Moda marciana

OPINIÓ

Moda marciana

Ara que el CCCB ha inaugurat la seva exposició sobre Mart, la M. Mercè Cuartiella es pregunta el perquè de la fixació terrestre amb el seu veí vermell. 

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Escriptora

Mart està de moda; en parla la premsa, la ràdio i la televisió. Una de les raons és que, per primera vegada, un vehicle espacial terrestre, el  Perseverance, ha arribat al planeta vermell després d’un llarg viatge de set mesos, amb l’objectiu de reunir possibles indicis de vida; malgrat no sabem ben bé què hi trobarà, el sol fet de ser allà és ja tot un gran pas en la carrera espacial. També el CCCB ha inaugurat, al caliu d’aquesta fita històrica o coincidint amb ella, una exposició dedicada al planeta, que s’anomena “Mart. El mirall vermell”, on s’analitza la visió que els humans n’hem tingut des de l’antiguitat, els mites o les llegendes generades i les dades reals recopilades, tot abordant-lo des de diverses perspectives que van de la científica a la literària passant per l’artística.

La veritat és que el planeta vermell ens ha fascinat des de sempre. El gentilici que rebrien els seus hipotètics habitants, marcians, ha estat durant moltes dècades sinònim d’extraterrestre en la parla popular, sobretot en una època on altres denominacions més científiques encara no s’havien popularitzat. Com a exemple només cal mencionar el peculiar nom que es va donar a casa nostra al joc Space invaders, que era, en el llenguatge col·loquial, una “màquina de matar marcians”. Una altra paraula d’ús comú que també ha generat, sobretot en la parla de carrer, és la de “marcianada”, que sovint utilitzem per qualificar projectes estrambòtics, visions peculiars, idees o propostes estranyes però interessants. És tal l’atracció del planeta com a símbol alienígena que ens serveix per crear denominacions, sobretot en un registre informal, per qualificar tot allò que ens resulta estrany o aliè.

També Mart és un dels planetes que més fortuna ha fet en la literatura de ciència ficció. Ara no farem un repàs exhaustiu d’obres que en parlen, però ens venen al cap molts  autors del gènere que han plantejat aquest escenari per a les seves aventures espacials –Asimov, Philip K Dick, Clarke, Weir o Landis– o que han imaginat invasions marcianes; d’aquests, potser la més cèlebre és la d’H G Wells i la seva guerra dels mons, versionada amb especial talent per un altre Welles, de nom Orson, en format radiofònic. Malgrat això, si jo hagués d’escollir una obra relacionada amb el planeta vermell, m’inclinaria per l’excel·lent Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, de la què ja he parlat en altres ocasions i que em fascina no només perquè succeeix a Mart, sinó per l’estructura narrativa, l’estil amb veu pròpia i el transfons dels relats que la integren.

Però el meu primer contacte amb Mart no va ser amb aquest llibre fabulós, sinó a través d’un àlbum que em vaig llegir quan tenia set o vuit anys, Rumbo a Marte. Aquest còmic d’Albert Weinberg aparegut el 1960 a Bèlgica i publicat a casa nostra per Gaceta Junior Tintín, primer serialitzat i després ja recopilat el 1970, és una història d’anticipació que planteja un viatge interplanetari en un moment on l’home encara no havia arribat a la lluna però en què les grans potències es trobaven en plena carrera espacial. No sé com va arribar el còmic a la meva lleixa, suposo que algú li va regalar al meu germà gran, que llegia poc, i que  jo me’l vaig fer meu a base de lectures i relectures –quan ets petit aprofites molt el material–, i penso que no me’l van comprar directament a mi perquè era un còmic molt masculí, on la presència de personatges femenins era ben testimonial i estava reduïda a la figura de la germana d’un de les protagonistes; marca de l’època, aquesta característica.

L’aventura és una mica desigual, i en ell Weinberg situa el seu pilot Dan Cooper –que tenia sèrie pròpia i era canadenc, una nacionalitat neutral en plena guerra freda– com a escollit per a una missió secreta amb un destí molt especial –i espacial– que el títol ens revela de seguida. El desenvolupament argumental ens explica tres històries en una, de manera consecutiva: l’enginyer Marc Collins ha de superar un trauma de guerra per poder participar a ple rendiment en la tasca assignada, la base espacial s’ha d’enfrontar a un sabotatge orquestrat per una misteriosa secta oriental i els astronautes posen finalment rumb a Mart, amb totes les complicacions que un viatge d’aquestes característiques comporta. No hi arribaran, però sí que podran recollir mostres de Deimos, un dels seus satèl·lits i, per tant, la missió no serà un fracàs complet sinó un èxit relatiu.

He de dir que, el que més em va commocionar quan vaig llegir per primera vegada l’àlbum, va ser, més que el viatge estel·lar pròpiament dit i totes les seves complicacions abans i durant la travessia, la roda de premsa prèvia a la missió. A peu de pista, un dels reporters pregunta a Marc Collins, l’enginyer que ha dissenyat la Cosmos, la nau que els ha de dur al planeta vermell, si creu que hi trobaran éssers vius, a Mart, i ell li respon: “Sí. Probablement insectes o altres petits animals… Penso que a Mart hi ha existit certa vida. Podríem descobrir-hi ruïnes, i potser també biblioteques”.

No puc negar que la possibilitat de biblioteques marcianes, on s’emmagatzemés tot el saber d’una civilització desconeguda, em va resultar altament atractiva i profundament desconcertant. No sé si l’enginyer Collins tenia algun indici per sospitar una troballa d’aquestes característiques, però estaré atenta a veure si la sonda Perseverance fa una descoberta tan revolucionària durant els seus passejos marcians.

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.