal del llibre és passar una bona estona. En aquest sentit, que potser és el més important, triomfa. Però demana un grau molt alt de complicitat per part de lectors i lectores, i en el meu cas no l’ha aconseguit sempre. No n’estic segur, però potser haver posat una mica de fre a aquest impuls endavant imparable, i parar-se a mirar enrere i justificar una mica millor alguns aspectes de la narració l’hauria convertit en un text més memorable.

També és cert que això hagués transformat el llibre i, potser, simplement, no és el que volia escriure l’autor. I que si vols un text diferent, collons, Miquel, escriu-te’l tu mateix! Però era una veueta que no m’ha abandonat i que mereixia ser traslladada a la ressenya perquè també forma part de l’experiència lectora, que és el que consigno aquí. Estic convençut, però no sé com, que el llibre es queda a les portes d’una grandesa que no acaba d’assolir o no per complet, però també crec que val la pena endinsar-s’hi i gaudir de la proposta d’en Max Besora, que és una gran bretolada, però va més enllà i està construïda i escrita des de un virtuosisme molt peculiar. Mamuts, a mi. O a vosaltres, que sou qui l’heu de llegir.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments