Xuya és un món immens i inacabable. Un oceà d’històries, vides, personatges, tradicions i lluites que s’estenen des del 1411 fins a més enllà del segle XXII. I immergir-se en les seves profunditats és una experiència meravellosa. És per això que considero una sort poder comptar per fi amb una traducció al català de (part de) l’obra d’Aliette de Bodard, l’escriptora que ens ofereix aquest univers expandit tan ric i complex. L’editorial Mai Més ha triat quatre relats i una novel·la curta, corresponents a l’era espacial de Xuya, per a publicar en l’antologia que avui ens ocupa: La mestra del te i la investigadora.

A part de les narracions de de Bodard, l’edició inclou un pròleg d’Alexander Pàez, que fa una introducció rigorosa i detallada a l’univers, al gènere en què s’inscriu (la ciència-ficció, si és que som capaços de definir-la) i als temes que transita l’autora durant la seva trajectòria a través de Xuya. Per altra banda, també trobem les “Notes sobre la cronologia”, escrites per la mateixa autora, que ens ajuden a ubicar-nos en el context en què s’esdevenen les històries (i que ens posen les dents ben llargues amb un reguitzell de títols que desitjarem llegir.)

Obriré amb paraules fortes, però és que realment penso el que estic a punt d’escriure: Aliette de Bodard aconsegueix el que, per a mi, és el punt culminant de la creació artística. En les seves històries s’hi combina l’entreteniment amb la reflexió i la imaginació de noves possibilitats socials. Sense caure en “pamfletarismes” o en exposicions massa òbvies, l’autora transmet o permet imaginar noves possibilitats de relacions socials basades en principis que deixen enrere llasts que encara avui imperen a la nostra societat: el racisme, el colonialisme, el masclisme i el capitalisme. I això ho fa a través de dos mecanismes que poden semblar contraris però que conviuen perfectament: per una banda, assumint amb total normalitat aquestes noves possibilitats i mostrant-les sense posar-hi el focus d’atenció (semblant, per exemple, al que fa Chambers a la seva saga Wayfarers) o bé a través d’una profunda exploració dels efectes psicològics i emocionals que aquests eixos d’opressió tenen sobre els personatges que es veuen travessats per ells (tal com fa LeGuin en la gran majoria de les seves narracions).

I en què es tradueix tot això? Doncs en quatre relats i una novel·la curta que parteixen de premisses íntimes, en què les motivacions de les nostres protagonistes tenen un caire molt personal i emotiu però lligat de manera ineludible amb el seu context sociocultural: guerra, invasions i colonitzacions són el magma del qual neixen històries que buscaran resoldre conflictes interns relacionats amb la família, els orígens i la identitat. I tot i que sovint trobem passatges que descriuen l’estat emocional dels personatges, el ritme de l’acció no és contemplatiu: les trames solen tenir moments trepidants i violents que fan que la lectora s’enganxi a la història i passi una pàgina darrere l’altre sense adonar-se’n.

Pel que fa als diferents eixos d’opressió que tracta, m’agrada com adreça, per exemple, el feminisme interseccional. Pràcticament el 90% dels personatges que apareixen a la novel·la són dones asiàtiques. Fins i tot les secundàries, les figurants que apareixen de rerefons. No existeix la distribució de la força de treball a partir del gènere (amb la qual encara avui ens enfrontem a la nostra societat). Les dones ocupen qualsevol posició, s’encarreguen de qualsevol tasca. I en una tradició (la de la ciència-ficció) en la que ens hem trobat una vegada i una altra textos poblats completament per homes blancs (cosa que ens fa tenir una imatge del món concreta perquè, recordem-ho, les ficcions són espais de representació simbòlica que modelen la nostra manera d’entendre el món i projectar futurs) és refrescant endinsar-se durant 216 pàgines en un univers d’històries en la que totes les imatges són construïdes sobre cossos de dona no blanca, tots els arquetips són possibles dins el gènere femení i lluny de la blanquitud (i vull recordar aquí que els cossos femenins no són determinats pels genitals).

Diria que la col·lecció arrela els seus temes d’interès en el colonialisme i el racisme, i com això afecta els processos de construcció d’identitat alhora que transforma les relacions socials i les jerarquitza (probablement on millor podem veure-ho és a “Espargits al llarg del riu Paradís” i “Les estrelles que l’esperen”) però aquests no són eixos d’opressió que m’atravessin a mi com a lectora i ressenyadora: em trobo en la banda privilegiada de la dicotomia. Com que aquest és el cas, decideixo deixar-vos aquí mateix alguns col·lectius que tracten, des de Catalunya, aquests temes. Col·lectius formats per persones racialitzades que treballen per a fer sentir els seus discursos i canviar el món cap a un lloc més just i igualitari. Us vull presentar a Catàrsia, un col·lectiu d’asiàticdescendents que treballen en l’àmbit acadèmic, artístic i d’acció directa. També a Tinta Negra, un grup de creadores i artistes escèniques que denuncien i visibilitzen el racisme que encara ara amarga la nostra societat. I a Voces Gitanas, perquè sovint oblidem que a Europa també tenim un passat (i un present) històric de discriminació racial. Us convido que les llegiu, les escolteu i reviseu els vostres privilegis. I després torneu als relats de de Bodard. És fàcil localitzar les opressions en les ficcions; també ens agrada i ens alleuja poder empatitzar amb aquelles que es troben en la banda de l’opressió quan nosaltres som a la del privilegi. “Si puc empatitzar amb ella, no dec ser tan racista…”. És fantàstic omplir-nos l’imaginari col·lectiu amb noves realitats; però la feina no acaba aquí. Cal fer el procés incòmode de deconstrucció, i els col·lectius que us he presentat treballen per a confrontar-nos amb el mirall desagradable dels nostres privilegis.

Així doncs, com deia al principi de la ressenya: de Bodard, realment, ho broda. Fila històries doloroses de guerra i mort amb naus espacials i militars retirades; històries poblades de personatges femenins, no blancs, que mostren un calidoscopi d’emocions i conflictes; relats sobre la identitat i els lligams familiars, sobre les expectatives i les contradiccions internes. Relats dels quals emanen, sense posar-hi explícitament la lupa a sobre, reflexions sobre els eixos d’opressió que avui en dia articulen la nostra societat i la fan un lloc pitjor. De Bodard assenyala el camí a la Lluna: no ens quedem mirant només el dit.