Escriure sol, escriure en companyia

OPINIÓ

Escriure sol, escriure en companyia

La iniciativa “Figueres de por” de Montserrat Segura va propiciar que un grapat d’autors empordanesos escrivissin un conte de terror com mai ho havien fet abans.

Escriptora

El passat 31 d’octubre, nit de Tots Sants, a Figueres vam dur a terme una experiència inèdita de la qual m’agradaria parlar-vos. Un grup d’autors i autores  ens vam ajuntar a escriure històries de por al Castell de Sant Ferran, convocats per la Montse Segura, promotora de la proposta anomenada “Figueres de por”. La idea era nova i ens va engrescar de seguida, així que vam agafar els patracols disposats a instal·lar-nos per passar la nit —o bona part— a les dependències que ens havien cedit per a l’ocasió.

L’anècdota inspiradora d’aquesta activitat la trobem fa una mica més de dos-cents anys, en una petita localitat de Suïssa, a la vora del llac Leman, on Lord Byron llogava sovint un casalot, la Villa Diodati. El juny de 1816, el poeta va convidar-hi John Polidori, metge i escriptor, Percy Shelley, també poeta i l’esposa d’aquest, Mary Shelley. La nit del dia 16, potser arrossegat per l’ensopiment o tal volta com un repte que podia ser divertit, Byron va proposar una juguesca als altres membres de la colla: escriure, cadascun d’ells, durant el transcurs de la nit, un relat de por, que havia d’estar conclòs l’endemà mateix. D’aquell desafiament literari en van sortir diverses peces, però, per damunt de totes les altres, en destaca Frankenstein o el Prometeu modern, un dels llibres fundacionals de la literatura fantàstica i de terror.

Entre l’elenc reunit al castell la nit de Tots Sants no s’hi trobaven elements tan distingits com els de la Villa Diodati, tot i que hi havia algun dels tripulants del Biblionauta: l’Enric Bassegoda, en Joan Manuel Soldevilla i jo mateixa. Sigui com sigui, l’ànim d’emular la proesa de fa dos segles, amb resultats d’acord amb el particular talent de cadascú, era ben viu: vam anar disposats a passar-nos la nit escrivint un relat de terror que potser —chi lo sa— s’aplegaria amb tots els altres i formaria part d’un recull que veuria la llum.

L’objectiu era clar, doncs, i la inspiració estava servida, perquè l’Empordà és terra abundosa en rondalles, llegendes i històries d’éssers sobrenaturals:  moltes bruixes, algun vampir, un o altre revingut de la mort, històries de cementiris i d’ànimes en pena… I Figueres té els seus passatges ombrívols, les seves cantonades esgarrifoses, els seus racons misteriosos, si es contemplen a la llum freda de la lluna, en les hores petites i solitàries de la matinada. A més, la ciutat, que ja ha estat escenari de ficció en no poques obres des de principis dels segle XX i en altres de més contemporànies (només cal recordar el nostre enyorat Vicenç Pagès Jordà), ens brindava l’oportunitat de ser vista des d’un altre prisma, de convertir-se en espai literari de narrativa fantàstica, concretament de terror. L’experiència tenia, a més, el valor afegit de posar en valor la nostra nit de tots Sants, també nit de difunts i d’esperits, davant d’altres tradicions foranes que, si bé no s’han de menysprear, hem de procurar que no acabin desbancant l’imaginari propi.

Resulta estrany escriure al costat d’altre gent que fa el mateix. Els escriptors ja sabem que n’hi ha d’altres, com nosaltres, però normalment la nostra és una tasca que fem en solitari. L’escriptura t’aïlla del món exterior perquè et submergeix en un univers de ficció en continu moviment, que es forma i es transforma a mesura que s’escriu, com la meteorologia variable d’un dia de tardor, que forma núvols i els desfà i pot evolucionar a tempesta o a tarda plàcida. De la mateixa manera els relats es trenen i es destrenen i no sabem, moltes vegades, on ens duran.

I, de cop i volta, aquest acte tan íntim, tan personal, tan entotsolat, es converteix en un acte compartit. Aquell vespre vam escriure al costat d’altres que també escrivien. Cadascú amb el seu ordinador, alguns amb les seves llibretes, tothom afanyant-nos en un joc en paral·lel. Com petits autistes amb dificultats de relació i un objectiu comú, cadascú de nosaltres va posar fil a l’agulla per crear el seu univers particular, tot un món amb uns personatges i unes històries que res tenien a veure les unes amb les altres.

Aquella nit vaig pensar, mentre escrivíem plegats, que seria bonic de poder veure, surant sobre el cap de cada un de nosaltres, els matisos que es van definint línia a línia en tots aquests universos de ficció, els mons que es van creant a mesura que el text progressa per la pàgina. Una multiplicitat de realitats que ens farien veure com n’és de rica i variada, la capacitat de creació humana.

Però potser això ja seria l’argument d’una altra història, una també de literatura fantàstica.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments