En Jaume Valor ja havia visitat el món de les ucronies, o històries alternatives, a la La República Pneumàtica, una trilogia amb un recorregut editorial una mica (i injustament) complicat, que tanmateix representa una de les incursions més interessants de la literatura catalana en aquest subgènere. Val la pena, i us ho recomano vivament, que recupereu els tres llibres de la saga, tenint en compte que la seva darrera entrega ha estat autopublicada i que haureu de rastrejar una mica les altres dues (no deixeu de llegir les ressenyes que vam publicar de la primera i la segona entrega). Per mi, que la trilogia no estigui editada en condicions, sencera, per una editorial que la tracti amb cura, és un dels misteris incomprensibles del fantàstic català… Però avui estic content per poder portar-vos la darrera novel·la que ha escrit en Valor: Les Causes Invisibles. I, perquè la bona notícia no se senti sola, ve com a títol inaugural de Spècula, el segell especialitzat en gènere fantàstic, dirigit pel biblionauta Jordi Casals, que ha creat Llibres del delicte com a plataforma per a publicar obres de ciència-ficció, fantasia i terror escrites originalment en català.

Estic convençut, com miraré de justificar amb la ressenya (sí, sí, ja arriba la ressenya…), que aquesta novel·la esdevindrà un dels clàssics del fantàstic català. O a la nostra història o en alguna altra de paral·lela. En tot cas, Les Causes Invisibles representa un retorn a la ucronia, amb alguna pinzellada de steampunk, per part del seu autor però aquí s’acaben totes les similituds amb els llibres de La República Pneumàtica: ni l’escenari, ni el plantejament, són els mateixos, i la novel·la proposa un text molt més complex i sofisticat en el qual no queda ni rastre de l’aura de novel·la juvenil que sempre van acompanyar els llibres previs. El que trobem ara està molt més a prop del thriller, sovint polític, en un univers ucrònic en què en Napoleó Bonaparte va ser assassinat el dia de la seva coronació com a emperador. Aquest punt de divergència li dona a en Valor la llibertat de crear una situació geopolítica amb dos grans blocs enfrontats que, al seu torn, serveix d’escenari per a una sèrie de personatges que transformen la novel·la en un exercici coral.

Un dels punts forts de Les Causes Invisibles és la creació de l’escenari, executada amb virtuosisme. Així doncs, ens trobem amb dos grans potències en precari equilibri diplomàtic: La República Francesa, “governada amb mà de ferro pel ciutadà Fouché, excap de la policia napoleònica”, i un Regne Unit “immers en una trama d’enganys, espionatge i traïcions per usurpar la Corona als seus hereus legítims”. Entre les dues forces, una Catalunya independitzada de Castella i associada amb França. Bona part de la gràcia d’aquesta situació ve de com es caracteritzen les dues faccions, cadascuna d’elles amb una filosofia concreta, i de la relació entre aquesta caracterització i la creació d’un llenguatge propi que s’aplica a la construcció narrativa dels escenaris: uns, més científics, basats en la terminologia de la Filosofia Natural (conceptualment, l’antecessora de la ciència tal i com s’entén a la modernitat); els altres, amb un imaginari que equipara els diferents departaments de l’estat amb els membres d’un cos orgànic que reflecteix l’esperit revolucionari. S’ha d’esmentar, també, la cura amb què es crea una estètica versemblant propera a l’steampunk, amb les flotes nàutiques convertides en dirigibles i màquines de guerra automatitzades, entre altres detallats, i insisteixo amb la versemblança: realment està ben integrat, i contribueix a subratllar la diferència amb la nostra realitat i a transmetre les conseqüències d’aquestes causes (invisibles) que condicionen l’esdevenir històric.

En algunes de les presentacions del llibre, l’autor ha explicat que un dels objectius de la seva nova novel·la era allunyar-se del plantejament de La República Pneumàtica, molt recolzat en les necessitats de la trama i l’argument, i fer servir la Història i la caracterització dels personatges com a motor de la narració. Més enllà de la selecció de protagonistes i l’alternança de punts de vista, un recurs més aviat freqüent en la literatura de gènere contemporània, en Valor opta per una estratègia que li escau al text i utilitza un estil narratiu diferent a cada una de les veus. Una es narra en present, l’altra en passat, l’altra en primera persona, una altra de forma indirecta… Descobrir les regles de cadascun dels capítols del llibre demana un petit període d’aprenentatge, però un cop s’entra en el joc contribueix a il·luminar diferents característiques de cadascun dels personatges i crec que és un dels valors de l’obra des de el punt de vista literari. La contrapartida, però no és un problema greu, és un relatiu desdibuixament de la trama i l’exigència, al lector, de parar atenció davant l’evolució constant de la situació política descrita.

Com totes les ucronies bones, aquesta es gaudeix més amb un bon coneixement de la Història canònica. Afortunadament, el llibre inclou una sèrie d’apèndixs que indiquen els punts principals en els que la ficció difereix de la realitat; i un llistat de personatges que, de forma similar, permet saber quins són ficticis, quins estan basats en personatges reals i en quins aspectes, en aquest darrer cas, s’han modificat elements importants de la seva vida. És un detall que s’agraeix, ja que la novel·la està poblada per personatges de tota mena i barreja realitat i ficció de forma molt creativa. Aquesta mena de tapís, sobreposat a la història coneguda, acaba creant un subtext que justifica el títol i es recolza en la història de la ciència i de la filosofia: la cerca de les causes invisibles que ho expliquen… bé, tot. Des de l’esdevenir de la Història fins a la relació entre els fenòmens naturals. Que tota aquesta discussió es produeixi entre bastidors i no interfereixi amb la progressió de la trama és una mostra d’habilitat de l’autor i li dona profunditat i complexitat al text. L’esforç que li ha dedicat en Jaume Valor a l’elaboració de la novel·la, a la superposició de capes relacionades entre sí, i a la creació d’un entramat de personatges que creen un tapís argumental sòlid donant-li consistència des de diferents punts de vista és espectacular i converteixen Les Causes Invisibles en una novel·la molt especial.

Crec que ha quedat clar que estic ressenyant un llibre que m’ha agradat, i que ha estat una qüestió d’amor a primera (i segona) vista. Si li hagués de fer algun retret, però, ja he dit que és menor, i és certa tendència a què la trama es desenfoqui en determinats moments o que, comparada amb tota l’atenció esmerçada per crear un món i uns personatges versemblants i vius, llueixi menys en alguns dels seus aspectes més fulletonescs. En qualsevol cas, en Jaume Valor demostra (no per primera vegada) que és un gran narrador capaç de mobilitzar un gran ventall de recursos al servei de la seva imaginació, a més d’un gran domini de la història. Desconec la magnitud de la recerca que ha calgut per alçar aquest edifici narratiu, però l’aparença és d’haver estat ingent. La sensació, si em permeteu el lloc comú, és la de iceberg que es recolza en un gran volum d’informació invisible per al lector, però que tanmateix contribueix a donar estabilitat a tota l’estructura sense obstaculitzar l’agilitat de la narració. Les Causes Invisibles és una cruïlla de gèneres, personatges i històries, i fareu bé de perdre-us pels seus viaranys.