Sovint pensem que les experiències d’infància i joventut condicionen el tarannà, les afinitats i les vocacions que manifestem d’adults. És possible, tot i que en tinc els meus dubtes. En tot cas, és cert que avui sóc un adult apassionat pels tebeos, que n’he llegit sempre, a voltes compulsivament,  i que fins i tot he escrit articles i llibres sobre ells, impartit conferències i cursos i comissariat exposicions. Sóc un lector voraç de tebeos perquè de nen en llegia? No hi ha dubte de la relació causal, però també és important recordar, i d’això en vol parlar aquest article, que en el món dels nascuts als anys seixanta tothom llegia tebeos, que era un època on aquest experiència de lectura era compartida per tots i que les revistes i àlbums tenien una presència important en la majoria de les llars. En la meva, especialment.

A casa érem colla i vivíem envoltats de tebeos. Els pares, amb el millor criteri possible, sempre van ser generosos a l’hora de nodrir-nos de vinyetes a dojo. Les revistes i àlbum arribaven per circuits diversos, alguns tenien el privilegi de ser el tebeo setmanal, aquell que entrava a casa cada dissabte i ens deixava amb la mel als llavis amb el continuarà que tancava cada lliurament. D’altres entraven a la llar amb motiu d’alguna celebració, un sant, un aniversari, comunions, Sant Jordi, Reis… I molts venien acompanyant situacions que sortien de la rutina: una visita al metge, la revisió del dentista o un llarg viatge, per exemple. També hi havia aquells que desembarcaven a casa per camins ignots, que un bon dia apareixien i passaven a formar part de les lectures compartides. Fos com fos, aquest ingent corpus sempre es guardava i gairebé mai s’expurgava de tal manera que, germà a germà –n’érem quatre- i any rere any, s’anava acumulant un patrimoni descomunal que era permanentment llegit, rellegit i ampliat.

Els tebeos del tardo franquisme eren una experiència compartida pel conjunt de la societat, un fenomen cultural transversal que no entenia de classes ni d’edats, que volia ser controlat des del règim però que sovint esdevenia un sorprenent territori de llibertat. Intentar ordenar en la memòria tot aquest maremàgnum tal com va arribar a casa meva no és tasca senzilla, però potser cal fer-ho per així retratar una època daurada de la historieta.

Per una banda, com hem dit, hi havia els tebeos setmanals, comprats regularment cada set dies. En temps remots els primers que van tenir aquest privilegi van ser les revistes Tintín i Pumby; eren dues perquè el meu germà gran i jo només ens portàvem un parell d’anys i sovint les compres –de gorres, de camises, de pullovers- es feien per duplicat. Quan va tancar Tintín, Pumby també va caure, i van ser substituïts per El Capitán Trueno i El Jabato en la versió remuntada i a color; més endavant, a principis dels setanta, en una estranya decisió que només puc agrair, la revista de referència va passar a ser només una, però quina una: El guerrero del antifaz, el melodrama morisc i aventurer creat els anys quaranta i reeditat a color per primer cop en aquell moment.

Però més enllà d’aquestes publicacions, la casa estava inundada pels tebeos d’humor de Bruguera en uns dels seus moments d’eclosió: Mortadelo, Super Mortadelo, Mortadelo Gigante, DDT, Tío Vivo… Aquests arribaven per camins incerts, sense la periodicitat dels títols anteriors, però ho feien de manera generosa i abundant. Sovint les vacances d’estiu esdevenien un moment Bruguera gloriós on el desembarcament era completat pels abundants àlbums de tapa tova de la Colección Olé que recollien les aventures dels personatges més populars –Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Carpanta-, però també magnífics exemples de sèries no tan populars –Pepe Gotera y Otilio, El botones Sacarino– i fins i tot personatges considerats de tercera però que tenien una bona munió de lectors –Agamenón, Rigoberto Picaporte-. I per si fos poc consistent la invasió Bruguera, després estaven els àlbums de tapa dura, que van començar a sorgir a imitació del model franco-belga: Mortadelo y Filemón, Anacleto, també reedicions en àlbum de El Jabato y El Capitán Trueno o els miscel·lanis i voluminosos Magos del Humor que semblaven no acabar-se mai quan els començaves a llegir. O les dotzenes de títols de la col·lecció Historias Selección, uns llibres que oferien adaptacions de clàssics –de Verne a Dickens passant per la Bíblia o Dumas– combinant el text amb pàgines de còmic, que al final era la única cosa que llegíem. O els quaderns de Joyas literarias juveniles, que també adaptaven clàssics literaris però, en aquest cas, exclusivament en format còmic.

Però el món no s’acabava a Bruguera. Al país, el model d’àlbum es va començar a popularitzar amb Tintín, i es va consolidar amb Astèrix. A casa, des d’un primer moment vam anar llegint amb fruïció ambdues col·leccions i van esdevenir les dues sèries més preuades, els Tintin amb els seus lloms de tela i les primeres traduccions al català de Joaquim Ventalló, els Astèrix,  primer en les edicions de Molino i després a Bruguera amb traduccions de luxe com les de Jaume Perich o Víctor Mora. Però no era l’únic material europeu, també tenien el seu lloc els àlbums de Lucky Luke, en les edicions de Toray i Bruguera, i Els Barrufets, i els volums publicats per Anxaneta de La patrulla dels Castors, que també coneixíem per les seves aparicions a Cavall Fort: no érem molt seguidors de la revista catalana més celebrada, massa text, però igualment arribava de forma irregular a la llar amb la hipnòtica contraportada de Jep i Fidel. També estava compost de material franco-belga la revista Gaceta Junior, que s’incorporava a la biblioteca familiar en esplèndids volums que recollien els exemplars de la revista. I no puc oblidar els àlbums de tapa tova de Pumby, que malgrat ja no compràvem en forma de revista seguien arribant en aquest format, o els TBO, especialment els TBO 2000, que no puc explicar amb precisió per quina via trobaven el camí de casa.

Tebeos catalans, espanyols, europeus… Amèrica també hi era representada, i de quina manera. Gairebé completa hi havia la col·lecció Dumbo, amb tot el món de vinyetes clàssiques Disney desfermat a la seva màxima potència, igual que  els retapats que recollien la revista Pato Donald. Els tebeos de Novaro normalment ens els regalaven després d’una visita al metge; eren estranys, parlaven en mexicà i hi sortien superherois; aquests van entrar amb pas més ferm gràcies a les edicions de Vértice, on vam descobrir La Patrulla X, Los Cuatro Fantásticos i Dan Defensor. I perquè no podem oblidar els clàssics, tenien un lloc preferent a les lleixes familiars els luxosos llibres que havia editat Burulan recollint les aventures de Flash Gordon i de El Hombre Enmascarado. Gairebé tan venerats com aquests eren els descomunals Películas, de més de tres-centes pàgines, que recollien tant material Disney com Hanna Barbera. Aquests personatges, populars gràcies a la televisió, tenien versions en còmic que arribaven en els volums de Laida i Fher i allà llegíem les aventures de Don Gato, El Oso Yogui, Pixie y Dixie, Los Supersónicos, Los Picapiedra, Daniel Boone o Daniel el travieso, que llavors encara no era sèrie de televisió sinó un còmic publicat amb èxit als Estats Units. Així mateix, vam descobrir Carlitos, però no en els populars volums d’Edicions 62 sinó en els àlbums de Burulan.

Van anar passant els anys, els germans petits creixien i el tercer de la nissaga, amb el que em portava cinc anys, va anar incorporant nou material. Les versions dels èxits televisius, amb els àlbums de Heidi, Vickie el vikingo i especialment els de tapa dura de Mazinger Z; o fins i tot versions en còmic de joguines, com Las aventuras de Geyper-Man. També còmic europeu –la revista Spirou Ardilla– i, de forma molt remarcable, l’arribada triomfal de Don Miki, que tantes hores de diversió ens va proporcionar a tots els lectors de la casa. I no s’aturava l’allau dels nous Astèrix, i dels nous Tintín, i Lucky Luke, i Mortadelo, i…

Quan el germà més petit de tots, el quart, va començar a llegir tebeos jo ja tenia gairebé divuit o vint anys; ell es va alimentar de tot aquest impressionat patrimoni però també va fer les seves aportacions, com els exquisits volums de Massagran, o els nous títols de les col·leccions que hi havia a casa de tota la vida. A més, va tenir la sort de llegir el corpus monumental de tebeos de superherois que jo començava a col·leccionar per aquells anys.

Tots quatre germans vam viure envoltats de tebeos per totes bandes, i de tebeos de tota mida, origen i continguts. Al repassar en la memòria la biblioteca de casa constato algunes absències –Mafalda, Spirou, Tretzevents, Strong…- però evidencio  que vam ser privilegiats de tenir uns pares que no els importava alimentar permanentment les nostres ànsies lectores i de viure una època única: en molts aspectes, rònega i trista, és indubtable, però envoltada de les més fantàstiques vinyetes.

No sé si ara llegeixo tebeos perquè ho feia de nen –no és el cas de tots els meus germans-, però no puc obviar la seva incidència en la meva formació. Quan la gent recorda la seva infància i joventut ho fa de manera molt personal; hi ha qui la recorda en blanc i negre, qui ho fa a colors, qui l’associa a la televisió o als videojocs… Jo no puc evitar tenir la certesa que, durant un bon grapat d’anys, el món era un gran, immens tebeo. I era magnífic.