Fem una mica d’història. L’any 1982 va arribar a les pantalles mundials E.T. L’extraterrestre, d’Steven Spielberg, i va esdevenir una les pel·lícules més taquilleres de la història i un veritable referent emocional per a milions d’espectadors. També va ser l’any de Tron, d’Steven Lisberger, una meravella de ciència ficció que introduïa el món dels ordinadors com a veritables universos de la ficció. Abans, a finals de 1981, s’havia estrenat a TVE la sèrie Verano Azul, d’Antonio Mercero, que es va convertir en un fenomen social que va commoure el públic no només en la seva primera emissió sinó en les continuades remissions que es van dur a terme amb posterioritat. Per últim, l’any 1983, l’11 de setembre, va néixer TV3 que, amb un model televisiu de proximitat i de modernitat, enfront del que fins llavors havia estat el monopoli de la televisió estatal, va assolir un considerable èxit que, entre d’altres coses, li va permetre consolidar-se entre el públic i així poder competir amb les cadenes privades quan aquestes van irrompre en el mercat a partir de l’any 1990.

Aquestes dades i dates introductòries aparentment inconnexes volen contextualitzar Kiu i els seus amics, un dels projectes estrella de TV3 en els seus anys de formació. Amb la intenció de connectar amb el públic jove –quelcom que aconseguiria de forma espectacular a partir de 1991 amb el Club Súper 3–, la cadena catalana va acceptar la proposta de rodar una sèrie de ciència ficció d’àmbit juvenil, una mena d’E.T. a la catalana empeltada de la fascinació pels ordinadors de Tron i de l’esperit de colla juvenil que tant èxit havia tingut amb Verano Azul. El repte era considerable però no hi ha dubte que despertava una gran confiança si al capdavant, com a director i guionista, hi havia Bigas Luna; en aquells anys, aquest artista pluridisciplinar –té obra exposada al Teatre-Museu Dalí de Figueres– tenia un enorme prestigi com a director de culte gràcies al ressò de pel·lícules com Tatuaje, Bilbao o Reborn; amb els anys va esdevenir un director essencial. Així va sorgir Kiu i els seus amics, una sèrie que es va començar a emetre la tardor de l’any 1985, que va tenir un discret èxit i que ha quedat com una de les pitjors sèries de la televisió del país.

El projecte, amb un cost de cent milions de pessetes, va despertar l’interès de la premsa, que va fer diversos reportatges quan es va cloure la filmació dels dotze episodis. En aquestes notícies, Bigas Luna destacava el repte que suposava treballar en un nou format, las possibilitats que oferia col·laborar amb nens, la modernitat del producte i el tarannà del propi Kiu, qualificat com un extraterrestre molt mediterrani. No ens consta si la sèrie va obtenir grans audiències o si va agradar realment entre la franja de públic a la què s’adreçava, però el cert és que va rebre bones crítiques; així, Josep Maria Baget, a la seva secció de crítica televisiva de La Vanguardia va afirmar que ens trobàvem “ante una producción de primera clase, una demostración concluyente de que puede hacerse una televisión para los jóvenes brillantemente elaborada, imaginativa y llena de recursos”. I no només això sinó que es va editar la banda sonora en format LP i, com si es tractés d’una gran producció de Hollywood, es van llençar al mercat diversos productes de marxandatge on destacava, evidentment, el ninot d’en Kiu.

La sèrie, vista avui, presenta notables mancances i no deixa de sorprendre’ns les valoracions positives que va rebre en el moment de la seva emissió; de fet, és una de les pitjors sèries que mai s’han fet al país: el guió està carregat de múltiples incoherències i abundants forats negres, la interpretació dels actors –els joves i els adults– és de pa sucat amb oli, la realització és maldestre i, a voltes, confusa, en Kiu és un ens grotesc i anatòmicament impossible –camina amb una sola cama que té dos peus– i els efectes especials són tan rudimentaris com poc efectius. Però el més greu és que la sèrie parteix d’una confusió fonamental; es presenta com una sèrie de ciència-ficció quan en realitat en Kiu és un ésser màgic, convocat per la força ancestral de la piràmides –no és cap broma– i que té la capacitat, com una fada madrina, de fer realitat els somnis dels nens; malgrat l’aire futurible que suposava l’any 1985 fer sortir ordinadors –uns dels ganxos de la sèrie, segurament–, el cert és que ens trobem amb un relat de l’àmbit meravellós, un senzill conte fantasiós per a nens fet amb molt poca traça. Es pot fer una sèrie de ciència ficció sense grans pressupostos –recordem els primers Doctor Who– però no sense talent ni, sobretot, sense entendre què és realment la ciència ficció.

Però, malgrat tot el que hem dit, visionar ara Kiu i els seus amics ofereix unes quantes hores de diversió assegurada. Primer perquè el director i el seu equip se’ns mostren com una mena d’Ed Woods ben nostrats on les mancances i l’escassa habilitat desperten simpatia i riallades; l’escena de la invocació d’en Kiu o del viatge al cor de l’ordinador esdevenen obres mestres d’aquella estranya barreja de matusseria i bones intencions. Segon perquè tenim una oportunitat de fer un veritable viatge en el temps –això sí que és ciència-ficció– i veure com eren realment els anys vuitanta, més enllà de les mitificacions força absurdes que els han acompanyat o de les –esplèndides– recreacions d’aquells anys barrejades amb ciència ficció tipus Stranger Things o Super 8; de fet, en un exercici metacinematogràfic ben engrescador, podem imaginar-nos que Kiu i els seus amics és una de les pel·lícules que gravaven la colla de Super 8. I per últim, perquè si superem els múltiples atacs de vergonya aliena que provoca la sèrie, riurem una bona estona amb un projecte tan poc reeixit però que, malgrat tot, esdevé una petita fita en el món de la ciència ficció en català.

Per cloure l’article, unes quantes curiositats. Un dels guionistes i actor principal era en David Cirici, que amb els anys esdevindria un popular autor de novel·la juvenil. La nena que té més paper, la Duna Jové, es faria actriu i, tancant el cicle de les sèries juvenils de TV3, seria una de les mares de Polseres vermelles. I per últim, Bigas Luna va morir l’any 2013 mentre gravava Segon origen, l’adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit de Pedrolo; la pel·lícula la va acabar el seu col·laborador Carles Porta però els resultats poc satisfactoris van confirmar-nos el que ja sabíem el espectadors de Kiu i els seus amics: que Bigas Luna i la ciència ficció no formaven un matrimoni gaire ben avingut.