LES MÀQUINES DEL CAOS (2021) – Ricard Efa

RESSENYA

LES MÀQUINES DEL CAOS (2021) - Ricard Efa

Ricard Efa ens demostra que, amb els elements de sempre, una altra ciència-ficció és possible.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Ricard Efa
Títol: Les màquines del caos
Editorial: Mai Més Llibres
Any: 2021
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-123633-1-9
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Aaaaah… Benvingudes a l’agost. Si sou afortunades amb les vostres condicions de treball, estareu gaudint d’unes merescudíssimes vacances. Si el jou del capital encara us constreny, deveu estar odiant els posts aliens a les xarxes (plagats de “platgeta i vermut”) i maleint cada segon que passa sota l’ombra allargada del calendari. No us preocupeu. Sigui quina sigui la vostra situació, us porto un remei fresquíssim i de primera qualitat: Les màquines del caos, de Ricard Efa, una novel·la ciberpunk trepidant, lleugera i amb consistència, perfecta en el seu equilibri entre entreteniment i reflexió.

Efa comença la història sense concessions, en una seqüència d’acció que ens ressona als tropos més clàssics del gènere: un reduït equip de mercenaris ha d’introduir-se a l’edifici central d’una gran corporació per picar-hi un codi al terminal central. Alhora, ens obre dos fronts més: per una banda, un grup de científics governamentals (immersos en l’experiment que creuen que els donarà l’arma definitiva) reben el candidat ideal en el moment adient. Per l’altra, un grup de hacktivistes amagats en una de les poques selves que queden al món segueixen l’estela d’uns nodes estranys que sembla que els acostaran al seu objectiu.

En aquest nivell, els motius i les trames que Efa tria per a desenvolupar la història no són nous; però tenen un aire diferent. Aporten la facilitat del terreny conegut (que, si pensem en entreteniment, és ideal perquè fa sentir a la lectora que “juga a casa”) alhora que el pinta d’uns colors diferents als que estem acostumades. I, si em poso a aventurar agosaradament, diria que l’element més clau en aquesta diferència és la falta de testosterona.

El ciberpunk és un gènere ple de tiarros i tiarres que són molt guais (encara que siguin underdogs), que fan coses molt espectaculars a una velocitat molt speedica. Enteneu-me, estic parlant a un nivell bàsic i probablement injust; però la generalització burda em serveix per a contraposar-hi el que fa l’autor: si bé la trama avança a pas de gegant, cada capítol s’atura en una escena que es desenvolupa des del punt de vista més emocional i psicològic. No hi ha grans demostracions d’acció, i fins i tot elements que normalment serien utilitzats per treballar-la són passats pel prisma de la transformació que efectuen en els personatges. Citant al propi autor en el pròleg de Valenzuela: “Jo voldria fer la cifi que faria [Terrence] Malick rodant Akira”. I així és, Efa, ho aconsegueixes.

Efa no posa la càmera allà on la posarien normalment. I sí, parlo de càmera perquè la prosa d’Efa és molt visual (probablement degut a la seva llarga trajectòria com a autor de còmics). M’ha resultat curiós l’estil que gasta, perquè és capaç de descriure imatges molt concretes sense ser figuratiu; treballa sobretot amb les atmosferes i els ambients, suggerint a través d’allò més sensorial, creant imatges nítides sense necessitat de descriure-les directament. I a través d’aquests ambients i de l’evolució psicoemocional dels personatges, la història avança de manera trepidant saltant als esdeveniments més rellevants de la trama.

L’autor teixeix una acurada ambientació que va deixant anar sense embuts, i la lectora ja s’apanyarà en captar el que pugui. Sense grans passatges descriptius i a través del que va passant se’ns mostra un món futur relativament distòpic, que no s’allunya del que podem imaginar com a nostre si seguim els dictats del turbocapitalisme necrofílic en què ens trobem sobrevivint. I què proposa Efa per a contrarrestar-lo? Entendre’ns com a éssers vius que necessiten una xarxa de cures per a sobreviure. És clar, amigues, que tenim una lectura anticapitalista i antiindividualista. Despullar-nos d’allò més racional i reconnectar amb allò sensorial, físic, corporal, tornar a la intuïció que ens uneix les unes a les altres.

Els diàlegs frescos, una acció que mai s’atura, imatges i conceptes memorables, personatges carismàtics però polifacètics i la dicotomia d’intentar salvar la humanitat destruint les bases de la societat són els elements que fan de Les màquines del caos una novel·la ideal per passar les tardes d’estiu. Filosofant de manera inconscient, encadenant escenes com qui salta onades al mar, enamorant-se de personatges que fan bonament el que poden amb el que tenen… Us aviso, aquesta lectura és un cocktail adictiu que haureu de racionar per no fulminar-vos-el en dues tongades.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos: