De vegades alguns adolescents que estan emprenyats amb el món em pregunten —uns amb certa ironia, d’altres amb curiositat sincera— què és i per a què serveix la poesia. Ho fan en un sentit ampli del terme, referint-se al llenguatge elaborat. De vegades els responc que els pot servir per anar a comprar el pa amb l’elegància verbal d’un dandi o, si estic de bon humor, els explico, mitjançant una paradoxa, que serveix per dir allò que no es pot expressar amb paraules. Sé que és una explicació segada i incompleta. Per això m’ha agradat tant que aquest sigui el tema principal d’aquesta novel·la: la precisió lèxica i la llengua com a eina de coneixement i d’introspecció.

Mangata és la darrera novel·la de Ricard Ruiz Garzón, un escriptor amb una llarga i sòlida trajectòria en el fantàstic i, sovint, en la novel·la juvenil. Amb una quinzena de novel·les al currículum, i després de títols tan interessants com Herba negra, a mitges amb en Salva Macip, o l’assaig sobre Mary Shelley i el monstre de Frankenstein ara li toca el torn a Mangata, publicada per Edebé.

La sinopsi, si fa no fa, seria aquesta: una noia de quinze anys passa una setmana de vacances prop d’un llac amb la seva família. La Jana està passant el dol per la pèrdua de la seva germana morta fa poc temps en un accident. Durant aquests dies provarà de redreçar les relacions amb la seva família, mentre mira d’aprendre a ballar sobre l’aigua —la seva germana en sabia, però no va ser a temps d’ensenyar-li a fer-ho—. Tot i passar durant unes vacances, no espereu trobar aventures en bicicleta, ni cabanes als arbres, ni amors d’estiu. Mangata és una novel·la psicològica, amb un terme de Juan Ramón Jiménez: una novel·la sense assumpte. La trama és minsa perquè el que importa és la introspecció. Però, tot i ser una novel·la estàtica, presenta diversos conflictes.

Aquesta és una història iniciàtica amb tres grans temes, un dels quals —com ja he apuntat abans— sobresurt i eclipsa els altres. La novel·la, per una banda, aprofundeix en el dol, la pèrdua i les relacions familiars. Per l’altra, hi trobarem els elements fantàstics marca de la casa Ruiz Garzón com les narracions de tradició oral, les fetilleres o les dones d’aigua. Però el tema principal serà la recerca i la reflexió sobre els límits i les carències del llenguatge.

Està narrada en primera persona per la Jana, una noia de quinze anys que parla —i pensa, i es contradiu, i actua i lluita— com una noia de quinze anys. Amb un llenguatge acurat i precís, però sense perdre la versemblança lingüística que sovint trobem en algunes novel·les juvenils, en les quals els adolescents o parlen com homenots il·lustrats o utilitzen un llenguatge extremadament infantilitzat. A mig camí entre una diari personal, una confessió o un monòleg interior —si és que es pot parlar de monòleg interior en primera persona—, la narradora es dirigeix de manera directa i sense embuts als lectors en segona persona del plural. Ruiz Garzón d’aquesta manera ens interpel·la i se’ns adreça fent ús d’un “vosaltres” per establir complicitats, generar confiança i fer més estreta i sincera la relació entre narradora i lector.

Per altra banda, reflexiona mitjançant la veu de la protagonista sobre el llenguatge, sobre allò que deia Bécquer: la llengua és maldestra i no té prou termes per expressar totes les sensacions, emocions o realitats de la vida. La Zya, la germana morta de la protagonista, era una instagramer amb milions de seguidors, que es dedicava a fer fotografies que expressessin el significat d’un terme d’una altra llengua que no tingués cap mot idèntic en català.  Per exemple: Iktsuarpork, de l’inuit: sortir molt per veure si arriba la persona que esperes. Viraha: paraula índia que significa enyorar molt i molt algú quan ja no hi és. Samar, de l’àrab: no dormir per poder parlar amb els amics. Potxemutxka, del rus: nen que repeteix “i per què? I per què? I per què?”. O Jayus, de l’indonesi: acudit tan dolent que tothom es veu obligat a riure per pena.

La novel·la està estructurada en capítols dedicats a cada una de les lletres de l’abecedari, al final de cadascun dels quals hi trobarem un petit glossari personal que ens anirà descobrint el món, les pors, la família, els èxits i les frustracions de la Jana mentre reflexiona sobre la llengua. Les definicions d’aquest diccionari particular de vegades són ben subjectives i ens ajuden a entrar en la psicologia, en la ment, en la manera d’entendre el món de la Jana. Un exemple: «Hipòtesi: se’t moren els pares? Orfe. Se’t mor la parella? Vidu. Se’t mor la germana?»

També hi ha lloc per a una reflexió sobre el llenguatge arcaic, que, malauradament es perd. Les llengües vives evolucionen i perden, canvien, renoven el lèxic. La Jana és conscient de la llengua que utilitza la Liliana, la seva àvia. Valora tant la bellesa d’aquella parla com la més que possible pèrdua o extinció. Amb la mort d’una generació mor també una part de la llengua.

Crida l’atenció que una noia tan sensible i intel·ligent, una noia tan preocupada per la llengua hagi, precisament, suspès aquesta matèria a l’institut. En aquest sentit fa pensar en el personatge protagonista d’El vigilant del camp de sègol: un noi sensible, que fa campana per visitar un museu o comprar un disc de jazz a la seva germana, però que no encaixa en el sistema establert. La novel·la també té aquest punt de novel·la iniciàtica, de qui recerca el seu camí i la seva veu, i de la incomprensió recíproca entre l’adolescent i el món adult. Amb aquella mala llet de les cançons de Green Day de “seventeen and strung out on confusion”, amb aquella por que proven de dissimular els protagonistes de la Susan E. Hilton, o amb la sensibilitat i l’esperit de recerca del Retrat de l’artista adolescent. Sense cap mena de dubte, la Jana és una artista adolescent.

Gràcies sobretot a aquesta recerca i a aquesta reflexió lèxica, en poc més d’una setmana, la Jana creixerà fins a deixar enrere les seves pors, fer les paus amb sí mateixa, amb la seva família i també amb la Llengua, així, en majúscula.

Potser, a partir d’ara, quan algun alumne em pregunti per a què serveix el llenguatge, li podré respondre: llegeix Mangata, allà s’explica.

Ah, per cert, el títol és un terme que només existeix en suec i vol dir: caminoi de plata que forma sobre l’aigua la llum de la lluna.