Dins del gènere internacional de la ciència-ficció, la contribució alemanya és, segons com, un punt cec. Penseu en el famós editorial d’Hugo Gernsback per al primer número d’Amazing Stories, en el qual afirmava que Edgar Allan Poe, Jules Verne i H. G. Wells són els precursors immortals de la ciència-ficció (consultar Westfahl 1992), sense esmentar Kurd Laßwitz i la seva novel·la seminal Auf zwei Planeten / Dos planetes (1897). Gernsback parlava amb fluïdesa l’alemany i devia haver llegit Laßwitz. No obstant això, Laßwitz es va convertir en un pare oblidat de la ciència-ficció, només rebent una traducció abreujada a l’anglès i no abans del 1971. Malauradament, la seva absència en la història conscient del gènere enfosqueix les moltes maneres en què la ciència-ficció alemanya ha evolucionat en un complex “Gesamtzusammenhang” (un context holístic) (Cornils 2020, 7) en relació amb la ciència-ficció anglòfona i l’impacte que ha tingut en la cultura en general. Auf zwei Planeten, per exemple, és una novel·la sobre el conflicte amb una civilització marciana que va aparèixer al mateix temps que La guerra dels mons (1898) de H.G. Wells i que tracta de manera similar qüestions semblants sobre l’Altre i el colonialisme. Laßwitz, però, no es va centrar en la crítica de l’Imperi militar, sinó més aviat en una tendència prussiana a no pensar gaire en el futur: els alemanys, va criticar Laßwitz, haurien de “posar-se al dia una mica, si volguessin ser capaços d’interactuar en l’escenari mundial o en l’espai” (citat a Dath 2020, 173). En aquest sentit, la ciència-ficció alemanys aporta una reflexió transcultural sobre el fracàs d’Alemanya en no poder convertir-se en una potència colonial al mateix nivell que França o Gran Bretanya, i a la complicada història del colonialisme a la ciència-ficció, com l’ha descrit John Rieder (2008).

En una altra àrea de la ciència-ficció, el cinema mundial deu moltes de les seves imatges icòniques al primer moviment cinematogràfic de la República de Weimar. Tot i que la majoria de les novel·les de ciència-ficció alemanyes han estat ignorades internacionalment, això no passa amb les pel·lícules individuals. Metropolis de Thea von Harbou i Fritz Lang (1927), per exemple, ha influït en la representació fílmica de les ciutats futures, representant la seva impressionant dimensió espacial vertical com a metàfora de la desigualtat i la divisió de les classes. Les megaciutats distòpiques fosques de pel·lícules ciberpunk com Blade Runner (1982), Minority Report (2002) o Total Recall (1990, 2012) deuen el seu maquillatge visual a Metropolis. Més enllà de l’àmbit cultural, la pel·lícula Frau im Mond / La dona a la lluna de von Harbou i Lang (1929) va introduir un coet i diversos detalls tecnològics que es van convertir en inspiració per als enginyers de la NASA en la carrera espacial dels anys 60 i que ara són elements bàsics del disseny de coets. No obstant això, a part de les mencions honorífiques de Lang en el context de la història cinematogràfica del cinema alemany de Weimar, hi ha poc esforç per argumentar que existeix una tradició alemanya de ciència-ficció que s’inicia amb el seu treball.

Per tant, en mirar l’estat actual de la ciència-ficció alemanya, cal tenir en compte la complicada història de la ciència-ficció com a gènere a Alemanya i la seva percepció internacional. En conseqüència, més que en l’àmbit anglòfon, els autors alemanys desconfien de l’etiqueta ciència-ficció i, al mateix temps, senten la mateixa nostàlgia i admiren la mateixa tradició que comporta el gènere. Més enllà del que sent la literatura alemanya sobre la ciència-ficció, hi ha hagut un renaixement de l’activitat alemanya dins el gènere que comença a meitats de la dècada de 1990 però realment es consolida al segle XXI. Aquest renaixement està impulsat per una variada llista d’autors, cadascun trobant la seva pròpia manera de posicionar-se.

Un dels escriptors alemanys més coneguts de ciència-ficció és Andreas Eschbach, les primeres novel·les del qual Die Haarteppichknüpfer / Els confeccionadors de catifes (1995) i Jesus Video (1998) han canviat la percepció de la ciència-ficció a Alemanya, generant una acceptació per als temes del gènre com l’òpera espacial i els viatges en el temps entre un públic més ampli. En la seva novel·la més recent NSA – Nationales Sicherheits-Amt / Agència nacional de seguretat (2018), Eschbach recorre a la història alternativa, explorant un món en què els nazis van inventar internet i la van utilitzar per a les seves maquinacions. La seva última novel·la, Eines Menschen Flügel / Les ales d’un home (2020), és una exploració posthumanista d’una terra del futur llunyà en la qual els humans han desenvolupat ales i viuen en societats de caçadors-recol·lectors. Eschbach és un escriptor prolífic, ­explorant lúdicament el que la ciència-ficció aporta a la taula literària, fins i tot abraçant amb orgull la tradició pulp del gènere de l’òpera espacial. Amb Perry Rhodan, Alemanya té la sèrie pulp més llarga del món, en actiu des de 1961. El 2019 Eschbach va publicar la preqüela oficial de la sèrie: Perry Rhodan – Das größte Abenteuer / Perry Rhodan – La millor aventura, detallant com el jove Perry es va convertir en l’explorador espacial de la sèrie.

A l’altre extrem de l’espectre, l’escriptor de ciència-ficció Dietmar Dath, autor de la recent Niegeschichte /Maihistòria (2020),  és un dels pocs autors que està fermament plantat en el gènere i és fins i tot estimat pels crítics literaris. Més conegut per la seva novel·la Die Abschaffung der Arten / L’abolició de les espècies (2008), Dath ha publicat algunes novel·les de ciència-ficció altament intel·lectuals, Der Schnitt durch die Sonne / El tall a través del sol (2018) o Venus siegt / Venus guanya (2015) que exploren el posthumanisme, les matemàtiques i la filosofia a través de l’extrapolació genèrica i l’allunyament de ciència-ficció.

Altres autors s’han mantingut a una certa distància pel que fa a l’etiqueta del gènere. Frank Schätzing o Tom Hillenbrand, per exemple, han tingut èxit amb novel·les clarament ciència-ficcionals pel el seu entorn futurista i pre-ocupació tecnològica però que han estat comercialitzats entre un públic més ampli com a thrillers. La novel·la de Schätzing Der Schwarm / L’eixam 2004) tracta de com els humans gestionen el primer contacte amb una intel·ligència desconeguda que emergeix de les profunditats del mar, mentre que la seva novel·la [Limit] (2009) es refereix a l’extracció de recursos naturals de la Lluna i la lluita internacional pel seu domini, emmascarant així la seva adscripció a la ciència-ficció i destacant motius polítics i d’espionatge. Drohnenland / Estat dron de Hillenbrand (2014) segueix la investigació d’un assassinat en una societat totalment vigilada que utilitza la tecnologia dels drons diàriament, mentre que la seva novel·la Hologrammatica (2018) és una investigació sobre el cas d’una persona desapareguda en una societat que utilitza hologrames omnipresents per emmascarar la realitat, destacant així elements de la novel·la de crims o detectius. No obstant això, el vessant de ciència-ficció d’aquestes novel·les és clarament notable.

De la mateixa manera, els autors que aspiren a alts estàndards literaris o que són rebuts com a tals per la crítica, solen vorejar l’etiqueta del gènere, malgrat utilitzar convencions o temes de ciència-ficció. Die Arbeit der Nacht / Obra nocturna (2006), de Thomas Glavinic, és una narració post-apocalíptica sobre un últim home i, no obstant això, és aclamada pels crítics principalment per la seva investigació filosòfica sobre l’estat de la humanitat. GRM Brainfuck de Sibylle Berg (2020) ha estat descrita com una exploració profunda i perspicaç de la Gran Bretanya post-Brexit però no pot pas amagar que els seus temes són propis de la ciència-ficció: la intel·ligència artificial i la societat distòpica. Finalment, Corpus delicti / Cos del delicte (2009) de Julie Zeh traça un cas judicial en una societat que sacrifica la llibertat per la salut pública, dins un estat distòpic que regula tots els aspectes de la vida dels seus ciutadans. Totes aquestes novel·les han estat aclamades com a grans èxits per la premsa, lloades per la seva imaginativa construcció del món i les seves aspiracions intel·lectuals i literàries, sense situar-se clarament en els confins genèrics de ciència-ficció. Bé podria ser que siguin totes dues coses: novel·les literàries i de ciència-ficció.

Finalment, hi ha una nova tendència dins del gènere en si, l’empenta d’una generació d’autors més jove i diversa per fer-se sentir en contra de les tradicions d’una autoria blanca, cis-masculina, de mitjana edat exemplificada per Eschbach, Schätzing o Dath. Fent una crida per defensar un “fantàstic progressiu”, els autors James A. Sullivan i Judith Vogt volen abraçar els canvis destacats en l’esfera anglòfona del gènere. Demanen un impuls deliberat cap a les històries de veus pròpies i una representació més fictícia dels autors LGBTQ+, del BIPoC (Black, Indigenous, and people of color), de la dis/capacitat, de la neurodivergència, i així successivament. Amb una agenda política clarament d’esquerres, volen abordar qüestions rellevants per a la nostra societat actual mentre “qüestionen les tradicions del gènere en si” (Sullivan i Vogt), criticant la política i els temes conservadors, així com les estructures menys flexibles dins l’statu quo del gènere.

Tot i que no tots els autors més joves recolzen l’autoproclamat “fantàstic progressiu”, el gènere de la ciència-ficció ha experimentat alguns canvis en els últims anys. Judith i Christian Vogt han publicat tant la novel·la de viatge per carretera post-apocalíptica Wasteland / La terra gastada (2019) com l’aventura espacial Ace in Space /As de l’espai (2020) amb un enfocament en el llenguatge neutre de gènere i les representacions positives de la identitat de gènere. Wasteland destaca una comunitat oberta i la solidaritat sobre els conflictes violents com a estratègia per a un futur habitable, mentre que Ace in Space se centra en una lluita contra l’explotació capitalista i subratlla una necessitat similar de construcció comunitària. Die Stadt der Symbionten / La ciutat dels simbiotes (2019) de James A. Sullivan és menys radical en la seva política, centrant-se en una ciutat futura dirigida per la intel·ligència artificial i en la hibridació posthumanitat-màquina, però traça temes d’arrel afrofuturista en la lluita humana per la identitat i l’autosuficiència. Amb Shape Me / Dona’m forma (2019), Melanie Vogltanz ha publicat una novel·la distòpica sobre els estàndards de cos i bellesa induïts per Instagram i com afecten les nostres interaccions socials. L’autora Theresa Hannig, el debut de la qual Die Optimierer / Els optimitzadors (2017) explora una Europa futura guiada per la intel·ligència artificial i que s’ha llegit àmpliament a l’aula de secundària, gira en la seva última novel·la Pantopia (2021) cap a un futur positiu, modelat per una IA benèvola. La novel·la se centra en com l’aparició de la IA i la lluita per deixar de banda el consumisme, la comoditat i el control per a donar una oportunitat a un demà més igualitari i sostenible.

En conclusió, la ciència-ficció alemanya al segle XXI ha trobat una veu pròpia, sumant-se als discursos transculturals de gènere i negociant temes nous i importants per al nostre moment actual. Per a aquells interessats a llegir una mica més sobre ciència-ficció alemanya, i aquells que vulguin gaudir amb alguns exemples de contribucions alemanyes al gènere, m’agradaria assenyalar que el present text és un resum condensat del que el meu col·lega Ingo Cornils i jo hem argumentat a New Perspectives on Contemporary German Science Fiction (Palgrave 2022). Aquesta col·lecció de 15 assajos és actualment un dels pocs textos disponibles en anglès que tracta de la ciència-ficció alemanya des d’una perspectiva acadèmica. Us convido a comprovar-ho. Gràcies.

Traducció: Sara Martín Alegre