EL CASTELL D’ÒTRANTO (1764) – Horace Walpole

RESSENYA

EL CASTELL D'ÒTRANTO (1764) - Horace Walpole

L’editotial Laertes ens du per primer cop en català El castell d’Òtranto, obra fundacional del terror gòtic europeu.

Autor: Horace Walpole
Títol: El castell d’Òtranto (The Castle of Otranto)
Editorial: Laertes
Any: 2021 (1764)
Traductor: Emili Olcina
Pàgines: 194
ISBN: 978-8418292569
L’has llegit?
Valora’l*:

14 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 5

Vots emesos: 14.
Mitjana: 3,93 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

L’espectre va anar amb pausa, desolat, fins a l’extrem de la galeria, i va entrar a una cambra a la dreta. Manfred l’acompanyava a certa distància, ple d’ansietat i d’horror, però resolt. Quan estava a punt d’entrar a la cambra, la porta va ser tancada de cop, amb violència, per una mà invisible. El príncep, a qui el retard enfuria, volia obrir la porta a la força, a puntades de peu, però es resistia als esforços més extrems.

Com a amant del terror en general, i del terror gòtic en concret, només puc aplaudir la recuperació del clàssic fundacional del gènere per part de la col·lecció l’Arcà, de Laertes. Continuant amb la meravellosa línia a la qual ens estan malacostumant —amb l’edició de La casa i el cervell, d’Edward Bulwer-Lytton, per exemple—, la domofílica que viu dins meu havia de rellegir la traducció al català d’El castell d’Òtranto d’aquelles traduccions curoses i properes que fan nous lectors, sense intimidar amb vocabulari complex i conservant l’esperit de l’obra i l’època—.

El castell d’Òtranto va ser escrit per Horace Walpole al 1764, convertint-se en el text que inaugura el terror gòtic com a tal, gènere que es faria molt popular a finals de segle XVIII i principis del XIX —podem veure la semblança entre el final destructiu, tant per la línia familiar com pel castell/casa, amb l’obra posterior d’Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher—. L’edició de l’Arcà ens permet llegir els dos prefacis que va escriure el mateix autor, on ens assabentem del fet que, la primera vegada que va publicar el llibre ho va fer sota pseudònim, com la traducció d’una obra renaixentista que havia estat recuperada d’una de medieval —presumiblement, de les Croades—. La segona vegada, amb el reconeixement i la bona crítica que havia rebut l’obra, Walpole va acceptar l’autoria i va signar el segon prefaci, on ens fa saber que volia fusionar les dues classes de romanços, l’antic i el modern. Però, així com la primera edició va ser ben rebuda per la crítica, com a traducció d’una obra medieval, la segona no només no va rebre els esperats elogis, sinó que va arribar a ser considerada absurda i immoral. Tot i això, com ja he comentat, Walpole va establir un precedent que donaria veu als secrets ocults allà on els homes es creuen sans i estalvis del món de fora, a la seva llar.

El castell d’Òtranto ens explica els últims dies de la família de Manfred, príncep d’Òtranto, dinastia sobre la qual hi ha una antiga i críptica profecia. Recordant-nos al gran bard anglès, que també cita Walpole al seu segon prefaci, l’autor ens transporta a les conjures, cuites, romanços i drames de les grans obres de William Shakespeare. Passions i amors impossibles, fantasmes i gegants, lluites entre cavallers i dames en perill, fills retrobats…, una història a la qual no falta l’humor ni la crítica social, amb les aparicions dels servents que fan el contrapunt amb la noblesa i el seu comportament.

Les dones, sempre servils i maltractades, també ens donen aquest contrast amb el món masculí, mostrant en clau d’abnegació o rebel·lia el que els seus companys d’història volen amagar darrere dels seus pretextos. Com podem veure en la conversa entre la princesa Matilde i la seva donzella, la Bianca, quan la primera es lamenta per la manera en què el seu pare, en Manfred, tracta la seva mare, la princesa Hipòlita, i la segona li respon amb total naturalitat que així és com tots els homes tracten les dones un cop casats.

Si bé la sensació d’horror, que segurament va causar en el seu moment, no ha perviscut fins als nostres dies, la història i la forma continuen fent-nos entrar al joc del misteri, els secrets i els fets extraordinaris.

En Manfred, per conservar el poder i la línia familiar, vol fer casar el seu únic fill, el jove i malaltís Conrad, amb la formosa Elisabet, filla del Marquès de Vicenza. Però just abans de la boda succeeix un fet terrible i inexplicable: Conrad mor aixafat per un casc gegant. Amb aquest sorprenent i fatídic inici, Walpole ens ofereix els pensaments de Manfred, qui farà tot el possible perquè un terrible secret familiar no surti a la llum, a la vegada que lluita per salvar el seu llinatge, encara que sigui trencant tabús per tal de no fer front als fantasmes del passat, que, tot i això, els sortiran al pas. Perquè el castell no només observa i és el refugi de família i servents, sinó que també participa en el misteri. El castell i els seus voltants, amb l’església de Sant Nicolau i els convents, es converteixen en l’espai dels secrets que no han de ser rebel·lats.

Walpole va formar part del moviment Gothic Revival i, durant quaranta anys, es va dedicar a recuperar l’estètica medieval idealitzada a la seva casa als afores de Londres, Strawberry Hill. Així que, quan escriu El castell d’Òtranto, ell ja hi viu al castell. Si fem la pregunta de què va ser primer, l’ou o la gallina, en aquest cas va ser primer el castell. De fet, al seu prefaci sota pseudònim ja ho comenta, que el relat per força ha d’estar inspirat en un lloc real, per la fidelitat amb què és narrat l’espai.

El joc fantàstic, doncs, serveix per trencar els límits del que és acceptable i tractar temes incòmodes. Amb la seva novel·la, Walpole va rescatar els principis nobles de la cavalleria aristocràtica, i també els seus drames. Com diu Erica Couto-Ferreira, al seu assaig Infestación, la casa infestada, en aquest cas el castell, és un espai on vibren les pors més íntimes i que amplifica les tensions i les injustícies. Com passa amb la dolça i santa Matilde, la filla ignorada per en Manfred, que no només farà avançar la història, sinó que també enfrontarà tots els personatges amb les seves passions i els seus fantasmes.

Els terrors dins el castell són diversos, com les cuites de cada personatge, i els esperits es presenten desencaixats en el temps, oferint un missatge passat en l’espai present dels seus interlocutors, rebel·lant el que és invisible, les ruptures relacionals i emocionals existents, i dictaminant la impossibilitat del futur de la família que regna a Òtranto, amb els seus tremolors de terra i gemecs espectrals.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

14 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 514 votes, average: 3,93 out of 5

Vots emesos: 14.
Mitjana: 3,93 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments