Tenir a les mans l’edició de L’exorcista, després d’haver vist múltiples vegades la pel·lícula i d’haver escoltat tantes i tantes vegades el Tubular Bells de Mike Oldfield, m’ha alegrat moltíssim. I també m’ha fet emprenyar bastant, ja que hem hagut d’esperar cinquanta anys a tenir-ne una traducció en català. Bé, “només” deu si comptem que el text és el de la revisió que va fer el mateix autor amb motiu del quarantè aniversari de l’original. Així doncs, el primer que cal és agrair a l’Editorial Obscura haver jugat fort per una edició molt ben cuidada i amb un gran treball al darrere. Sense oblidar la tasca del traductor, Eduard Sepúlveda, que ha dut a terme una bona tasca amb una llengua que flueix.

Després d’un capítol inicial aparentment excèntric, ambientat en unes excavacions arqueològiques a Mesopotàmia i la troballa d’objectes misteriosos, comença el cos de la novel·la, amb uns compassos inicials duals. Per un costat la història del pare jesuïta Damien Karras, un personatge complex, situat en dos àmbits, el de la religió i el de la ciència gràcies al fet que és metge psiquiatre. El pare Karras pateix una crisi de fe per culpa de la mort de la seva mare en solitud i en un estat proper a la indigència, que ell no va poder evitar, ja que es deu a l’orde religiós.

L’altra història és la de Chris MacNeil, una actriu californiana establerta a Washington on combina feina i vida social, d’un cert nivell. Viu amb la seva filla, Reagan, una secretària i un matrimoni de servicials assistents suïssos, mentre rep les visites, a vegades un punt impertinents i sempre molt regades amb alcohol, de Burke Dennings, el seu director actual.

En aquesta quotidianitat és on Reagan ha de buscar entreteniment per l’absència del pare i la feina absorvent de la mare. El trobarà amb un taulell de ouija aparentment inofensiu i un amic imaginari, el capità Howdy. Sense que preocupi massa la mare fins que comença a tenir uns comportaments estranys, primer passatgers, però que poc a poc condicionen tots els actes de la nena fins que l’anul·len completament. La mare, espantada, comença un pelegrinatge amb tot de metges i cures per entendre què li passa a la filla. Només serviran potents narcòtics, per anestesiar-la d’uns comportaments cada vegada més violents, entre els quals destaca aquell tan sacríleg que, si heu vist la pel·lícula, segur que teniu en ment i que serveix per tancar magistralment una de les parts de la novel·la.

D’aquests capítols, es poden destacar dos aspectes: Un és la desesperació de la mare, una desorientació ben treballada i molt angoixant. L’altre, més angoixant encara, és la transformació de la nena, petits detalls amb moments de gran intensitat dramàtica, que provoquen molt de terror al lector.

Si els problemes de la Reagan no són prou, la mort en estranyes circumstàncies d’en Dennings i les investigacions que farà el tinent William Kinderman obren un altre fil narratiu, una ironia dramàtica que el lector intueix, però que els personatges han de fer una evolució per arribar a descobrir què ha passat realment. Aquest espigolament dels detalls que porten a una conclusió espantosa és l’únic element que em sembla interessant d’aquesta trama, que a més compta amb elements massa externs i que queden molt penjats, com els que afecten a la vida dels dos servents.

En paral·lel, hi ha moltes pàgines dedicades a l’estudi del cas clínic de la Reagan. Un cientifisme molt propi de l’època i del món anglosaxó per voler trobar una explicació racional a un problema que s’escapa de tota lògica. I finalment, quan s’han provat tot de teràpies infructuoses i s’han explicat per tot de metges, psiquiatres i psicòlegs, és quan la Chris recorda una coneguda interessada en l’esoterisme que la posa en contacte amb el pare Karras. De bones a primeres ell es mostra escèptic davant la possessió i la possibilitat de dur a terme un exorcisme, però sí que és empàtic amb la situació que viuen els MacNeil, cosa que el porta a dur a terme una nova investigació cientifista on es mostren moltes inseguretats alhora que posa de relleu les seves dues ànimes de Karras, el científic i el religiós.

Al final, els dubtes s’esvaeixen quan apareix el pare Merrin, un expert en possessions i estudiós del dimoni, que enllaça amb el capítol inicial, ja que havia estat a Mesopotàmia. Es posa a treballar amb Karras i aviat es veu que el dimoni que posseeix Reagan era un vell conegut de Merrin, fins i tot tenen converses de vells enemics que es retroben. I d’aquí el desenllaç, el clímax, a parer meu, ràpid i un punt precipitat. Sobretot si es té en compte el llarg camí que s’ha seguit per arribar aquí, m’he quedat amb ganes de de més exorcisme. Ara bé, la tensió dramàtica i la bellesa del desenllaç no deceben. I llavors, com a les tragèdies gregues, un retorn a la normalitat, a la mateixa que hi havia hagut al principi.

Vista la qualitat del text i l’edició tan acurada que ha fet la gent d’Obscura, els membres del Biblionauta tenim diversos suggeriments per si volen continuar amb aquesta tasca de dotar la cultura catalana de traduccions de clàssics de la literatura de gènere especulatiu i de terror. No serà un win-win, els lectors hi sortirem guanyant amb escreix.