Les Guerres Carlines són un període històric pràcticament desconegut, del qual només sobresurt algun personatge singular, lligat a comportaments romàntics. De fet, hi ha molt poques monografies històriques del període i en l’àmbit literari les coses no és que estiguin millor. Aproximar-s’hi en aquestes condicions és sempre arriscat perquè es converteix en un salt al buit. Albert Villaró no ha tingut cap inconvenient per prendre el risc i, després d’una lectura atenta de La Companyia Nòrdica, es pot afirmar que l’esforça ha valgut la pena.

La novel·la comença i acaba amb un embolcall literari prou conegut, la de l’arxiver que, gràcies a vicissituds de l’ofici, es troba a les mans un manuscrit que l’entusiasma, el transcriu i li acaba donant forma literària. Si bé no ens trobem amb res de nou, en aquest cas és interessant veure la relació que s’estableix entre l’autor i el text mentre es coneixen algunes intimitats de la Seu d’Urgell. La pregunta que ronda aquí i continuarà durant la novel·la és què hi ha de veritat amb el que s’explica, de la història novel·lada ja la coneixerem amb un epíleg, la personal, doncs bé ens quedem amb la paraula de l’autor. 

El gruix de la novel·la està format pel diari del viatge d’Ulrich von Wilamovitz, un noble prussià descendent d’un llinatge català exiliat després de la Guerra de Successió i que ha conservat la llengua. El jove Ulrich, després d’haver rebut una molt bona educació i d’haver estat a l’exèrcit, decideix, en un rampell romàntic, enrolar-se en el bàndol tradicionalista de la Guerra Carlina d’Espanya. Ens narra com contacta amb aquest bàndol a Tolosa, el pas del Pirineu a través d’Andorra i sempre amb por que sigui abandonat, i com arriba al campament del baró d’Eroles. I aquest, davant del currículum li encarregarà una missió aparentment senzilla i allunyada del combat: formar part en una comissió mixta amb un oficial isabelí per tal d’esclarir l’assassinat del destacament que acompanyava el correu de Talarn en estranyes circumstàncies.

En aquesta missió, l’acompanyarà la Mina, una perfecta coneixedora del terreny a qui l’envolta una aureola de misteri, que es correspon a la seva natura i esdevindrà una femme fatale per al protagonista i per al seu corresponent isabelí, el capità mèdic Bernabé Osinalde. I encara, al grup, s’hi afegirà el personatge més carismàtic de la novel·la, el pare Cebrià, un monjo de Montserrat refugiat al Miracle. Curiosament ells no són la Companyia Nòrdica, com es podria suposar pel títol, sinó que seran els elements que han comès l’assassinat del correu de Talarn amb una crueltat macabra, i que no serà l’única, s’anirà repetint en altres situacions similars que es troben durant la narració. Qui són aquesta Companyia Nòrdica, doncs? Aquest és un dels misteris més interessants de la novel·la, i allò que li confereix el puntet just d’element fantàstic que justifica que avui n’estiguem parlant en aquest espai, però no us volem desvelar res…

La novel·la funciona molt bé com un llibre d’aventures, en la més pura tradició del gènere. Al mateix temps, serveix per al descobriment interior del protagonista, que s’acaba per demanar què fa en aquella guerra, que ja no sap si és guerra, si és seva i si té utilitat en un final molt depriment. A més d’aquest existencialisme, excel·leix perquè hi ha múltiples capes com serien els viatges de descoberta i formació, molt propis de finals del segle XVIII i del Romanticisme; la fantasia i el terror; l’oposició entre ciència i fe; el positivisme cientifista que fa avançar la societat alhora que en tanca una d’antiga… I alhora s’hi troben referències que recorden obres literàries com El nom de la rosa, La llegenda de Sleepy Hollow… o, sobretot, Les històries naturalsde Perucho (amb qui també compateix línies temàtiques). En paral·lel, hi trobem influències cinematogràfiques que recorden pel·lícules com Els caçafantasmes.

En aquest punt, cal fer menció especial que hi ha per una altra novel·la que també reflexionava sobre la utilitat de la guerra i l’antibel·licisme i que s’ambientava a la mateixa època, Els estranys, de Raül Garrigasaït, amb cameo inclòs.

Escriure aquesta obra no és fàcil, Villaró ha demostrat que controla múltiples fonts de procedència molt diversa, que s’ha documentat perfectament i ha estat capaç, si és el cas, de novel·lar aquell dietari del jove Wilamovitz. I si tot el material és bo, la manera que té l’autor de narrar-lo també ho és, una llengua àgil i efectiva, quan cal és romàntica i simbolista i si ho necessita canvia cap a un model més expressiu per fer avançar la narració. I allà on ha estat més encertat és quan li ha tocat construir els personatges, amb un protagonista molt ben construït que ha de posar-se sovint a un costat davant de personalitats que li usurpen la categoria de protagonista. Penso en el pare Cebrià, però no només, ja que l’Osinalde transcendeix el paper d’antagonista per esdevenir un contrapunt racional i pràctic a l’Ulrich o la Mina pren un paper final deliciós que pertorba el protagonista. Estan tan ben treballats que sovint sembla que tu, com a lector, cavalquis al seu costat.

Villaró és capaç de sorprendre a cada nova novel·la que publica amb una evolució sempre ascendent i des d’aquestes pàgines hem de celebrar que hagi apostat per oferir-nos aquest text amb un component fantàstic destacat. Esperem que no s’acabi aquí.