Als pobles mariners, antigament, els resultava impossible de viure d’esquenes a l’aigua. El mar proveïa d’aliments, però també duia calamitats en forma de temporals, monstres o pirates; era el centre del seu món. No és d’estranyar, doncs, que s’hagi generat tanta literatura que en parla. Fins i tot avui dia, amb la nostra societat hiperaccelerada i hiperdescreguda on la majoria de la gent gira l’esquena al passat i es desentén de les tradicions, els mites i el folklore, encara es manté viva una atàvica atracció pel medi aquàtic, com ho prova la proliferació de llibres sobre el tema, com ara Llegendes del sud  (2005), de Joan Borja; Històries i llegendes de la mar catalana (2008), de Roger Galisteo;  Llegendes de mar de la Costa Brava (2012), de Miquel Martín; Llegendes i tradicions de Tossa (2014) de Vicenç Esteban Darder; Llegenda de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre (2015), d’Ignasi Revés, o Llegendes de pescadors (2016), de Joan de Déu Prats, entre d’altres. 

A cada poble del litoral català, des de Portbou a Sant Carles de la Ràpita, els pescadors i la gent de mar han explicat oralment sempre històries, entre reals i inventades, de les meravelles que hi ha al mar, i els escriptors les han transcrit. La ciutat submergida de Malica, l’Atlàntida, el país utòpic de Gandòfia, Glaucos, Escil·la o L’illa de les dones en són només uns quants exemples, que surten en aquest llibre. I si bé es diu que a casa nostra no hi ha sirenes com a tals, també és cert que tenim les aloges, les païtodes, les encantades, les goges, la maruga o el vell del mar, que guarden certa relació amb la seva cosina d’origen grecoromà. I en aquesta llista d’humans amb escates i cua de peix hauríem d’incloure-hi també, és clar, el peix Nicolau.

El Peix Nicolau és un home que, com les sirenes, va ser convertit per un malefici en mig peix i mig humà. Això conten almenys les diverses llegendes que en parlen arreu de la nostra costa, ja que la rondalla sembla estar molt escampada arreu —Mossèn Alcover la va recollir a Manacor, Puigpunyent i Pollença. I sense anar més lluny, tot un referent actual del fantàstic català, Antoni Munné-Jordà, també en parlava ja fa uns quants anys en la peça que encetava la seva particular trilogia de Vilanova i la Geltrú, La paciència del mar, un al·legat bell i poètic precisament a la fantasia i als mites mariners de la seva població del Garraf. Però el que eren quatre pinzellades a una història poc desenvolupada s’ha convertit en mans d’Antoni Veciana en tota una novel·la, on es descabdella de pe a pa la història del nen Nicolau fins que es converteix en peix i es queda a viure al mar.

Veciana, en aquesta seva primera novel·la, no només s’atreveix a parlar de folklore popular —i encara d’un mite arxiconegut—, sinó que ho fa emprant el català propi de les terres de Tarragona, avui en franc retrocés i tocat de mort. El resultat, no per conegut, és menys absorbent. La història emana una trista bellesa, la nostàlgica certesa que el passat se’ns mor a les mans per inanició, perquè entre tots no hem sabut alimentar-lo ni cuidar-lo prou bé. Potser al llibre li falti en algun punt un xic de tremp, de punch, d’acció dramàtica, però se li perdona, perquè en el fons es nota que l’acció no és l’objectiu de l’autor. Nicolau és una invitació a navegar calmosament, a viure el llibre com es vivia la vida anys enrere, a poc a poc. El folklore, la llengua, són materials sensibles, i l’autor els tracta amb cura, delicadesa. Fins al punt que és capaç de fer-nos reviure convincentment per unes quantes pàgines el món dels contes i les cançons —de rem i de vela— d’antany. Aquells contes i aquelles cançons que devien cantar els vells mariners a la platja, en arribar a l’hora foscant els vaixells dels pescadors, curulls de peix, amb les dones descalces arreglant les xarxes i la quitxalla jugant despreocupadament, plena de la salabror del mar i de vent de Tramuntana. Un got de cremat a les mans devia afluixar les llengües i esmolar els enginys, i aleshores ja devíem ser-hi pel tros: la història d’on surten els contes de tota la vida. 

Nicolau no és només una novel·la, un conte, una llegenda; Nicolau és un viatge en el temps a un temps que ha desaparegut i del qual aviat no en quedarà ni el record. O com deia molt millor el mestre Munné-Jordà: «Perquè m’haurà vençut del tot la mort / quan ja no recordis ni el record». Ni que sigui només per recordar el record del que fou aquesta terra i aquesta gent i aquesta llengua fa un temps —tant, tan poc— val la pena de llegir aquest Nicolau d’Antoni Veciana.