UN FINAL (2021) – J. P. Sansaloni

RESSENYA

UN FINAL (2021) – J. P. Sansaloni

Digne debut del meorquí J. P. Sansaloni en el món de la ficció apocalíptica.

Autor: J. P. Sansaloni
Títol: Un final
Editorial: Raig Verd
Any: 2021
Pàgines: 176
ISBN: 9788417925734
L’has llegit?
Valora’l*:

16 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 5

Vots emesos: 16.
Mitjana: 3,56 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

És indubtable que estem vivint una primavera de la literatura fantàstica catalana. En pocs anys, hi ha hagut una explosió de noves d’editorials dedicades exclusives al gènere i de nous títols que així ho confirmen. Almenys, a grans trets, és així. Tanmateix, el problema de tot plegat és que si ens posem a mirar xifres concretes, ens adonem que aquesta explosió s’ha donat més aviat per traduccions que per la consolidació d’autors d’autors locals que escriuen fantàstic sense complexos. Els passos en aquest sentit van més a poc a poc. Però comencen a aparèixer brots verds, això és cert. Especialment, pel que fa a autors novells. En els anys postconfinament, han sortit una xifra considerable d’autors que publiquen la seua primera obra fantàstica en català; autors de diferents generacions que afirmen que fan fantàstic sense els escarafalls de generacions anteriors. Per exemple, entre aquestes noves veus trobem gent com Elena Bartomeu amb Fòrvid, Ricard Efa amb Les màquines del caos, Alister Mairon amb Sabres de sal, Josep Rodríguez Ferrer amb Mentre durin les espelmes, Selena Soro amb Misteris de la boira, la Roser Cabré-Verdiell amb AIOUA o en J. P. Sansaloni amb el seu Un final.

L’opera prima del menorquí Sansaloni és una novel·la curta que fuig de qualsevol convencionalisme i opta per un encarament arriscat, molt postmodern, però que va en consonància amb el que ens vol explicar. Ens trobem en un futur desolador, apocalíptic, en el qual la societat capitalista s’ha destruït a si mateixa. La contaminació i la pluja àcida han acabat amb qualsevol intent d’organització social estructurada i els pocs humans que queden viuen en dependència d’uns implants cíborgs i d’unes pastilles que els permeten viure vides alienes. Una ambientació en la qual no pots evitar pensar en escenaris apocalíptics tan desoladors com La carretera de Cormac McCarthy i novel·les com Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch de Philip K Dick, on les drogues i els estats alterats de la ment són condició indispensable per entendre la nova realitat.

L’autor aconsegueix crear una atmosfera asfixiant, on la humanitat fa les últimes alenades abans de la mort definitiva que ja ens adverteix el títol de l’obra. Per aconseguir-ho, decideix adoptar un estil poc convencional. El llenguatge de l’autor és terriblement impersonal, gairebé de tractat filosòfic o informe científic, i malgrat tot, aconsegueix ser fluït i colpidor. Aquesta objectivació també s’encomana als personatges, que arriben a tal punt de despersonalització, que no en sabem el nom, sinó que s’identifiquen per una part del cos implantada que els caracteritza. Això fa que amb prou feines puguem identificar-nos-hi, convertits més aviat en una espècie de robots dòcils, per una banda; o una mena de bèsties desesperades i violentes, que busquen la pròpia supervivència. Si busqueu una història de personatges, aquesta no és la vostra novel·la.

Per altra banda, l’autor ens proposa una trama caòtica —en el millor sentit de la paraula— que té l’objectiu de ser una al·legoria estilística de la desfeta de la civilització capitalista. Una al·legoria que s’amplia amb algunes escenes on els personatges reprodueixen un vídeos o llegeixen uns informes, que són una metàfora de les fake news i de la desinformació, per les maneres com se’ns presenten diverses versions contradictòries de com el món s’acaba, que el lector ha d’interpretar per si mateix. Això, tot i ser un recurs molt intel·ligent, repercuteix en la fluïdesa del text, que es converteix en una lectura feixuga; i de la trama, que acaba sent secundària i pot perdre l’atenció del lector en certs moments d’allau d’informació, que es fan un xic repetitius.

Sansaloni es demostra com un gran coneixedor de les preocupacions, inquietuds socials i les injustícies que dominen el nostre present, i ens presenta diverses idees molt lúcides. Fins i tot esbossa un cert horitzó d’oportunitat per evitar aquest futur desastrós, fet que manca en moltes obres del gènere distòpic i que fan que tinguin un regust reaccionari. Tanmateix, potser en aquest punt l’autor no ha arribat tan lluny com m’hauria agradat que arribés, perquè la denúncia social és potent, però no la porta fins a les últimes conseqüències, que seria intentar presentar-nos una alternativa prou sòlida a tota la desolació capitalista, com fan les obres hopepunk, en comptes de suggerir-nos l’extinció de la humanitat. Hi ha d’haver alternatives al capitalisme salvatge que no siguin la fi de la humanitat. Però soc conscient que ens trobem davant d’una primera obra i que segurament és filar massa prim. Estic convençut que ja tindrà temps d’esbossar-ho en futures obres. Un final, no obstant això, és un digne debut d’un autor al qual caldrà seguir la pista.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

16 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 516 votes, average: 3,56 out of 5

Vots emesos: 16.
Mitjana: 3,56 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments