Encara avui no deixa de sorprendre’m quan vaig a una llibreria i remiro la secció de fantasia, de trobar-me volums i volums de grans sagues quilomètriques d’autors anglosaxons, que es van reposant gairebé com cartons de llet de tant que venen, i no trobar-hi cap equivalent català (ni tampoc espanyol, en realitat). És que, pràcticament, ni tan sols en la secció juvenil se n’hi pot trobar cap. És una anomalia que sempre costa de pair. I més veient que en el seu equivalent de ciència-ficció, malgrat que tampoc estem per tirar coets, sí que s’hi poden trobar uns quants autors locals. Però en el cas de la fantasia, sobretot la fantasia èpica (i també en el terror, però això és una altra història que s’haurà d’explicar en una altra ocasió), és un fenomen molt més exacerbat. I sí, es podria esgrimir l’argument que el mercat català no pot assumir la publicació de llargues sagues fantàstiques de moltes pàgines, potser és cert, però això no justifica que tampoc se’n publiquin de breus. És una cosa que va molt més enllà de llargària, sinó que es tracta d’un fet estructural de la nostra pròpia literatura que la ciència-ficció també pateix, però avui dia en menor grau, sobretot gràcies al gènere distòpic (perquè, per exemple, en l’space opera se segueix la mateixa tònica que la fantasia), de rebutjar  tot allò que s’allunya de la realitat. I és per això que la fantasia, que és el gènere que fa més bandera de no tocar els peus a terra, és el que en sofreix més les conseqüències.

En els últims mesos, però, hi ha hagut alguns intents de revitalitzar aquest gènere en català, com per exemple amb la saga de la Pedra de la Llum, de Carles Vilar; la de Misteris de la boira, de Selena Soro; o els esforços titànics d’Edicions SECC, sobretot amb la saga de Sabres de sal, d’Alister Mairon. I ara Obscura Editorial se suma a aquests esforços amb L’hereu de la mort, d’Albert Font, la seua primera publicació original en català i també la primera obra d’aquest autor andorrà, cosa que ja demostra ser una autèntica declaració d’intencions.

L’hereu de la mort parteix d’un lloc comú al qual els lectors de fantasia ja estem molt acostumats: un noi jove, en Jarràh, que abandona la ciutat natal un cop descobreix els seus poders ocults per iniciar un camí d’aprenentatge. En aquest bildungsroman l’acompanyarà la bruixa Nin, que en realitat es tracta de la personificació de la deessa de la vida, una de les poques romanalles que han sobreviscut dels déus antics. Fet i fet, els poders que té en Jarràh són heretats de la deessa de la mort, Quílamis, que va desaparèixer d’aquest món un cop va perdre tots els seus fidels. Aquests poders són molt perillosos, perquè qui els controla pot tenir el do de decidir sobre la vida i la mort. És per això que diverses forces poderoses es conjuren per poder capturar aquest hereu de la mort, poders com els imperis de Feròsia i Solterra, o els religiosos de Volkam. Malgrat partir d’un lloc comú com aquest, tanmateix, la novel·la ressegueix viaranys inesperats i opta per decisions molt ambicioses, com la narració dels interessos de poder, les maquinacions i les traïcions de les forces imperials que pugnen per l’expansió dels seus dominis i a la perpetuació dels seus poders, al més pur estil Joc de trons. No obstant això, el lector de vegades sent que la novel·la fins i tot peca de massa ambiciosa per tractar-se d’un llibre que no arriba a les 300 pàgines, perquè intenta jugar amb massa personatges i trames a la vegada, i crea una mica de confusió per no tenir temps de pair tota la informació que se’ns dona en alguns moments.

De fet, la novel·la brilla més quan l’autor ressegueix la història del nostre protagonista i totes les seues vicissituds, i pausa més la trama per jugar amb un llenguatge poètic que rememora als millors moments del Terramar de Le Guin.

Font demostra dominar a la perfecció l’estil, amb un català ric i fluid que no perd mai la seua musicalitat. També es nota que l’autor té molt controlada la construcció del seu món, amb un univers viu i original, que té molt versemblança interna, sobretot en les relacions polítiques i geogràfiques, i la descripció dels seus paisatges. M’ha agradat sobretot l’escena de l’illa dels ocells, que no descriuré per evitar destrossar l’experiència al possible futur lector d’aquestes pàgines. L’hereu de la mort és una digna opera prima d’un autor que promet molt i que ens demostra que es pot escriure fantasia en català de qualitat i sense la necessitat de llargs volums. Estarem pendents dels futurs projectes d’Albert Font.