Per què ens atreu tant l’antic Egipte? Els fets dels Faraons, les piràmides, el Nil, la seva llengua jeroglífica… I les mòmies, per descomptat. Ai, les mòmies! Quanta tinta han fet córrer els ritus funeraris dels antics pobladors d’Egipte! És clar que tota aquesta fascinació és relativament recent: foren les tropes napoleòniques les que van fer saber a l’Europa occidental els misteris d’aquella civilització mil·lenària, però tant desconeguda per als homes dels carrers de Londres, París o Barcelona fins aleshores. Poc a poc, però, els escriptors europeus i americans trobaren en la magnificència i misteri de la història egípcia el terreny adobat per a desenvolupar les seves històries d’imaginació més fabuloses. Des de Chateaubriand a Flaubert, de Lovecraft a Poe, han estat incomptables els autors que s’hi han inspirat.

Les històries del mag Setne s’ha d’entendre, doncs, com un petit (malgrat les prop de cinc-centes pàgines del llibre) homenatge a aquesta vasta cultura. Un homenatge que cal advertir al lector que no és estrictament literari, sinó que entre el bon nombre de relats inclosos aquí n’hi ha diversos que són textos històrics, amb un interès segurament més arqueològic o antropològic que estrictament literari. Això fa d’aquest llibre un llibre realment inclassificable, malgrat els esforços del seu curador Roger Fortea per apropar-nos amb introduccions rigoroses, detallades i potser alguns cops massa acadèmiques als intríngulis de cada relat.

Seria el cas, precisament, dels dos primers relats, els que donen títol al llibre. Es tracta de dues magnífiques mostres de l’última literatura egípcia, escrites en papir fa vora dos mil anys, i que ens aproparien a la figura mítica del mag Setne i a un món de meravelles sobrenaturals que contindrien en germen tot allò que en podríem dir “l’element mític de l’antic Egipte”, i que a partir d’aleshores anirà influint i fornint de material les pàgines dels escriptors posteriors: aventures trepidants, màgia, misteri… El llibre ressegueix cronològicament aquesta influència per diversos testimonis: Llucià de Samosata, el pseudo-Cal·listes, Al-Massudí… És un viatge llarg i feixuc, per uns textos que potser no sempre interessaran els lectors d’igual manera. Personalment, aconsellaria que, com en tot viatge, el lector faci escala únicament en aquells destins que li criden més l’atenció, ja que si aborda el llibre amb la voluntat de devorar-ho tot, corre el risc de quedar empatxat. Hi ha suficient de tot per a quedar més que satisfet escollint exclusivament allò que s’adiu més als seus interessos.

Un servidor, per exemple, que se l’ha llegit tot de cap a cap, confesso que he començat a gaudir-lo de debò quan he arribat als textos de Schiller, Poe, Gautier i, sobretot, Doyle. Ja fa una colla d’anys m’havia fet ressò en aquesta mateixa pàgina de l’interès del pare de Sherlock Holmes pels misteris arcans de l’antic Egipte (mites i llegendes sobre sarcòfags maleïts, mòmies que tornen a la vida i coses per l’estil), a partir del comentari de dos contes seus que havien aparegut en un dels clàssics volums de la col·lecció “L’Arcà” de l’Editorial Laertes, i que m’havien omplert d’interès per tot aquell món: L’anell de Thoth (1890) i La mòmia (1892). No sabria dir quin dels dos em va fascinar més, i el cert és que el seu record m’ha acompanyat ben vivament des d’aleshores. Per això m’ha fet il·lusió veure com a Les històries del mag Setne s’hi ha recuperat el primer, en una nova traducció al català de Hara Kraan. Imprescindible, creieu-me. Com imprescindible és, també, el relat escrit conjuntament per H. P. Lovecraft i Harry Houdini (el 1924), i que més enllà d’una curiositat de primer ordre es converteix a mesura que avancem en la seva lectura en un conte meravellós, eficaç i magnètic capaç de connectar els misteris de l’Esfinx de Guizeh amb el panteó dels “Déus Primigenis”.

La cirereta a tot plegat, però, són els relats que Fortea ha rescatat de l’oblit de diversos autors catalans. Malauradament, la mania per Egipte no ha acabat de quallar en les nostres lletres i són pocs els autors que n’han parlat (amb perdó de Salvador Espriu i, més recentment, de Terenci Moix). Per això els testimonis d’Eduard Toda (autor del primer conte fantàstic de tema egipci de les nostres lletres, segons Fortea) i  Apeles Mestres són tan valuosos.

Llegiu Les històries del mag Setne com vulgueu, però llegiu-les. Al final, tal hi farà com hagi estat la vostra aproximació a aquest llibre (si per lliure i superficial o aprofundida i meticulosa): al tancar l’última pàgina segur que tindreu la sensació d’estar coberts d’una fina pàtina de pols del desert, impossible de treure-us de sobre. No cal ni que proveu d’espolsar-vos-la! Serà Egipte, que us ha deixat la seva marca indeleble.