Ja fa uns anys que s’està dient: la ciència-ficció i la fantasia en català estan vivint un gran moment. Noves editorials, noves veus… Llavors, per què ho torno a dir aquí? Perquè a vegades no som conscients de tot el que ens aporta la feina d’una editorial. No parlo del llibre en sí, de la seva traducció o el seu disseny; parlo de la possibilitat de descobrir. El món de la literatura és immens; ho és encara que només et vulguis centrar en el gènere fantàstic o en la ciència-ficció. Hi ha autors que et poden sonar, però que no has llegit mai o que simplement han passat per la teva retina i les teves neurones sense que el nom quedi fixat. Ara, gràcies a aquestes noves editorials, tenim una porta que ens ofereix la possibilitat de descobrir i fixar noms, de comprendre la diversitat de veus, estils i mons que podem imaginar. En aquest mapa fantàstic, l’editorial Chronos està posant el seu granet de sorra amb títols clàssics i d’altres actuals, com aquest Trescafocs d’Adrian Tchaikovsky, autor que encara no havia llegit i que, gràcies a ells i a la molt bona feina de traducció que ha fet l’Edgar Cotes, ara podem llegir en català.

Trescafocs és una novel·la curta que ens trasllada a un futur on la Terra s’ha convertit en un lloc inhòspit, un planeta marcat per un canvi climàtic radical i una explotació de recursos que s’ha portat a l’extrem. «En imatges antigues, havia vist per on havien passat els rius: verds, com si fossin d’un altre planeta, com si abans de conquerir l’espai, els humans haguessin de fer del seu món un lloc aliè i inhabitable», recorda un dels personatges. I és que allò que abans havia estat verd, una selva equatorial, ara és un desert on quasi no hi pot viure ningú. La calor és asfixiant, el sol crema, els rius són ara carreteres i les ciutats ja no són com nosaltres les coneixem. En queden poques, molt poques, perquè el món s’ha transformat, i no només a nivell climàtic, sinó a nivell social: les diferències s’han tornat salvatges i ara la societat es divideix entre aquells que poden anar a la Grand Celeste, la nau que els rics han construït i que està unida al planeta per un ascensor espacial, i els que s’han de quedar a la Terra i malviure, sense recursos, sense cap esperança més enllà de la supervivència.

Un dels encerts de la novel·la d’Adrian Tchaikovsky és la combinació dels dos temes principals del llibre. Sí, és una novel·la curta i té un aire d’aventura i misteri que fa que pugui semblar lleugera; també és possible que ens porti a pensar en altres ficcions audiovisuals, però la veritat és que entre les seves pàgines hi trobem dues crítiques punyents que són molt interessants. A nivell ecològic, les descripcions del món ens donen una idea ben clara del que ha passat, amb imatges molt ben aconseguides; a nivell social, observem els canvis i el que impliquen a través dels tres personatges principals, el Mao, la Lupé i la Hotep. En Mao, un noi d’ascendència vietnamita, es guanya la vida com a trescafocs, és a dir, com a caminant del foc (un altre encert crec que és aquest nom que dona títol al llibre i que, amb la traducció, té una força molt similar a la de la paraula en anglès; té quelcom màgic, tel·lúric, que agafa forma més enllà del personatge o de l’ofici). Què fan els trescafocs? Són els que viatgen pel desert per arreglar les instal·lacions d’enginyeria, els camps de plaques solars… tot allò que ha de funcionar perquè els inquilins de l’hotel Panerola (no es diu així, però rep aquest nom), l’hotel que uneix la Terra amb la Gran Celeste, tinguin l’aire condicionat i les comoditats que necessiten.

El punt de partida de la novel·la és senzill: en Mao rep un encàrrec –ha d’anar a arreglar alguna cosa al cor del desert– i necessita l’ajuda de dues de les seves companyes habituals, la Lupé, una manetes autòctona i la Hotep, una noia que va néixer a la Grand Celeste però que va ser expulsada per no encaixar en els estereotips i les expectatives dels rics, i que té unes habilitats amb l’electrònica i les comunicacions impressionants. És possible que, en alguns moments, els personatges es moguin sota l’ombra d’alguns estereotips, o que el final pugui semblar una mica accelerat, però el dibuix que fa Tchaikovsky funciona i aconsegueix construir un bon engranatge amb tres potes que avancen de manera sincronitzada, amb diàlegs que ens permeten descobrir la seva personalitat i la seva història. Una història marcada per les diferències, per la supervivència, per la necessitat d’arriscar-se per portar un plat a taula i cuidar de la família.

Aquesta petita novel·la, que pot agradar tant a joves com a adults, té un ritme àgil que, com deia abans, pot fer que sembli lleugera i senzilla, però sota la superfície trobem més d’una capa. Més enllà de fer un retrat sobre les possibles conseqüències del comportament humà envers el planeta i envers els altres humans (les reflexions sobre la diferència de classe que trobem en alguns moments són per emmarcar), també ens posa un mirall perquè ens plantegem què entenem per la nostra capacitat d’actuar davant dels problemes. Fugir és actuar? Abandonar el planeta és actuar? Serveix d’alguna cosa construir un altre espai fora de la Terra o és un esglaó més dins dels engranatges d’una societat que alimenta cada cop més la desigualtat? Serveix d’alguna cosa esperar que hi hagi algun canvi sense fer res? Esperar, un concepte que entronca amb un altre tema que apareix al llibre: el de la religió. L’autor explora de forma subtil la tendència humana a esperar que algú altre ens salvi o ens porti una esperança de fora, del cel, sigui en forma de vida més enllà de la mort o en forma d’ascensor cap a una possibilitat de vida millor… I com qui no vol la cosa, Adrian Tchaikovsky no es queda aquí i també ens porta poc a poc a explorar els límits d’allò que definim com a humà, com a viu, com a ésser amb consciència. Podem sentir empatia per quelcom que teòricament no és real? Sabem del cert què és real i què no?

A vegades, amb allò que sembla més simple podem dir moltes coses, i la veritat és que dins d’aquesta petita novel·la trobem un munt de temes que bateguen per sota dels camins que fa la Cuca, el vehicle que els condueix, i ens condueix, pel desert i totes les seves formes. Les mateixes formes que trobem a la magnífica imatge de coberta, de l’Elsa Velasco, i que ens conviden a viatjar per aquest desert de la mà d’aquests tres personatges i descobrir amb ells el misteri que s’amaga al món abandonat que dorm entre la sorra.