Les relectures són un camp de mines molt perillós. A mesura que anem evolucionant com a persones, també ho fem com a lectors, i de llibres que fa un temps ens fascinaven, potser una segona lectura ens pot fer canviar la perspectiva que en tenim. Així doncs, vaig abordar la relectura de Soc llegenda de Richard Matheson amb certa temença, perquè era un dels llibres que em van marcar més com a adolescent, i tenia por que aquesta visió tan idealitzada canviés. Els meus temors, per fortuna, han sigut infundats. M’hi he trobat un vell amic, que recordava prou bé, però que, a la vegada, tenia unes virtuts que havia passat completament per alt.

Soc llegenda ens narra totes les peripècies de Robert Neville per sobreviure després d’haver perdut la seva família en un cataclisme mundial, provocat per una epidèmia que converteix les persones en vampirs. Cada nit, Neville s’ha de refugiar a casa seva per evitar l’atac dels vampirs i, durant el dia, es dedica a caçar els que s’oculten de la llum del sol i a abastir-se de tot el que necessita per sobreviure. El protagonista viurà en un cercle viciós de depressió i alcoholisme, fins que decidirà prendre la iniciativa i investigar ell mateix quina ha estat la causa de la fi del món i si hi ha alguna manera d’aturar-la. Si ens trobem davant d’un argument que ens pot semblar molt redundant —i més encara en l’actualitat, immersos en una pandèmia global—, és per la senzilla raó que aquest llibre ha tingut una influència enorme en obres posteriors, tant en literatura com en cinema —o, fins i tot, videojocs—, fins al punt que inspiraria George A. Romero en la seva mítica La nit dels morts vivents i, per tant, a la creació d’un subgènere sencer com és l’apocalipsi zombi.

Aquest llibre, tanmateix, va molt més enllà de ser un precursor. Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, perquè es vol esforçar a situar-nos en una ambientació que en el seu temps era bastant original però que avui dia ja coneixem massa bé, ens trobem amb una història trepidant, plena de girs de guió i situacions límit que no ens deixen apartar els ulls del paper ni un instant. No vull fer cap espòiler, però només vull destacar que hi ha una escena que, malgrat que recordava nítidament perquè em va impactar molt al seu moment, m’ha tornat a trencar el cor en molts trossets.

Segurament, l’aspecte més interessant de Soc llegenda són les profundes implicacions filosòfiques que planteja, que en el temps present no han perdut ni una engruna de vigència. L’esforç per racionalitzar el mite del vampir mitjançant escenes que es podrien considerar de ciència-ficció hard es combina amb una reflexió apassionant sobre el xoc entre l’ètica individual i la moral col·lectiva, un tema que comparteix amb altres grans llibres de l’Edat d’Or de la ciència-ficció com Més que humà de Theodore Sturgeon o Tropes de l’espai de Robert Heinlein. El que fa original el plantejament de Matheson és la combinació de tot plegat amb un personatge rodó, que té unes complexitats i contradiccions ben definides, i un joc de miralls en què es converteix la trama, que et fan plantejar la història des d’una perspectiva molt diferent.

Soc llegenda és un clàssic indiscutible, no només per l’enorme influència que ha tingut amb bona part dels autors que han abordat posteriorment el subgènere postapocalíptic, sinó perquè ha aconseguit superar molt bé el pas del temps —a diferència d’altres grans èxits de gènere de la mateixa època— i convertir-se en una gran història amb valors plenament universals. És un llibre que val la pena llegir i rellegir les vegades que faci falta, perquè no caduca mai, com tampoc ho fan les llegendes.