Hi ha ressenyes amb les què em barallo amb mi mateix, i aquesta en serà una. Són les que més m’agrada escriure, perquè m’ajuden a concretar, vulguis que no, la meva opinió sobre el text. Que vosaltres sabeu immediatament què us sembla un llibre? No us ho canvio.

Anem a pams: Lampun em sembla una novel·la (novel·leta) genial: m’atrapa des del principi, m’agrada l’escenari, m’agraden els personatges i, sobretot, m’agrada com l’escriu en D’Aleixo. És un sí, i si l’hagués de puntuar (un costum bàrbar al que cedeixo sovint) li posaria una nota alta. Al mateix temps, en D’Aleixo beu d’uns referents narratius orientals molt particulars i decideix (amb encert) no posar-li fàcil al lector occidental, renunciant a traduir les convencions de la seva història a aquelles a les quals (molts, si més no) estem més acostumats. Això pot generar, o a mi me la va generar, cert grau de confusió en el lector, i expulsar-lo d’una zona de confort a la què estem prou acostumats com per, sovint, no veure’n les parets. El relat es fixa en el que no t’esperes, pren girs que no havies vist, no para esment en el que tu volies saber… I no passa res, acceptes que és una mena de faula oriental i hi busques alguna mena de reflexió moral, però els seus paràmetres se t’escapen (se m’escapen) tot i que els intueixes. La violència et sobta però passa en un sospir i la ingenuitat és aparent però et sembla una provocació… I el llibre et desestabilitza com en Lampun al narrador. I al final, si ets un lector imperfecte, com ho som gairebé tots, però motivat, com ho som si més no molts (els que som pesats de mena i insistim a explicar les nostres lectures a qui no ens pregunta per elles), al final, deia, saps que t’ho has passat bé però tens tots els dubtes del mon quan intentes concretar en unes línies quines són les virtuts (si les té) i els defectes (si els té) del llibre. Perquè la sensació és que al llibre el que tu vulguis dir-ne se li’n refot, que el que ell vol és explicar la història del Lampun i ensenyar-te (però només si et deixes i, si no, escolta, és el teu problema), ensenyar-te com de bèsties en som, les persones; i com de barata en pot ser, la vida; i com d’important pot ser fer-nos costat i buscar la meravella en el que ens envolta, encara que el que ens envolta sigui brut, i pobre, i violent, i caòtic. Tot embolicat en un conte estrany que mai saps si es pren seriosament a ell mateix, o a tu, o a res més que al fluir lliure de la rara història que va desplegant.

La història té dos grans centres de gravetat que articulen la trama. Un és Lampun, el naga, pertanyent a una raça o tribu d’éssers sobrenaturals molt valorats per la seva capacitat de portar sort a aquells que… bé, a aquells que li donen aixopluc, aparentment, però també a aquells que l’empressonin, el sacrifiquin… Es tracta, en qualsevol cas, d’una força positiva molt inspirada en el folklore de Sri Lanka i rodalies, el referent estètic i narratiu més important del text. L’altre eix de la història és el narrador, un pagès empobrit per la guerra que, acompanyat del seu cosí, es fa botxí de la ciutat més propera per guanyar diners i contribuir a la supervivència de la seva família. La veu del narrador és potent, la seva personalitat forta i la narració en primera persona ajuda al lector a ficar-se de ple en el sistema de creences (i valors) de la història, i crec que és això el que fa especial aquesta història. Les reaccions de la comunitat envers el Lampun, la seva història (les seves històries, de fet, que el llibret en va ple) explicades per ell a través de diversos personatges que en parlen, sempre estrambòtiques i amb ressons onírics que voregen una inversemblança molt deliberada, van fent avançar una història que va per on li dona la gana i suggereix (però potser soc jo, que els hi vull trobar) temes com la guerra, la comunitat, o altres que ja he esmentat en altres punts d’aquest text. Potser és això, el que em desconcerta (però desconcertar-se és bo, quan la història no menteix. Si una història pot mentir): la distància entre el text, la voluntat de l’autor i les expectatives del lector. D’aquest lector. El no saber si el llegeixo com el relat vol ser llegit. I m’és igual, perquè el gaudeixo, però no m’és tant igual, perquè m’emprenyo i em frustro. Si fos més maleducat i donat a intercalar anglicismes en els meus texts diria que what the fuck, com els meus estudiants, però com que no ho soc ni hi soc donat, no ho faré.

Que si m’agrada el llibre? Molt. Que si està ben escrit? Moltíssim. Que si agradarà a tothom? Jo què sé. Altres vegades ho veig més clar. Tampoc m’importa molt perquè la meva feina, per dir-ne d’alguna manera, és intentar explicar què em sembla un llibre i justificar-ho, tenint present que hi ha altres lectures possibles. El que no és feina meva, per dir-ne d’alguna manera, és vendre un llibre. Però carai, m’agradaria que aquest llibre és vengués, el llegíssiu i em diguéssiu què us ha semblat. I així m’ajudéssiu a aclarir per què m’ha interessat tant i l’he gaudit d’aquesta manera, alhora que la seva anàlisi em resulta tan complicada.

Llegiu-lo, en definitiva.