No és ni la primera ni la segona ressenya que els darreres temps en veiem en la (feliç) obligació d’actualitzar. I és que des de fa un temps s’ha esdevingut la bona iniciativa de rescatar de l’oblit clàssics del fantàstic universal que, in illo tempore, van parlar en la nostra llengua, però que per una cosa o altra, havien quedat descatalogats, perduts, oblidats en el temps… és el cas d’aquest L’horror de Dunwich, del qual ja vam parlar aquí mateix fa una colla d’anys, i que ara des de L’Arcà de Laertes cobra nova vida, de la mà (i la ploma) de Jordi Dausà.

Dausà va rebre l’encàrrec de l’editorial d’actualitzar la llengua d’aquest clàssic dels mites de Cthulhu (que Houellebecq qualifica d’un dels seus “grans títols”), però sense renunciar al sabor de fusta vella que han de tenir els clàssics. L’esforç ha estat considerable, però val a dir que el resultat ha valgut la pena. El català de Lovecraft és solvent i deixaria amb la boca oberta les noves generacions de l’ESO, si s’hi aproximessin… De fet, si alguna cosa tenen de bo aquestes recuperacions és precisament aquesta: la de posar a l’abast de les noves generacions de lectors vells grans títols de tots els temps.

L’horror de Dunwich és un d’aquells relats de l’Avi ambientats en un altre lloc d’espant, en aquest cas en l’inhòspit poblet conegut amb el nom de Dunwich, prop del riu Miskatonic. La caracterització dels habitants d’aquesta zona fictícia de Nova Anglaterra bascula entre el grotesc i la comicitat. Es tracta d’una comunitat endarrerida, que practica l’endogàmia i que s’ha anat degradant al llarg del temps. L’element anacrònic és el que possibilita l’horror del títol. És només en un paisatge com el d’aquesta Dunwich de costums atàvics on poden aparèixer de manera versemblant referències als indis americans alhora que a la bruixeria.

El relat es refereix des del començament a uns fets espantosos ocorreguts a Dunwich en una data molt concreta, entre l’agost i l’equinocci de 1928. Però la història comença molt abans, amb el naixement del protagonista, Wilbur Whateley, de tal manera que el clímax es va postergant i nosaltres anem augmentant el nostre desig per saber en què consisteix a mesura que llegim. És una tècnica hàbil i efectiva per mantenir la tensió i l’interès pel relat. Wilbur és un nen estrany. Ja el seu propi naixement va ser poc convencional i el seu creixement és sobrenatural. Té una intel·ligència prodigiosa, però la seva aparença és desagradable. Un dels estigmes de Wilbur en aquesta societat tan retrògrada és precisament el seu origen obscur (més enllà del seu color fosc): no se sap qui és el seu pare. Sí que és ben popular, en canvi, el seu avi, un conegut bruixot a qui es va veure una nit invocant en unes ruïnes megalítiques unes forces obscures.

No. En aquest relat no apareix Cthulhu, sinó el seu parent Yog-Sothoth. De fet, no és el primer cop que s’esmenta en un relat de Lovecraft. Ja havia aparegut a “El cas de Charles Dexter Ward”. Es tracta d’un altre dels arcans de formes impossibles que caracteritzen el panteó dels horrors lovecraftians. El seu sobrenom és “La clau i la porta” o “l’ocult”, i la seva funció és la d’ésser literalment la clau que permetrà l’entrada en el nostre món dels Ancians, les criatures transdimensionals que reclamen tornar a la seva llar després d’eons d’exili de la Terra. Una altra referència intertextual la trobem en la menció al llibre Necronomicon. Segurament aquest grimori fantàstic obra de l’àrab boig Al Hazred sigui un dels invents més populars de Lovecraft, malgrat que l’autor no va escriure mai un llibre anomenat així.

El final, com sol ser habitual en aquesta última (i millor) etapa de Lovecraft, és sorprenent. Com en altres relats anteriors pertanyents als mites, la intenció dels Whateley és provocar el retorn dels Antics a la Terra i, en conseqüència, precipitar l’extinció de la raça humana. La barreja entre la ficció fantasiosa dels monstres de Cthulhu i els llibres i coneixements científics reals es donen la mà per teixir una mentida versemblant, en la qual el lector no cal que s’esforci gaire per poder començar a combregar. I a tremolar. I a cridar, si li plau, ara també, en català.