BONS AVERANYS (1990) – Terry Pratchett i Neil Gaiman

RESSENYA

BONS AVERANYS (1990) - Terry Pratchett i Neil Gaiman

Bons Averanys, o quan un àngel i un dimoni es fan amics i escriuen a quatre mans.

Títol: Bons Averanys (God Omens)
Autor: Terry Pratchett i Neil Gaiman
Traducció: Ernest Riera
Editorial: Mai Més Llibres
Any: 2022 (1990)
Pàgines: 460
ISBN: 9788412493023
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Mireu, val més que ens donem per vençuts ara mateix, val més que tanquem Dis i Pandemonium i tota la resta i vinguem a viure aquí dalt, no els hi podem fer res de mal que no es facin ells mateixos, i es fan coses que a nosaltres no se’ns haurien acudit mai, sovint amb elèctrodes. Tenen el que ens falta a nosaltres. Tenen imaginació. I electricitat, és clar.

Cel, Infern i la Fi del Món, temes àmpliament tractats a la literatura i el cinema. Àngels, dimonis, déus amb diferents formes i llenguatges…, des de la gran obra de fantasia que ha governat el món amb flama, creu i espasa, durant tant de temps que molts no poden pensar en una humanitat prèvia, l’imaginari —sense importar el gènere, del terror a la romàntica— s’ha omplert d’aquelles paraules antigues i de les prediccions que ens revelaven l’Apocalipsi.

Però, fins i tot amb un tema tan trillat com aquest —i potser justament per això, perquè ja tenim les normes d’aquest univers ben gravades a l’inconscient col·lectiu— Pratchett i Gaiman van poder escriure una obra genuïna, una historia que barreja humor i fantasia per a parlar-nos, no només de les aventures d’aquests dos personatges tan carismàtics, junt a l’Anticrist i tots els seus secundaris, sinó de l’escala de grisos que composa el món humà i, amb una picada d’ull, fer-nos emmirallar per reconèixer la nostra part de Crowley i d’Aziraphale.

Escriure sobre un gran clàssic —amb dos autors que són com ídols de pedra dins el gènere de la fantasia— és molt complicat perquè, què puc dir que no s’hagi escrit mil vegades ja? I és que, fins i tot llegint les primeres pàgines, on els autors parlen del fenomen que es va donar entorn el llibre —i que ells no s’esperaven, ja que era només una novel·la que havien escrit a quatre mans per riure i gaudir d’un estiu de feina compartida—, t’adones de fins on arriba la influència de l’obra i de com tots —l’haguem llegit o no— la tenim al cap.

Ja falta menys perquè estrenin la nova temporada de l’adaptació a la petita pantalla, una sèrie que ha apropat la historia i els seus personatges a tots els públics i que ha convidat a molts a trobar per primer cop un títol que no deixa ningú indiferent. La barreja dels dos autors és explosiva, si Gaiman ens ofereix el seu ritme i foscor —aquest cinisme barreja de malenconia tan propi de la seva ploma—, en Pratchett és pura ironia i fantasia; personatges que et fan veure allò que no t’agrada de la societat mentre no pots contenir el riure. Una dinàmica que crea situacions, diàlegs i bogeries que fan les delícies de qualsevol lector —fins i tot d’aquells que diuen no gaudir dels gèneres fantàstics.

La història comença a les portes del paradís, després de l’expulsió d’Adam i Eva, el moment de les primeres accions ambigües dels nostres protagonistes preferits: el dimoni Crowley —ell mateix va escollir el nom, perquè l’hi esqueia millor que l’original— i l’àngel Aziraphale. El temps passa i la seva amistat es consolida a la vegada que la paciència de Cel i d’Infern es desgasta i, al segle XX, quan millor s’adapten Crowley i Aziraphale —perquè hi ha segles molt millor que d’altres—, ambdós bàndols decideixen que ja és moment de l’Armagedon.

Per descomptat, després de tant de temps, Crowley i Aziraphale ja tenen les seves aficions i els seus costums, i això d’acabar amb el món i haver de tornar on els pertoca no els agrada gaire.

L’intríngulis és com volen acabar amb el món… Sí, és clar, amb l’Adversari, Destructor de Reis, Àngel del Pou Sense Fons, Gran Bèstia anomenada Drac, Príncep d’Aquest Món, Pare de les Mentides, Progènie de Satanàs i Senyor de la Foscor, però és justament aquí que rau el problema perquè, què succeiria si àngel i dimoni s’adonen que hi ha hagut una gran confusió en el moment de col·locar l’Anticrist a la família adient? I si, no només s’han equivocat, sinó que l’han perdut? I si només una bruixa, de nom Agnes Guillada, va deixar escrit tot el que passaria, però aquest és un document molt rar que Aziraphale desitjaria tenir a la seva col·lecció? I si fos possible evitar l’Apocalipsi?

Entre converses brillants i grans girs humorístics, els autors no deixen de tractar temes tan importants com la inefabilitat del destí —en aquest cas la voluntat de Déu, que no pot ser explicada ni jutjada— o el lliure albir, del qual només disposem els essers humans, fet que ens converteix a la vegada en els essers més bons i més terribles, capaços de les obres més desinteressades i de les barbaritats més infernals.

Tot i que la idea original de l’obra va ser de Gaiman, quan aquest va demanar consell a Pratchett, el segon va ser qui va pensar que la doble veu era el que calia a la història, i quina raó tenia! Així doncs, l’escriptura va esdevenir un joc per veure qui podia posar cap per avall el món i dir-la més grossa, a la vegada que donaven al lector una classe d’humanitat. Perquè si volem salvar el món només ho podem fer plegats i pensant en els demés, sent una mica bons quan cal i trencant les normes quan aquestes no són justes.

Els extres, on els autors ens expliquen l’experiència amb l’obra i els lectors, i com s’ho van fer per escriure-la tots dos junts —qui va fer què i quin personatge o paratge és més seu o de l’altre—, ofereix a la història una visió més ampla. La meva recomanació és llegir-ho tot després —soc de les que es deixa els pròlegs pel final— i així poder fer comparatives; penso que se’n treu molt més suc als comentaris d’aquesta manera.

I, per finalitzar, he de felicitar per la bona feina a Mai Més Llibres, una de les editorials que ens estan portant clàssics del gènere al català amb una acuradíssima traducció i, a més, amb una edició de col·leccionista —que molts han comparat amb una Bíblia, per la coberta i els seus tocs daurats.

Una novel·la que no passa de moda amb personatges inoblidables, que et deixa un somriure als llavis i t’escalfa el cor.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments