EL SECRET DEL BOSC VELL (1935) – Dino Buzzati

Autor: Dino Buzzati
Títol: El secret del Bosc Vell (Il segreto del boscho Vecchio)
Traductor: David Nel·lo
Editorial: Males Herbes
Any: 2020 (1935)
Pàgines: 177
ISBN: 9788412070576
L’has llegit?
Valora’l*:
 

4 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 5

Vots emesos: 4.
Mitjana: 3,25 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 

Potser ja no és notícia que la gent de l’Editorial Males Herbes torni a publicar un clàssic de la literatura universal en català per primera vegada. Amb tot, no ens hem de cansar d’agrair-ho ja que és una manera de dignificar la nostra cultura i fer-la més potent, encara que pugui semblar que fer-ho amb una novel·la de 1935 sigui poca cosa. En aquesta ocasió, s’han decidit pel de debut de l’italià Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. L’encarregat de fer el trasllat ha estat David Nel·lo, que ve de gunyar del Premi Sant Jordi de novel·la el 2019.

Buzzati és conegut per El desert dels Tàtars, una novel·la antibel·licista, publicada en plena expansió militar a l’inici de la II Guerra Mundial, escrita amb un llenguatge molt potent, a cavall del surrealisme i del cubisme. L’ambient militar ja apareix a la novel·la que ens ocupa però és un element molt secundari, ja que el protagonista de l’obra, Sebastiano Procolo, és un coronel de l’exèrcit retirat i en el transcurs de la novel·la hi ha alguna desfilada militar. També la tècnica del llenguatge avantguardista es pot notar en aquesta primera novel·la de Buzzati, no serà tampoc com al Desert, on és un element importantíssim, però s’hi acosta.

Ara bé, al Bosc Vell s’hi troba tot un món amb molta més personalitat que la fortalesa oblidada del desert, alhora que tindrem uns personatges que evolucionen i que es relacionen entre ells d’una manera més elaborada. El coronel Procolo, després de llicenciar-se, es retira a una finca que li ha arribat per herència, el Bosc Vell. Tot i que la part més important de la finca, en extensió i en riquesa, ha estat llegada al seu nebot Benvenuto, que viu en un internat i del qual és tutor.

El coronel pren possessió de la seva part, que compta amb un habitatge, en un paratge on tot d’elements fantàstics protagonitzen les escenes sense que despertin la més mínima incomprensió ni del coronel ni dels seus acompanyants. Sembla com si ja s’esperés que els esdeveniments passessin com estan passant: una garsa que parla i avisa com si fos un gos guardià (encara que no ho fa del tot bé), uns esperits que estan lligats amb els arbres, vents que lluiten entre si per veure quin és el dominant... Tot un entramat que farà les delícies dels lectors que els agradi el aquest tipus de gènere.

El que sí que es veu de seguida és el mal caràcter del coronel, amb enveja envers el seu nebot a qui voldrà usurpar de diferents maneres, totes menyspreables, el seu llegat. Tampoc tindrà miraments en l’explotació forestal, encara que pugui provocar uns danys irreparables. Ni serà capaç d’integrar-se amb els habitants del bosc ni del poble. Amb tot, aquest temperament adust i que sembla no canviar, sí que va evolucionant de manera que sembla imperceptible per al lector, però que és, sense cap mena de dubte, gràcies al paratge on ha anat a viure. I aquest canvi té el seu clímax en els episodis del final de la novel·la, de gran bellesa i lirisme, quan el comportament de Procolo serà molt diferent d’aquell coronel carregat de ràbia que havia arribat al Bosc Vell.

El contingut potser és una mica repetitiu i format per històries juxtaposades simplement amb els mateixos protagonistes, però algunes d’aquestes històries són prou boniques i et deixen bon regust (com quan arriben els malsons per fer passar mala nit a en Benvenuto i se’ls deixa passar sense cap probema). Alhora, la bellesa lírica del final compensa i de sobres aquells moments que potser han estat una mica monòtons. A més, el narrador també és un element que et sorprèn en diferents fases de la novel·la, de ser un simple observador a ser omniscient i sobretot quan trenca la quarta paret i es dirigeix al lector per explicar-nos alguna aposició o bé per demanar l’opinió. Sense oblidar que la novel·la té tot de notes a peu de pàgina, com si fos un text científic o assagístic, per tal de completar les informacions que rep el lector i que acaba essent, simplement, una delícia.

Es nota, doncs, que El secret del Bosc Vell no és la gran novel·la de Buzzati, hi ha alguna mancança i sobretot si es compara amb el seu text més conegut. Amb tot, el món que construeix al voltant d’un paratge tan màgic com el bosc, amb arbres, animals i éssers fantàstics, així com la bellesa lírica del final i com el personatge principal evoluciona, fan que aquesta sigui una novel·la molt interessant, amb un missatge carregat de bones intencions. I sobretot amb un final que no deixa indiferent i que et deixa el bon regust que queda després de llegir una bona novel·la. Que no sigui l’últim descobriment que ens obsequien des de Males Herbes. Vista la trajectòria, sabem del cert que serà així.

L’has llegit?
Valora’l*:
 

4 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 54 votes, average: 3,25 out of 5

Vots emesos: 4.
Mitjana: 3,25 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…
 
Enric Bassegoda
Sobre Enric Bassegoda 72 Articles
Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.