ELS TESTAMENTS (2019) – Margaret Atwood

RESSENYA

ELS TESTAMENTS (2019) - Margaret Atwood

La maleïda pandèmia ens ha privat de rebre com cal obres tan extraordinàries com aquesta, que no es mereix viure a l’ombra de la seva predescessora ni que la menystinguem. Llegiu-la, i feu-ho en català!

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autora: Margaret Atwood
Títol: Els testaments (The Testaments)
Traductor: Ernest Riera
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2020 (2019)
Pàgines: 410
ISBN: 9788477276227
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

L’èxit de la sèrie El conte de la serventa del canal HBO el 2017 va propiciar una primera vida per a la novel·la homònima, publicada per primera vegada el 1985, que fins llavors no havia estat traduïda al català. Gràcies a Quaderns Crema en vam tenir una bona versió a càrrec de Xavier Pàmies, que vam ressenyar aquí. La sèrie va comptar amb l’assessorament de l’autora per al guió i tot sembla que porti a pensar que Atwood ja devia tenir molt pensada, sinó començada, una seqüela. Així, la tardor del 2019 apareixia Els testaments simultàniament en anglès i altres sis llengües, que havien estat autoritzades per traduir-la en el més estricte secret. Malauradament, el català quedava fora d’aquesta primera tongada i no ha estat fins a la primavera del 2020 quan ha aparegut aquest cop a càrrec d’Ernest Riera i de nou sota el segell de Quaderns Crema que ha corregut el risc de l’espera. Crec que és obligat com a lectors en català d’agrair aquesta fidelitat a l’editorial i com a tals ser militants amb aquesta aposta, que al final és en benefici de tots.

El relat se situa quinze anys després dels fets que s’expliquen a El conte de la serventa i està narrat per tres veus femenines. La primera, una coneguda Tia Lydia, que explica la seva biografia i com va arribar a dirigir la casa formadora de les ties coneguda com Ardua llar. Les altres veus són les de dues noies que conformen la primera generació que ja ha viscut tota la vida amb l’auge de Galaad; ara bé, ambdues viuen en dues societats diferents, mentre que la Daisy viu en llibertat al Canadà, l’altra, l’Agnes, és la filla d’una família de dirigents de Galaad. Aquests tres punts de vista ens permeten veure com es crea aquella societat; l’astorament i l’oposició que desperta a l’estranger, i l’adhesió al sistema de manera acrítica perquè és allò que t’han ensenyat, però que amb el que es descriu es posa en dubte que aquella societat pretesament ideal sigui precisament això, ideal.

El relat de les tres protagonistes es va entrellaçant i avança amb moments de gran tensió dramàtica, però que potser no arriben als nivells del primer volum, sobretot pel que fa a la crueltat, perquè ja som coneixedors del que ens podem trobar i de com és realment Galaad, per tant no ens sorprenen segons quines escenes brutals. Però sí que anem descobrint novetats, com ara les relacions internacionals d’aquesta república i els tentacles que tenen a l’estranger. També com el sistema, a més de corrupte, està ple d’enveges i hipocresies d’uns líders que haurien de ser models de virtuosisme. I poc a poc assistim a l’objectiu que tenen totes tres, desestabilitzar el règim, malgrat que a l’inici no ho pugui semblar i pugui arribar a ser contradictori. En alguns moments s’hi poden notar molt ressonàncies a La rebel·lió dels animals de George Orwell.

En paral·lel a la lectura més política, també hi ha una lectura més quotidiana, la vida del dia a dia de les dues protagonistes joves. Una, al Canadà, molt implicada en el combat contra la teocràcia del país veí, que haurà de lluitar per sobreposar-se a uns fets dramàtics que viurà en primera persona. L’altra, a Galaad, molt més interessant, ja que assistim al paper de l’alta societat dirigent, el tipus d’ensenyament que reben les noies, els casaments, el paper com a esposes i com són substituïdes quan convé, la poca importància que es dona a les serventes un cop han parit… i sobretot, la prohibició d’aprendre a llegir.

El millor de tot, és que les dues històries aniran convergint, no només en el present, sinó que també hi haurà enllaços que van molt més enllà de la coneixença de les dues noies. I si per això fos poc, també s’enllaça amb la història de la Tia Lydia, que malgrat tota la crueltat que ha demostrat a la saga, guarda un as a la màniga, una venjança a tot el que va partir als inicis de la república teocràtica. I el clímax arriba al final de la novel·la, quan es relaciona aquesta amb la primera part, en poques línies, però d’una manera magistral. Evidentment, no parlarem de com s’esdevé tot per no rebentar la història, simplement dir-vos que aquestes construccions formals són simplement una meravella.

I si amb la forma, com progressa i s’entrellacen les històries, en definitiva la manera com està escrita (i traduïda) és deliciosa, la llengua que s’usa és molt ben usada, ben expressiva i molt apta per fer-te una idea de com és tot aquell món fosc i cruel que es descriu. No hi ha cap moment de tedi en les més de quatre-centes pàgines. El fet que els capítols no siguin excessivament llargs i hi hagi moltes parts dialogades també hi ajuden molt.

I com al primer volum, aquest també es clou amb les actes d’un simposi dedicat a l’estudi de Galaad en un futur llunyà, quan se succeeixen els estudis històrics d’aquell període. I en aquest cas es fa una anàlisi del suport material dels testimonis, dels tres testimonis, que es recullen en el cos de la novel·la. Un pas més enllà del ja conegut tòpic de trobar-se un testimoni escrit i transcriure’l abans no sigui destruït. És una manera de cloure la novel·la molt acadèmica, però alhora, els que tenim formació filològica ho acabem trobant d’allò més interessant i ens trasllada més a l’estudi científic que pròpiament a la literatura.

És impossible acabar aquesta ressenya sense fer-vos una última consideració: soc conscient que he parlat molt de El conte de la serventa per parlar de Els testaments, és impossible no fer-ho. Ara bé, la lectura de la segona supera amb escreix la primera, és molt més madura, molt més ben definida, una genialitat que de ben segur serà aprofitada per fer-ne algunes temporades de sèrie i fer-la arribar al gran públic i potser, així, guanyar algun lector més d’aquesta gran novel·la i de la que la va precedir.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.