Algunes converses amb gent jove que he tingut últimament –nebots, fills d’amics i altres nois i noies entre l’adolescència i la majoria d’edat– m’han fet adonar d’una cosa: la població més tendra coneix prou bé el significat de la paraula “distopia” però no acaba de saber què vol dir “utopia”.

Poc o molt, gairebé tothom amb qui he parlat havia llegit alguna ficció on el món s’havia convertit en un lloc opressor i dictatorial, havia vist sèries o pel·lícules ambientades en un futur postapolíptic o havia jugat a algun joc on s’havia de subsistir en un univers devastat o lluitar com a últims humans contra enemics sobrenaturals. La distopia els és a tots familiar, encara que sigui només com a ambientació de les ficcions que els formen, els configuren o els entretenen; la utopia, no. Aquest mot els sona, fent un esforç, com  a  adjectiu i gairebé sempre com a sinònim de fita impossible de realitzar, d’objectiu inassolible per excessivament elevat i perfecte. La utopia no és, per a ells, el disseny d’un estat idíl·lic al qual aspirar sinó, com a molt, la característica d’alguna cosa a la qual mai no es podrà arribar perquè està més enllà del que som capaços de construir.

En ficció en general i en literatura en particular, sempre és més rendible la desgràcia que la felicitat, això ho sabem tots els que escrivim i la majoria dels que llegim. Narrativament –ja sigui en conte o novel·la, cinema o vídeojocs– l’estat del benestar no té cap gràcia i és difícil que doni joc. Quina mena d’interès poden tenir les intrigues que es desenvolupen en un món perfecte, sense fissures, on tots els habitants són feliços i no hi ha angoixes ni perills?  En un univers d’aquestes característiques, resultaria difícil per a qualsevol narrador enquibir una aventura emocionant.

Ens és molt més atractiu, com a creadors i com a receptors, indagar en la part fosca, en el revers injust de la realitat, en les circumstàncies que permeten l’arribada d’un heroi, l’enfrontament amb el sistema opressor i totalitari. També ens fascina –l’atracció del perill, sempre tant subjugadora– que moltes vegades la distopia s’assembli tant a la realitat. Ens espanta i ens resulta magnètic alhora pensar que, només forçant una mica les costures de tot el que veiem cada dia a les notícies, el món pugui ser tan distòpic com les ficcions que llegim.

Per altra banda, caldria preguntar-nos si un entorn massa feliç ens seria beneficiós com a espècie. L’excés de relaxament, la falta de lluita, ens afavoririen? Avançaríem com a ésser humans, en un món idíl·lic? Sovint l’art i la literatura neixen de la incomoditat, de la denúncia, de la protesta, del trencament; podríem desenvolupar el nostre sistema de pensament, la nostra vessant artística, el nostre esperit crític en una societat ideal?

Totes aquestes consideracions ens podrien fer pensar que l’ésser humà prefereix el desastre a la felicitat; no ens hem d’enganyar. En un pla teòric una societat utòpica potser no ens aportaria grans emocions i ens anorrearia fins a l’avorriment mortal però, a efectes pràctics, per res del món voldríem viure en un univers distòpic. Aquestes nostres preferències només pertanyen a la ficció. Però si les ficcions ens han d’ajudar a construir el món, si ens han d’ajudar a preguntar-nos com volem que sigui, n’hi ha prou amb el desig de no voler que la  distopia es converteixi en realitat o cal treballar per construir la utopia?

I aquí retorno a la inquietant certesa que vaig descobrir fa uns dies i de la qual us parlava al principi. Si la utopia no és un concepte que es tingui gaire present, podran tenir-hi tendència, les generacions futures? Seran capaces d’imaginar una societat ideal, encara que sigui en el pla teòric?

Ja sabem que els paradisos no existeixen, però potser estaria bé tenir-los en compte com a aspiració, si volem millorar, d’alguna manera, les condicions del nostre món.