Quan vaig rebre Enemic Meu me’l vaig mirar de reüll. Em venia de gust perquè la col·lecció L’Arcà de Laertes no falla, perquè tenia antull de ciència ficció i perquè volia llegir la versió de l’Edgar Cotes d’aquest clàssic del 1979, que va guanyar en el seu moment els premis Hugo, Nebula, Locus y John W. Campbell… Però, alhora, al meu cap hi havia un batiburret de capítols de diferents sèries on dos enemics d’espècies enfrontades es veien obligats a sobreviure, nàufrags a un planeta desconegut i deshabitat, esperant el rescat i, tot i ser conscient que aquests havien begut de l’obra de Longyear, no volia tornar a trobar-me amb els mateixos tòpics; sí, era de les poques ànimes que encara no havia llegit el llibre.

I, justament per les meves reticències, penso que encara m’ho he passat millor explorant-lo, ja que no només ha trencat amb la idea preconcebuda, sinó que m’ha donat molt més, tant per la profunditat de la història, com per l’evolució dels personatges i les idees que, una vegada acabada l’obra, es queden amb tu.

Tot i que és una novel·leta curta i que va directe on ens vol dur l’autor, amb un ritme que fa passar mesos en un tancar i obrir d’ulls, he trigat una bona setmana en llegir-lo. Podria haver-me’l cruspit en una tarda, però és un llibre amb moltes emocions i reflexions, que demana calma. L’he pres a petits glops, gaudint-lo i deixant madurar cada capítol abans de continuar, ja que Longyear juga amb cada escena per plantejar-nos un dubte, un trencament amb l’staus quo, amb allò que es dona per fet, amb el nostre passat i el possible futur.

A Enemic Meu ens trobem dos guerrers —dels dos bàndols d’una lluita entre espècies— que són obligats a conviure per les circumstàncies. Tot comença a una illa, que es més un roc enmig del mar, colpejada per grans onades que l’ofeguen i poleixen, amb vents immisericordes i tempestes, amb les minvants provisions de la nau del dragó, on tots dos hauran d’esperar un rescat que no sembla arribar mai.

Les descripcions, tant del planeta, la fauna i la flora, i les seves condicions meteorològiques, com dels personatges amb els seus dubtes, conflictes i emocions, així com tots els coneixements i tècniques que posen en pràctica i experimenten per a sobreviure, provoquen que ens sentim part de l’experiència, part de la coalició Davidge-Jeriba. Perquè, el que aparentment és una conciliació impossible, es converteix primer en un pacte i després va més enllà. Cooperen per sobreviure, aprenen l’idioma de l’altre per comunicar-se i, aquest enteniment, els durà a la comprensió de les idees i sentiments de l’altre.

Un humà mascle que tem la soledat i un dracó hermafrodita que no vol perdre més fills. Dues espècies amb formes de veure la vida molt diferents acaben per formar una estranya família. És una història emotiva amb moments molt durs i tristos que t’esfondren amb els personatges i d’altres tendres que t’estoven el cor. Què és la soledat? I la diferència? En què es basa l’amistat? Podem fer les coses d’una altra manera a com ens han ensenyat des de sempre? Podem canviar nosaltres i així canviar el món? L’odi al diferent pot convertir-se en comprensió i enteniment si deixem les convencions de la nostra època i societat de banda, entenent el que és bàsic en cada un de nosaltres?

I el lector s’emmiralla en el personatge humà, sense voler, per reconeixement, i se sent perdut com ell perquè, en comparació amb els dragons, que saben tota la seva nissaga, la seva història, i és motiu d’orgull, qui som nosaltres? Quan mirem enrere, què veiem? Filosofia, historia, costums, creences, llenguatge… Que ens fa ser qui som? Quan obrim fronteres, són les diferencies allò que ens apropa, la llum de l’altre en la foscor de la nostra soledat. La vida continua i s’obre camí, sense importar les guerres i les disputes, les diferències o les calamitats. I el lector veu cap a on ens condueix Longyear, cap a l’emmirallament en l’altre, en l’estrany, l’estranger, l’alien, l’enemic. Aquesta és una novel·la que vol educar per a la diferencia, l’enteniment i la igualtat.

Enemic Meu és una crítica punyet i directa a les societats que tanquen files entorn els pensaments xenofòbics, racistes, especistes i sexistes, no acceptant els individus que pensen diferent, capaços d’estimar allò distint, d’entendre-ho i fer-ho propi; societats que veuen com a una malaltia el canvi, la diferència i l’amor. I l’autor ens enfronta al dubte: si tornen, com serà la reacció dels seus? Com els rebran? Què serà d’ells? Quedar-se com a nàufrags o arriscar-se a la mort i a la presó…

Aquest és un llibre que hauria de ser lectura imprescindible als instituts ja que, tot i els anys que fa que va ser escrit, tracta temes molt actuals i que ens incumbeixen a tots. Una novel·la antiracista i pacifista sobre com les diferències —racials, de gènere i culturals— es poden desintegrar amb coneixement i respecte mutu.