SOLARIS (1961) – Stanislav Lem

RESSENYA

SOLARIS (1961) - Stanislaw Lem

Un dels millors llibres de ciència-ficció de tots els temps, inspirador de somnis i malsons a parts iguals.

Autor: Stanislav Lem
Títol: Solaris (Solaris)
Editorial: Kalandraka
Traductor: Xavier Farré
Any: 2022 (1961)
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-18558-38-2
 
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Se’l considerava generalment com un planeta amb vida, però que només tenia un habitant…

Del polonès Stanislaw Lem s’ha dit que si el seu nom mai ha estat proposat per al premi Nobel, ha estat precisament perquè algú va dir als jutges que escrivia ciència-ficció.  Però en contra del que es pot pensar, el món literari de la ciència-ficció mai ha apreciat excessivament la seva contribució al gènere, especialment als Estats Units, potser influenciats per les acusacions de comunista que li llançà, en plena Guerra Freda, Philip K. Dick (l’autor d’èxits tan sonats com Somien els androides xais elèctrics?, Ubik o Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch). És innegable, però, que Lem, autor de dotzenes de relats i novel·les de ciència-ficció traduïts a innombrables llengües, és un dels noms que més ha aportat a la història d’aquest gènere. Sens dubte la seva originalitat (fonamentada per damunt de qualsevol altre tret característic en el seu peculiar sentit de l’humor) ha estat, alhora que la seva principal senya d’identitat, un dels seus pitjors enemics i allò que molts cops l’ha postergat a la marginalitat. Les dues adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara de la seva obra mestra, Solaris (la del rus Andrei Tarkovski primer i, després, la de Steven Soderbergh), de ben segur que han contribuït a pal·liar aquest esfereïdor desconeixement general.

Solaris ens narra la història d’un planeta que és alhora la primera mostra de vida extraterrestre i el misteri més gran que ha hagut d’afrontar mai la humanitat. L’acció se situa en un futur llunyà on els homes, després d’aconseguir allò que havien anhelat durant tant de temps (el primer contacte amb una forma de vida extraterrestre) semblen haver abandonat el seu entusiasme inicial, ja que la troballa no ha respost a les seves expectatives: després de moltes controvèrsies els científics han admès l’existència de vida a Solaris, malgrat que està limitada a un únic habitant, que és el propi planeta, o més ben dit, la massa oceànica que el recobreix. Qualsevol intent de comunicar-s’hi, però, ha fracassat, perquè fins ara tota aproximació al misteri de Solaris s’ha fet des d’una òptica humana, antropomòrfica, del tot inadequada al repte que representa aquella forma de vida que res té a veure ni amb els homes ni amb la Terra.

Aquesta és la premissa a partir de la qual es teixeix tot l’argument de la novel·la: Gibarian, Snaut i Sartorius, tres eminents científics confinats a l’estació espacial que orbita Solaris amb la missió d’estudiar el planeta, ocasionen, amb una arriscada descàrrega de raigs X, una resposta que no esperaven. La mort de Gibarian en estranyes circumstàncies (aparentment un suïcidi, fruit d’un atac de demència) és el que porta al psicòleg Cris Kelvin, el protagonista de la novel·la, fins a l’estació espacial. Allà constatarà que les mateixes al·lucinacions que portaren Gibarian a suïcidar-se afecten també els altres dos supervivents, i poc després ell mateix caurà víctima d’aquestes estranyes visions: la seva dona, morta temps enrere en suïcidar-se per despit d’ell, se li apareix com un fantasma. No es tracta, però, de cap al·lucinació convencional, sinó que aquests “visitants” d’ultratomba tenen autèntica consistència física i interactuen amb els vius com si desconeguessin la seva naturalesa fantasmal, com si no se sabessin morts de fa temps.

És com si l’oceà que cobreix el planeta, aquella entitat de plasma vivent, s’interessés principalment per les hores de son dels habitants de l’estació i n’extragués de la seva ment, com d’un llibre obert, formes i models. Els pensaments més angoixants i profunds dels tres protagonistes, aquells que més els atormenten, seran, doncs, “llegits” i materialitzats pel planeta, esdevenint la causa de les visions. El planeta, en el seu afany de comunicar-se, no té en compte les implicacions emocionals, psicològiques, que el mètode que usa pot comportar en les ments febles dels humans. Ara sí, més que mai, es farà necessari destruir els pensaments per a destriar què és real i què no.

Somni i vigília, realitat i ficció, s’entrebarregen i es confonen en aquesta novel·la de Lem recuperada en català per l’editorial Kalandraka com en els millors contes de Borges (Ursula K. Le Guin ja havia assenyalat les semblances entre tots dos).  A Kelvin li passa com al protagonista d’aquell poema d’Ausiàs March que es recrea follament en el delit d’un somni: “Plagués a Déu —diu el poeta de València, però ho podria dir també el nostre protagonista— que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en dorment”. Clàssic entre els clàssics, Solaris és una obra densa i reflexiva, onírica, que destaca per mèrits propis entre els clàssics intemporals de la ciència-ficció i que avui, com ahir, resulta una lectura bella, terrorífica i, sobretot, imprescindible.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments