En la història la literatura, els autors que són tan terriblement influents que deixen una marca molt profunda en l’imaginari col·lectiu són una rara avis. Autors com Charles Dickens, Mary Shelley, Edgar Allan Poe, H.P. Lovecraft o Stephen King podrien ser alguns d’aquests exemples, perquè les seues obres han marcat una manera determinada d’entendre el món i la literatura que ha perdurat al llarg dels anys. Un altre d’aquests autors seria, sens dubte, Philip K. Dick. L’evolució de la ciència-ficció fins al que tenim avui dia no podria entendre’s sense la figura d’aquest escriptor de Chicago. És sobretot conegut per tres obres, bastant diferents entre si, però amb un mateix estil personal molt definitori, que marcarien molts autors que vindrien després: Els androides somien xais elèctrics? (1968), que inspiraria la inigualable Blade Runner (1982), de Ridley Scott; L’home en el castell (1962), segurament la ucronia més paradigmàtica de la història, i, per descomptat, Ubik (1969), on trobem el tret característic de l’autor que el faria més popular: la paranoia i els estats alterats de consciència, inspirats en la seua vida també convulsa. En aquesta mateixa línia psicodèlica, hi trobem Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (traduït per Josep Sampere) que, per casualitats del món editorial (o no), Males Herbes ha tret gairebé simultàniament amb la publicació d’Ubik en català (traduït per Martí Sales) per l’editorial Kalandraka, que també va publicar fa uns anys Confessions d’un artista de merda. És una gran notícia que els aficionats als gèneres fantàstics hem de celebrar, perquè és la manera d’arreglar el compte pendent que el català tenia amb aquest autor imprescindible en la història de la ciència-ficció.

Però tornem al llibre que ens ocupa avui: Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch. Ja només començar em trobo molts problemes per intentar resumir l’argument d’aquesta novel·la, perquè és tan inclassificable i la trama juga un paper tan secundari, que gairebé és millor deixar-se endur i anar-s’ho trobant en el viatge. Però com que aquí hem vingut a fer una ressenya, la meua feina és intentar explicar què ha significat aquest viatge en el qual Dick m’ha conduït. Ens trobem en un món futur, en què l’ONU obliga a un determinat grup de gent a colonitzar altres planetes i satèl·lits del sistema solar per poder obtenir-ne recursos. Com que els colons de l’espai estan obligats a emigrar per sorteig i de per vida, sense opció a tornar a la Terra, viuen una existència apàtica i trista, que intenten omplir amb l’alienació que suposa la droga Can-D, que et permet viure per una estona una vida paral·lela a la Terra. Però en Leo Bulero, el president d’Escenaris PP (una empresa que, de cara a la galeria, fabrica escenaris perquè els colons puguin sentir-se com si fossin a la Terra, però que clandestinament també subministra aquesta droga) veurà trontollar el seu imperi amb l’arribada d’una nova droga al mercat, la Chew-Z, que presumptament subministra en Palmer Eldritch, un aventurer que acaba de tornar d’un viatge de primer contacte amb una civilització extraterrestre intel·ligent a Pròxima Centaure. En aquest context, seguim principalment la història de Barney Mayerson, un precog que treballa per a en Bulero per preveure quins seran els objectes que tindran més èxit entre els colons, però que un dia rep una petició de l’ONU per convertir-se ell mateix en colon.

Intentar explicar més coses sobre la novel·la seria esguerrar el joc esbojarrat que ens proposa l’autor. Amb el seu inimitable estil, Dick ens condueix per un viatge paranoic, en el qual ens veiem immersos en diverses capes de realitat. Una realitat que s’eixampla tant en el temps, cap a universos alternatius, com també en el somni i els estats alterats de consciència que provoquen les drogues. I en tot plegat, ens trobem nosaltres, els lectors, que ens veiem obligats a fer mans i mànigues per poder orientar-nos en aquest trencaclosques esquizofrènic i plantejar-nos tota l’estona que és real i que és al·lucinació. La novel·la exigeix molt per part del lector, no només per poder anar encaixant les peces que formen aquest laberint de realitats, sinó perquè en certs moments, la novel·la es fa feixuga en certes escenes que s’esforcen a presentar personatges i situacions que no semblen conduir enlloc, pel que fa a la trama principal, la guerra pel control del mercat entre en Leo Bulero i en Palmer Eldritch. Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch brilla en els moments en què la mescla de diverses realitats s’apoderen de la novel·la, perquè el retorn al món real provoca un cert desencantament i un mono de més paranoia. El viatge, però, val la pena, perquè el llibre culmina amb un final apoteòsic, en què trobem una reflexió molt interessant sobre la divinitat i la relació de la humanitat amb aquesta divinitat. Com altres novel·les de Dick, només cal deixar-se endur, amb la ment molt oberta, i gaudir del viatge, perquè valdrà la pena.