Terrors polars [per Jordi Llavoré]

OPINIÓ

Terrors polars

Des de Poe a Lovecraft, les terres polars han seduït els més cèlebres autors fantàstics.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Jordi Llavoré

Jordi Llavoré

Escriptor i traductor

Howard Phillips Lovecraft considerava que “l’emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la por més intensa i més forta és la por a allò desconegut”. Des d’aquesta perspectiva, no ens ha pas d’estranyar que quan en James Cook va realitzar el seu segon viatge (1772-1775), per encàrrec del govern del Regne Unit i amb l’assessorament de la Royal Society, amb la intenció de descobrir què hi havia de cert rere el mite de la Terra Australis Incognita, el capità descrigués aquells paratges com un espai perillós, “inexpressablement horrorós” i “malfadat per la Natura”, un indret en què hom podia quedar “enterrat en la neu i el glaç perpetus” que ha estat denominat per Eric G. Wilson com la representació de “l’Altre fosc” per als navegants occidentals.

El viatge de Cook va servir per demostrar que la Terra Australis no existia pas, però, involuntàriament, serví per a bastir l’imaginari d’un desert blanc congelat que amagava mil perills i que simbolitzava una experiència sublim, allunyada de tota possibilitat de coneixement humà. Un espai desconegut i terrorífic que serviria d’escenari gòtic d’ençà que Samuel Taylor Coleridge i Mary Shelley l’empressin a les seves obres, Poema del vell mariner (1798) i Frankenstein (1818).

El públic britànic i americà estaven àvids d’aventures, reals o fictícies, que els expliquessin què hi havia en un dels darrers llocs inconeguts que encara quedaven a la Terra. En aquest sentit, les narracions de viatges i exploracions cobrien el desig colonial de trobar l’Altre nadiu de terres llunyanes i l’afany per posseir més i més porcions del planeta, mentre que, en les ficcions sobre el Gòtic polar aflorava la cara B d’aquest desig colonial, el reflex d’allò reprimit i no civilitzat, de l’inconscient que ha aconseguit preservar la seva llibertat. En aquest sentit, doncs, el Pol Sud era vist com un espai liminal, un espai que simbolitzava el pas d’allò conegut i, per tant, dominat, a allò desconegut i temut.

L’imaginari antàrtic era, des d’aquesta òptica, un escenari on la ficció gòtica hi podia desplegar totes les seves eines: des de l’albatros potencialment preternatural de Coleridge a la gegantina figura sobrenatural que apareix a la Narració d’Arthur Gordon Pym (1838), d’Edgar A. Poe. El Pol Sud vist amb ulls gòtics ens permetria, doncs, accedir a les regions més pregones del nostre imaginari primitiu.

En aquest sentit, també hem de dir que la literatura utòpica sobre aquest espai també ha estat abundosa i, tot i que en aquesta ocasió no ens hi podem deturar, això es deu, segurament, al fet que aquest paisatge desconegut desperta tot un imaginari prelapsari, és a dir, anterior a qualsevol ordre lògic decretat per la divinitat, un lloc anterior (o bé extern) al temps que coneixem on tot pot ser possible: la joventut eterna, la immortalitat o, qui sap, un temps sense temps.

Retornant a Poe i la seva novel·la, el mestre del macabre va saber conjugar elements provinents de les novel·les d’aventures marines amb d’altres sorgits del seu imaginari terrorífic i de protociència-ficció per escriure una de les obres més enigmàtiques nascudes de la seva ploma plena de peripècies fantàstiques que han delitat generacions senceres i que van fer que autors tan oposats com James De Mille (A Strange Manuscript Found in a Cooper Cylinder, 1888), Jules Verne (L’esfinx del glaç, 1897), Charles Willing Beale (The Secret of the Earth (1899), Charles Romyn Dake (A Strange Discovery, 1899) o H. P. Lovecraft (A les muntanyes de la follia, 1936), entre d’altres, volguessin reprendre-la des de diferents perspectives.

Des del punt de vista del terror, la continuació més reeixida fou la versió lovecraftiana, ja que el solitari de Providence va saber recollir els passatges més ombrosos de Poe per a fer-los servir en una de les narracions més ominoses que s’ha escrit mai i que, en bona part, podem considerar com el punt de partida de moltes obres de terror que, des del pulp, han atemorit milers de lectors. Entre aquestes obres, volem destacar la magnífica Who goes there? (1938), de John W. Campbell Jr, escrita sota el pseudònim de Don A. Stuart i que ha estat adaptada fílmicament en tres ocasions —The Thing from Another World (1951 dirigida per Christian Nyby), The Thing (1982, dirigida per John Carpenter) i The Thing (2011, dirigida per Matthijs van Heijningen Jr.)—, i la sorprenent narració Ice City of the Gorgon (1947), de Richard S. Shaver i Chester S. Geier.

L’imaginari del gòtic polar, però, és ben lluny de ser quelcom del passat i és encara ben present tant en obres literàries com en pel·lícules i sèries actuals. Un recorregut per aquestes últimes, hauria de tenir en compte la pel·lícula Alien vs. Predator (Paul W. S. Anderson, 2004), que ens remet, en part, a l’imaginari lovecraftià, els vampirs que desembarquen a Alaska de 30 dies de foscor (David Slade, 2007), els zombis nazis de Dead Snow (Tommy Wirkola, 2009), la lluita contra el brot viral que apareix a la sèrie Helix (Cameron Porsandeh, 2014) o l’ambient criminal de la sèrie islandesa Trapped (Baltasar Kormákur, 2015), per citar-ne només unes quants exemples.

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments