L’ÚLTIM ESMOLET (2019) – Aniol Florensa

Títol: L’últim esmolet
Autor: Aniol Florensa
Editorial: Gregal
Any: 2019
Pàgines: 266
ISBN: 978-84-17660-40-6
Valoració: ★★★

 

Aniol Florensa contraataca amb L’últim esmolet, una novel·la d’aventures, publicada per editorial Gregal, on barreja la bruixeria i l’espasa amb la quotidianitat d’una família catalana del segle XXI.

Fa uns anys ja li vam llegir Kentucky —editorial Brau—, on Florensa narrava una apocalipsi de pollastres radioactius a una Catalunya independent. Aquell holocaust aviar, divertit i extrem, ens va servir per trobar una nova veu que, més bona o més dolenta, era completament diferent al que s’estava coent en la literatura catalana de gènere —en una línia potser semblant a la d’en Valero Santmartí.

L’últim esmolet, tot i ser una novel·la juvenil, és un text molt més madur que no pas Kentucky. M’explico: qualsevol que hagi escrit un text —ni que sigui una redacció a P5— o qualsevol lector atent s’adonarà que aquesta narració ha estat rumiada, dissenyada i estructurada abans d’haver-se començat a escriure. No deixa de ser un conflicte entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, però Florensa s’ha proposat uns reptes abans de començar a redactar el text i els ha anat assolint al llarg de la narració. Quins són aquests reptes que li donen un toc diferent i personal?

El primer, crear un protagonista inusual. Un esmolet és un superheroi que es dedica a combatre monstres mitjançant el mètode ancestral de clavar-los un ganivet. El protagonista d’aquest llibre, però, no és l’heroi arquetípic. Lluny de ser un jove fornit, idealista i segur de sí mateix, en Josep és un sexagenari descregut de la seva professió, a la qual, per altra banda, també és addicte—una mica com Wolverine a Viejo Logan—. Aquest caçador i aniquilador de criatures malignes representa el final d’una manera de fer —patriarcal, carca, de mascles alfa—. Sap que donarà pas amb la seva fi a una altra realitat menys agra, més femenina i, per què no dir-ho, més feminista. I aquí ve el segon repte: Florensa pretén i aconsegueix lliurar el poder a les heroïnes i obrir-los pas en un món d’homes. Els personatges més forts de la novel·la, tan herois com malvats, són elles: la cap dels superdolents és la Malavella, mentre que les veritables heroïnes són la filla del Josep, l’Elisenda, i la seva neta, la Jana.

La novel·la està força ben travada. L’argument no deixa de ser una història de literatura pulp, amb alguns tòpics que fan les delícies dels amants del gènere, com el telèfon vermell, la Nit de San Joan o la música heavy de fons (per cert, teniu la llista de reproducció amb els Judas Priest o els Metallica a l’Spotify)—. La narració va de menys a més a un ritme trepidant d’espiral que giravolta i, tot i haver-hi una trama principal, el narrador de tant en tant atura la història per desvetllar enigmes sobre els orígens dels personatges. Abans d’explicar-nos-els, Florensa ens dona algun petit tastet, pista o referència subtil d’aquest passat obscur i convuls de l’estirp d’esmolets que fa que el lector tingui ganes de saber-ne més i no l’importi que s’hagi frenat la narració principal. Entre la trama in crescendo i aquests flashbacks, la novel·la aconsegueix mantenir la tensió narrativa ja sigui endavant o endarrere.

Un altre repte és el de cercar la proximitat amb el lector. Els escenaris, gairebé tots de la geografia catalana amb l’excepció de Mallorca, són en la seva majoria reals i recognoscibles. Podrem seguir les aventures del darrer esmolet pel Pirineu, Caldes de Malavella, Barcelona, el Montseny, el Castell de Llers… Aquesta recerca de la universalitat a partir del localisme ajuda a empatitzar amb els personatges i la narració.

Per últim, l’autor ha fet aparèixer feres, monstres i mites del folklore català. Els esmolets s’enfrontaran a enemics fantàstics de quilòmetre zero, com el Comte Estruch —el nostre primer vampir—, o com la bruixa Malavella, l’ogressa Ginebreda, els follets Minairons, el nan Sucdebruc, les Dones d’aigua, el llop gegant anomenat Nonell… Aquesta recerca de mites catalans, juntament amb el llenguatge acurat —l’autor ha creat un fals i versemblant dialecte medieval de monstres— són potser els dos atractius més remarcables d’aquesta novel·la de lectura fàcil i refrescant, ideal per desconnectar durant les vacances, o durant els dies d’estrès de la tornada a les classes, o per combatre la síndrome post-vacional. Prova-la abans de prendre un Prozac.

Ah, i no podem passar per alt les il·lustracions angoixants, pulperes i d’un detallisme extrem del talentós —i fins ara desconegut— Carles Hernández Puig, que acompanyen el text. Com li va dir Clint Burton al Capi: “no li trauré l’ull de sobre”.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada