MAI NO HE ENTÈS ELS ROBOTS (2019) – Mike Resnick

RESSENYA

MAI NO HE ENTÈS ELS ROBOTS (2019) – Mike Resnick

Els relats de Resnick sempre són garantia de qualitat, humanisme i bondat. Un nou encert d’Editorial SECC acostant-nos-els en català.

Autor: Mike Resnick
Títol: Mai no he entès els robots
Editorial: Editorial SECC
Traductor: Edgar Cotes i Argelich
Any: 2019
Pàgines: 104
ISBN: 9788494870255
L’has llegit?
Valora’l*:

21 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 5

Vots emesos: 21.
Mitjana: 3,90 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Potser el que m’ha dut aquí no era el fet que necessitava ser llegida. Potser ha estat perquè necessitaves desesperadament algú.

Potser no serà un final feliç –ha admès–. Però és millor que no intentar-ho. No hi esteu d’acord?

La casualitat ha volgut que, malauradament, en el moment d’aparèixer aquesta ressenya, el nom de Mike Resnick estigui en boca de molta gent. I dic malauradament perquè la causa n’és la seva mort recent (el 9 de gener) i inesperada. Resnick va patir una pneumònia l’estiu passat i aquest novembre se li va detectar un limfoma, que és el que ha acabat amb la seva vida de manera fulminant. Resnik és un dels autors més prolífics de la ciència-ficció anglosaxona: ens llega una setantena de novel·les, més de 300 contes i 30 reculls. A més, va recollir al llarg dels seus 78 anys de vida els guardons més prestigiosos: l’Hugo cinc vegades (hi va estar nominat ni més ni menys que trenta-set cops) i una el Nebula i el Locus. Les seves nombrosíssimes traduccions a d’altres llengües també han permès que se’l premiï tant en els Ignotus com en els nostres Ictineu, tres cops en cadascun. Un currículum realment enorme, d’un escriptor proper i afable, segons els que el van conèixer. De fet, la seva predisposició a estar al costat dels aficionats és el que va permetre que fa tres anys, a la Ia CatCON de Vilanova i la Geltrú, acceptés amablement la invitació de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia per ser-ne el convidat d’honor i els aficionats catalans poguessin gaudir de la seva companyia.

En la nostra llengua, la petita i valenta microeditorial de l’Alícia Gili, SECC edicions, n’ha realitzat un parell de traduccions valuoses, de contes en tots dos casos. Fa un temps ja vam parlar per aquí de Sistemes operatius alternatius, amb entusiasme, i ara ho fem de Mai no he entès els robots, de manera semblant. De fet, costa no empatitzar amb l’escriptura de Resnick, perquè traspua humanitat per tots costats. Ell mateix havia confessat en múltiples ocasions que preferia abordar les possibilitats literàries que oferia el vessant reflexiu del gènere per sobre del tecnològic. En aquest sentit, és molt recomanable per acostar-se a l’autor que el lector llegeixi el pròleg del traductor, l’Edgar Cotes. Es nota l’admiració de l’Edgar per l’objecte de la seva traducció, però això no desmereix el que en diu, al contrari. L’Àfrica –la seva mitologia, el colonialisme–, és un dels grans temes de Resnick, com vam poder llegir a Kirinyaga, una obra inexcusable per qui vulgui conèixer-lo bé. L’altre, segurament en siguin els robots. A aquest petit recull de cinc contes hi apareixen tots dos.

El primer relat, “El robot entusiasta”, ens apropa a un tema abastament tractat en la ciència-ficció clàssica, des del gran Isaac Asimov: el del robot que es vol assemblar als humans. L’Arlo, el protagonista de llauna d’aquesta faula, ho sacrificarà tot en ares dels seu somni fins que, al final, acabarà essent més humà que els propis humans. No és fàcil tocar un  tema tan trillat i fer-ho amb encert. Resnick se’n surt prou bé. El següent relat, “Viatge amb els meus gats”, és un dels pesos pesants de l’antologia, i un dels que personalment he gaudit més. No va guanyar l’Hugo l’any 2005 en va! Es tracta d’una història d’amor fantasmal, per tant molt “sui generis”, a propòsit de dues persones de temps diferents i totes dues mancades a la seva manera: ell necessita amor; ella necessita un lector. El destí sembla haver-los unit per a satisfacció mútua, malgrat que romanen separats pel temps. Una fotesa per a la ploma optimista de Resnick. Un final obert excel·lent és la rúbrica perfecta a un relat molt rodó.

“Llimacs” és un altre dels relats destacats del llibre. M’ha recordat la pel·lícula de David Lynch amb John Hurt L’home elefant o la novel·la de Patrick Süskind El perfum. O, evidentment, el clàssic de Mary Shelley Frankenstein. El relat ens parla de la solitud, de la diferència i de com la vida ens proveeix d’estranys companys de viatge. És la història d’un home tant i tant desagradable i repugnant, a tots nivells, que ningú s’hi vol apropar. Colpeix la despersonalització i falta d’humanitat a què la resta sotmeten en Llimac, i el seu aïllament de qualsevol contacte amb les persones. En el fons, la monstruització del protagonista l’acosta més del que sembla als relats de robots, pel que tenen d’inhumans, per les seves ànsies de ser-ho. Però es tracta d’un conte més proper al gènere de la fantasia que al de la ciència-ficció.

He de reconèixer que “Un déu prim i pàl·lid” potser com a relat no m’acaba de convèncer, però en canvi sí que em sembla una reflexió encertadíssima a propòsit de les religions i de la mirada occidental –colonial– al món. El relat, molt curt, imagina una mena de judici on els múltiples déus africans emeten les seves acusacions contra un déu que en cap moment és anomenat però que a cap lector pot escapar que és el déu cristià. Es tracta d’un relat amb una terrible crítica al paper destructor dels déus, o de les religions, en general, i al del cristianisme en particular –especialment en el continent africà. Tot, però, en clau simbòlica. Com deia, fa l’efecte que sigui més el desenvolupament d’una idea, d’una tesi, que no pas un conte amb tots els ets i uts. Finalment, “La dona de Frankenstein” és un original pas més enllà en la consabuda història clàssica, però aquest cop des del punt de vista de la muller de Víctor. No es queda només en això, Resnick, sinó que contraposa la personalitat de la dona a la del monstre: la muller de Víctor està descontenta amb la feina del seu marit, perquè no resulta profitosa econòmicament. La monstruositat del monstre contrasta amb la beneiteria de la dona, que en el fons representa el gènere humà i el seu materialisme. En la línia del que apuntava en altres contes anteriors, acabem empatitzant molt més amb qui no és humà que no pas amb qui ho és, gràcies a l’habilitat de l’autor amb la ploma.  Al final, la criatura –de la qual Resnick destaca els seus aspectes més romàntics– acaba aconseguint canviar la dona i, de retruc, la història que coneixem.

En definitiva, cinc relats magnífics que són una excel·lent excusa per descobrir, o redescobrir, un autor fonamental en la ciència-ficció contemporània. I, a més, una bona persona. És clar que això no és imprescindible per jutjar positivament l’obra d’un escriptor –podem gaudir com nans de, per exemple, El joc de l’Ender sabent que qui el va escriure és un *** i un fill de *** homòfob–, però també és veritat que si sabem que l’autor d’allò que llegim i estimem és una persona sensible, respectuosa i altruista ens sembla més justificat apreciar-ho, potser perquè ens fa sentir millor a nosaltres mateixos.

Les bones persones, però, rarament es fan riques en aquest món horrible que ens hem regalat entre tots… La família de Mike Resnick ho sap prou bé: les despeses mèdiques de l’estiu van deixar-los gairebé a la bancarrota, fins al punt que van haver de fer una crida desesperada a través de les xarxes perquè els amics i aficionats de l’autor els donessin un cop de mà. El càncer ha empitjorat aquesta situació i per això la seva vídua Carol i la seva filla Laura han decidit deixar obert el crowfunding, per a què qui ho desitgi pugui seguir fent donacions.

Déu n’hi do, oi? I és que en el millor país d’aquest gran món nostre, les millors persones sembla que no tenen assegurada una atenció mèdica digna. Als robots rai, és a les persones que costa d’entendre!

En fi. Descansa en pau, Mike. I gràcies per tantes històries bones.

L’has llegit?
Valora’l*:

21 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 521 votes, average: 3,90 out of 5

Vots emesos: 21.
Mitjana: 3,90 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments