Carles Algué debuta amb Cap a la fi del món en la novel·la, després d’haver fet carrera en l’àmbit teatral, on ha estat actor, dramaturg i director, i en l’àmbit del periodisme cultural. I ho ha fet en un moment en què el món, el real, ha coincidit amb el que ell havia pensat per escriure una novel·la. El cas és que el que ell va imaginar i va construir com una distopia ha convergit per pura coincidència amb una situació real, la pandèmia i els confinaments provocats pel virus de la covid. En una nota final ens aclareix que tot ha estat una coincidència, però es fa estrany llegir aquest text i no buscar paral·lelismes amb situacions que hem viscut tots.

La novel·la comença amb una pandèmia provocada per un virus que assota la societat occidental amb força. La gent s’ha hagut de confinar a casa, en un tancament estricte. Se sap que els animals transmeten la malaltia i els humans la pateixen, per bé que hi ha medicaments que la mantenen controlada. El protagonista, en Pau, ha de sacrificar el seu gos durant aquest dur confinament perquè no encomani la malaltia a ningú més, després d’haver-lo tingut amagat per evitar suspicàcies. Amb tot, ell no ho ha pogut evitar i està infectat. Són els primers capítols agrupats en l’epígraf Bombolla i s’hi troba molta reflexió sobre el tancament i les sensacions personals, i és inevitable fer un paral·lelisme amb la nostra realitat recent. Són uns capítols un punt erràtics, que no acaben d’explicar prou bé la distopia on succeeix l’acció, tal i com seria desitjable en les obres d’aquest gènere. També s’han de tenir en compte les nostres pròpies vivències, que poden confondre la lectura.

Després d’unes experiències desagradables com a portador del virus i de conèixer gent magnífica que s’està organitzant per defensar els drets dels positius, com l’Arnau i la seva germana, Laura, en Pau decideix marxar a Sud-Amèrica. Amb ells dos ha establert més que una amistat, en especial amb la Laura, de qui s’ha enamorat, però decideix marxar igualment. L’objectiu és Argentina, on vol dur a terme un viatge de retrobament personal o de fugida d’un món que ja no és el seu, mentre pensa que Ushuaia, la ciutat més allunyada del món, serà un bon lloc per morir. Recorda bastant el protagonista de Gegants de gel de Joan Benesiu, en una recerca d’identitat i de viatge a la frontera, alhora que hi ha un despullament social que fàcilment té ressonàncies a Enmig de la natura. Per a en Pau, tan important és el destí, com el viatge, que li serveix de molt.

Aquests capítols, agrupats a la part central de la novel·la, són una deliciosa descripció del camí que recorre per arribar, de la gent amb qui coincideix i de les experiències que es troba. Sense dubte és la millor part, amb situacions que no són fora d’allò comú, però que per a ell esdevenen transcendentals. I ho combina amb les cartes que envia a la Neus, una amiga de la infantesa, i les que rep d’ella. En aquestes, en Pau coneix tot el que ha deixat enrere, de com l’autoritarisme contra els infectats avança i alhora s’assabenta dels plans que té la Neus per ser mare, com ho aconsegueix i de les conseqüències que té en ell aquesta decisió, que seran clau en el desenllaç de la novel·la. En aquest viatge en Pau té cura de mantenir en secret el seu estat. Amb tot, es troba amb fòbics als infectats, negacionistes… amb qui té relacions diverses. Entre aquests destaca en Khai, un israelià que troba a Buenos Aires i després al sud de l’Argentina, i la Virgi i en Julio, una parella amb quin en Pau estableix una connexió especial. Per no perdre’ns durant el viatge, uns mapes fets a mà alçada, simples però magistrals, ajuden a situar-nos en tot el decurs del camí i en certa manera seguir-lo i acompanyar-lo.

A mesura que avança cap al sud, apareix una nova problemàtica: una explosió solar que amenaça el món. També un grup de gent, La Corriente Verde, una mena de secta que recorda el Residu Culpable de la novel·la The Leftovers, que cada vegada adquireix més poder i té una ascendència perillosa sobre en Pau. No obstant, ell se sobreposa a tots els entrebancs que troba i construeix el seu camí, arriba a Ushuaia i s’inicia la darrera part de la novel·la: sense rebentar el final, només diré que és molt líric i alhora oníric, i que culmina amb moments de gran bellesa que de nou la connecten amb la línia del fantàstic. Per llegir-la amb calma.

Un parell d’apunts finals: la novel·la es llegeix molt bé, es construeix a base de capítols curts que representen les anotacions que en Pau fa al seu diari de viatge. Ara bé, el que és una de les virtuts del llibre, també, en alguns passatges, té certes mancances en aspectes lingüístics i de tria de registres. Hagués calgut una feina de revisió del text, la tasca de l’editor, una mica més acurada.

Cap a la fi del món és una novel·la que cal tenir en compte, d’un autor a qui la realitat li ha contraprogramat la ficció que havia ordit. Però no perdem de vista que ha ofert una opera prima consistent, amb uns personatges ben treballats i un contingut que en alguns moments tenen una gran profunditat amb una escriptura molt efectiva, malgrat tot. És per aquest motiu que restem a l’espera de noves entregues que consagrin l’autor.