UNS DÉUS FEROTGES (2022) – Daniel Genís Mas

RESSENYA

UNS DÉUS FEROTGES (2022) - Daniel Genís Mas

Un relat de relats on bateguen referències a Poe, Lovecraft i Verne, amanides amb humor i un viatge fantàstic en tots els sentits.

Autor: Daniel Genís Mas
Títol: Uns déus ferotges
Editorial: Males Herbes
Any: 2022
Pàgines: 263
ISBN: 9788412514483
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Si el món no fos farcit de bojos magnífics més pendents d’una bona història que de salvar la pell ningú hauria sortit mai de casa ni s’haurien escrit llibres com aquest, oi?

L’art d’explicar una història és un art antic. Durant segles, hi havia qui viatjava per diferents indrets i poblacions narrant històries, reals, inventades, reculls de notícies i llegendes que anaven teixint un imaginari compartit. Si heu vist News of the World, pel·lícula de Paul Greengras protagonitzada per Tom Hanks, ja sabreu que l’art d’explicar històries va ser un art que es va anar transformant, que es va adaptar i va seguir creixent, perquè a tots ens agrada que ens expliquin una bona història i, si pot ser, una on hi puguem trobar moltes més històries, perquè (i perdoneu l’excés de repetició del mot en qüestió), al final, estem fets d’històries: les que vivim, les que ens expliquen, les que expliquem…

Aquests relats de relats, aquestes històries dins d’històries, tenen un referent molt clar, el clàssic Les mil i una nits, però aquesta possibilitat de teixir històries, de crear un marc on els relats es van trobant també va viatjar fins a Itàlia amb el Decameró, de Boccaccio, o fins els nostres dies, com va demostrar, per exemple, Narradores de la noche, de Rafik Schami, un llibre que Siruela va publicar per primer cop l’any 1990, on un narrador oral perd la seva veu i, per recuperar-la, els seus amics li han de regalar, és a dir, narrar, una història. És possible que en aquests moments us estigueu preguntant per què us explico tot això. Doncs perquè una de les moltes característiques peculiars que trobem a la primera novel·la de Daniel Genís, Uns déus ferotges, és aquesta capacitat de cosir històries, de veure com dins d’un viatge hi poden entrar tants relats com un vulgui escoltar, imaginar o explicar. Per tant, podríem dir que estem davant d’un relat de relats, però potser seria quedar-se curt, perquè el que ha escrit el capità d’aquesta nau té unes quantes capes més que saben jugar de forma molt conscient amb la tradició literària. I és que es nota que aquí hi ha un bagatge lector extraordinari i una gran feina de documentació i de saber perfectament on es (i ens) vol situar.

I on es vol situar? Ara ho veureu. Però primer deixeu que us expliqui una mica de què ens parla Uns déus ferotges. Ens trobem a València, al segle XII. Un jove de setze anys, Abu Jafar, viu amb els seus pares a un ruïnós fondac on fan parada una sèrie de personatges molt peculiars, sempre amb una bona història a la llengua, per omplir el temps i el cap del jove Abu Jafar, que s’alimenta d’aquestes faules, llegendes i relats com si fossin tan necessàries com l’aire que respira. Mogut per aquestes històries, i per certs esdeveniments que fan que la seva estada al fondac no sigui del tot desitjada, l’Abu Jafar decideix iniciar un viatge cap a la Meca; un pelegrinatge que no té a veure amb el destí concret , sinó amb el viatge en sí mateix: sí, l’Abu Jafar vol veure món, però també vol descobrir qui és, de quina pasta està fet, si pot ser un d’aquells aventurers de què parlen les històries que ha sentit durant tant de temps, i que anirà sentint durant tot el trajecte. I és que, cada capítol (que comença amb un petit resum on s’anuncia, en certa manera, el que trobarem) amaga un relat, una història externa que, en el fons, també té molt a veure amb el viatge que el nostre protagonista està fent.

El viatge d’Abu Jafar és un viatge a través de terres estranyes, perquè mai les havia vist, però també perquè amaguen molt més del que l’ull humà està acostumat a veure. Hi ha un context històric, però el viatge és fantàstic. I aquest punt fantàstic el podem trobar des d’un bon inici. El text es presenta a través del recurs del manuscrit trobat, que ens pot portar a lectures passades, com el clàssic Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki o el relat fundacional del gènere gòtic, El castell d’Òtranto, d’Horace Walpole. El prefaci que ens convida a llegir la història d’Abu Jafar està signat per investigadors de la Universitat de Miskatonic, universitat fictícia imaginada per H. P. Lovecraft, i que ja ens situa dins d’una tradició literària fantàstica ben concreta. I és que, encara que hi hagi elements històrics, encara que l’autor s’hagi inspirat en la rihla (si voleu saber-ne més, us recomano que busqueu la magnífica presentació que es va fer del llibre a la llibreria Gigamesh), entre les pàgines d’Uns déus ferotges bateguen les referències a Poe, Verne i Lovecraft, en especial a la triada construïda per La narració d’Arthur Gordon Pym, L’esfinx de glaç i A les muntanyes de la follia respectivament. La fina barrera entre realitat i somni, entre allò que podem tocar i allò que ens porta a un món que no sabem mai si és real o no, si forma part del món oníric o del món que hi ha més enllà… Tot això es mou per les pàgines del llibre en forma de muntanya, d’ocells, de símbols, de balenes, de closques i colors; divinitats, llegendes i pors que construeixen, sense dir-ho del tot, un univers fantàstic que notem a l’aire, a la terra, al fons del mar, que batega i ens xiuxiueja a cau d’orella: «Tekeli-li!».

Si tot això no us sembla suficient, penseu que encara no he parlat de la veu que ha escollit Daniel Genís per aquest relat. El narrador, l’Abu Jafar, escriu en primera persona aquesta barreja de memòries i llibre de viatges, i ho fa d’una manera curiosa, perquè juga amb un llenguatge fresc, directe, amb un punt d’humor, interpel·lant al lector; un estil que encaixa perfectament amb la sèrie de situacions que va vivint i amb la seva manera de veure el món i, sobretot, de veure’s a sí mateix. És crític i mordaç amb les seves capacitats i fa reflexions com aquesta després d’uns dies de viatge: «Tot el que vaig veure d’elles (les ciutats) va ser pols. Pols i merda de cavall. No és que fos un trajecte especialment dolent, però això és el que hi havia arreu, en qualsevol camí. En qualsevol viatge. Tot es limita a pols i merda. Nosaltres, també».

I per anar acabant, us recordaré que «El que busca, troba. El que creu, acaba veient». Per tant, passeu i veieu per vosaltres mateixos tot el que s’amaga darrere del vel d’aquesta novel·la, entre sorra, aigua, muntanyes, llegendes i companys de viatge extravagants. «Tekeli-li!» i que l’ombra d’aquest camí fantàstic sigui creixent.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments