Ray Bradbury, artista de la prosa poètica i del fantàstic americà

OPINIÓ

Ray Bradbury, artista de la prosa poètica i del fantàstic americà

El llarg camí cap al reconeixement de la literatura d’imaginació com la millor del món.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Professora i escriptora

Comparant el seu estil, funcional i sense floritures, amb el de Ray Bradbury (1920-2012), Isaac Asimov es va referir al seu company escriptor com un gran poeta de la prosa.[1] En un breu article per TV Guide, publicat el Març de 1980 i motivat per l’estrena de la mini-sèrie basada en The Martian Chronicles, Asimov descriu Bradbury com “l’apòstol pels Gentils, per dir-ho així; l’ambaixador de la ciència-ficció al món exterior. La gent que no llegia ciència-ficció, i que es sentien aclaparats per les seves convencions desconegudes i el seu vocabulari força especialitzat, trobaven que sí podien llegir i entendre Bradbury”.[2] Malgrat les diferències literàries, però, Bradbury i Asimov s’assemblen molt en un punt fonamental: tots dos són ‘autors feliços’, és a dir, escriptors que no veuen la seva tasca com una càrrega que demana un gran esforç. Ben al contrari, tant Asimov a les seves memòries com Bradbury al seu recull d’assaigs breus Zen in the Art of Writing (1994),[3] han deixat un interesantíssim testimoni de com aquesta felicitat contagia la seva obra.

A la peça que dona títol al volum, de 1973, Bradbury defensa la idea que ha d’haver-hi un vincle entre el treball, la relaxació i l’acció irreflexiva, és a dir, segons ell els autors haurien de seguir un mètode de treball regular i constant basat en produir una quantitat diària de paraules. D’aquesta manera es pot mantenir una actitud relaxada vers l’escriptura que deixi fluir la creativitat sense l’entrebanc de l’auto-consciència, enemiga de tot art. És una altra manera de dir que l’escriptor genuí només s’interessa pel procés d’escriure i no pas per objectius secundaris com els diners o la fama que puguin oferir els esnobs de les revistes literàries. Bradbury rebutja la tria entre l’escriptura literària i la comercial, preferint el que anomena ‘Camí del Mig’, “la via per fer que el procés creatiu sigui el millor per tothom i la que millor du a produir històries plaents tant pels esnobs com pel autors de tercera” (113). Presumiblement, és així com entenia la seva pròpia obra.

Bradbury aconsella els joves autors que siguin, sobre tot, persistents. En el seu cas, tan aviat com un relat li era rebutjat, l’enviava a una altra revista, sovint de signe contrari. Seguia aquesta estratègia perquè “Sempre he intentat escriure la meva pròpia història. Dona-li l’etiqueta que vulguis, digues-li ciència-ficció, o fantasia, o misteri, o western. Però, en el fons, totes les bones històries són d’un únic tipus: una història escrita per un home des de la seva veritat” (112). Segons afegeix, aquest tipus d’història és benvinguda arreu, sigui a Astounding Science-Fiction o a Harper’s Bazaar. Des d’aquest punt de vista, l’autor es situa sempre per damunt del gènere; per aquesta raó segurament errem en classificar els escriptors segons el principal gènere que els interessa i entenem molt pobrament els qui, com Bradbury, no es limiten a cap.

Bradbury escriu a un altre article, “The Joy of Writing” (1973), que els ítems més importants en la caixa d’eines d’un autor són el plaer (‘zest’) i l’entusiasme (‘gusto’). Tot seguit anomena els seus escriptors preferits —Dickens, Twain, Wolfe, Peacock, Shaw, Molière, Johnson, Wycherley, Gerard Manley Hopkins, Dylan Thomas, Pope— homes que sabien divertir-se escrivint malgrat les seves circumstàncies personals. A “Drunk and in Charge of a Bicycle” (1980) Bradbury fa burla de la idea que escriure és “un exercici espantós, una ocupació terrible” (36), subratllant que ell mai ha sentit cap mena d’ansietat. Les històries “em mosseguen la cama —i jo responc escrivint tot el que passa al llarg de la mossegada. Quan acabo, la idea em deixa anar, i marxa corrent” (36). Sempre que escrivia, Bradbury ho feia “immers en una onada de deliciosa passió” (“Investing Dimes: Fahrenheit 451”, 56). L’escriptor feliç és, sempre, un autor compulsiu. Bradbury declara amb cert dramatisme que si un no escrigués cada dia, “els verins s’acumularien i començaria a morir, o a embogir, o totes dues coses” (“Preface” xi). Escriure, afegeix, és supervivència, un acte de creació que ens fa sentir vius.

És també un privilegi, i “un continu astorament davant allò que el teu pou profund conté” (xii). El plaer més gran d’escriure és, doncs, la sorpresa de l’auto-descobriment —un autor escriu, en suma, per saber què hi ha dins la seva ment creadora i perquè no ho podria saber de cap altra manera. Lògicament, cal nodrir la Musa amb altres textos. A “How to Keep and Feed a Muse” (1961), Bradbury aconsella els autors aspirants que llegeixin prosa de tota mena però que mai oblidin la poesia, que cal llegir cada dia. Un autor ha de llegir aquells que escriuen de la manera com ell mateix voldria escriure però també els altres, per trobar estímuls en sentits ben diferents. L’autor ha d’escriure a diari, en un llarg aprenentatge d’una o dues dècades fins que la gramàtica i la construcció de les trames esdevinguin “part del Subconscient, sense restringir ni distorsionar la Musa” (31), és a dir, la creativitat.

A “Run Fast, Stand Still, or, the Thing at the Top of the Stairs, or, New Ghosts from Old Minds” (1986) Bradbury explica que va créixer gaudint dels relats de fantasmes de Dickens, Lovecraft i Poe, i més tard de Kuttner, Bloch, i Clark Ashton Smith. De petit els agafava en préstec a la biblioteca pública de la seva ciutat —Waukegan a Illinois, convertida en Green Town a les seva ficció—o els llegia a les revistes pulp de l’època. Als dotze anys dos fets van canviar la seva vida: d’una banda, va rebre per Nadal una màquina d’escriure de joguina (la seva modesta família no donava per més) i va conèixer l’artista de circ Mr. Electrico, la primera persona en prendre el noiet seriosament a part del cercle familiar. Des d’aquell moment, Bradbury va escriure mil paraules cada dia la resta de la seva vida. Al llarg dels primers deu anys, “Poe vigilava per damunt una espatlla, mentre Wells, Burroughs, i tots els autors d’Astounding [Science Fiction] i Weird Tales guaitaven damunt l’altra” (8-9). A Bradbury se li va ocórrer desenvolupar el seu propi estil usant una llista de títols (sovint una única paraula) en la què s’inspirava. Curiosament, començava els relats redactant un llarg poema-assaig en prosa al voltant del títol triat fins que apareixia un personatge que li deia com prosseguir.

Seguint aquest mètode, quan tenia vint-i-dos anys Bradbury va escriure la primera història que li va semblar satisfactòria: “The Lake” (1942, publicada el 1944 a Weird Tales). Va ser la seva tercera venda però Bradbury només va trobar realment la seva veu gràcies a la generositat dels seus mentors literaris i grans amics, en especial Leigh Brackett, una de les grans autores femenines de ciència-ficció, i Henry Kuttner. Ell li va suggerir noves lectures al jove Bradbury —Katherine Anne Porter, John Collier, Eudora Welty i títols com The Lost Weekend, One Man’s Meat, Rain in the Doorway— i li va passar una còpia de Winesburg, Ohio (1919) de Sherwood Anderson, llibre en què Bradbury es va inspirar per la seva ficció autobiogràfica realista (com ara la subtil novel·la Dandelion Wine de 1957) i per a l’estructura de The Martian Chronicles. De gran ajuda van ser també el cercle de la Science Fiction Society dirigit per Forrest Ackerman a Los Angeles (on Bradbury va viure gran part de la seva vida), el seu agent Don Congdon, i l’esposa de l’autor, Maggie, segurament la seva lectora més implacable.

Els primers anys de la seva carrera, Bradbury va escriure una relat per setmana, no només perquè la seva Musa estava pletòrica d’energies sinó també perquè el mercat de les revistes pulp pagava poc. Per cada conte rebia entre $20 i $40, uns ingressos modestos que Bradbury complementava amb la seva feina de venedor de diaris al carrer, ocupació que va exercir després de graduar-se a l’escola secundària i mentre s’autoeducava a la magnífica Biblioteca Pública de Los Angeles (Bradbury no va anar mai a la universitat). El 1944, segons recorda, va haver de vendre quaranta contes per guanyar només un total de $800. Un bon amic el va convèncer d’enviar alguns relats a les revistes slick, és a dir, les de paper de qualitat i aspiracions molt per damunt de les pulp. Bradbury va usar el pseudònim William Elliott per por que els editors de Manhattan poguessin haver vist el seu nom a la portada de Weird Tales i revistes pulp similars. No calia, però, tanta prudència i el 1945 Bradbury va publicar amb el seu nom real contes a les elegants revistes Charm, Mademoiselle i Collier’s. L’autor es va trobar de sobte convertit en un home ric —va rebre $1000 per les tres peces— i en un escriptor respectable.

Asimov i Bradbury no van tenir gaire contacte personal però els bons oficis de l’editor Walter ‘Brad’ Bradbury (que no era família d’en Ray) van ser essencials per tots dos. Brad va dirigir a la prestigiosa editorial de Nova York Doubleday la primera col·lecció de ciència-ficció en tapes dures que es va fundar als Estats Units (el 1949). Ell va convidar Isaac Asimov a publicar-hi la seva primera novel·la —Pebble in the Sky (1950)— i va convèncer Bradbury que els seus diversos contes sobre Mart es podien combinar en una novel·la. Recordant l’exemple de Winesburg, Ohio, Bradbury va produir el que es coneix en ciència-ficció com un fix-up, és a dir, un recull novel·lat. The Martian Chronicles es va publicar el 1950 seguida poc més tard de l’antologia The Illustrated Man (1951). De fet, va signar el contracte per tots dos llibres alhora.

Segons rememora Bradbury, viatjant de tornada a Los Angeles en tren va fer una parada a Chicago. Sorprenentment, es va trobar envoltat d’un grup de fans, encantats amb la lectura de les primeres còpies de Martian Chronicles. Aquesta experiència tan gratificant no era, però, suficient per l’ambiciós Bradbury. Una trobada accidental a una llibreria amb l’autor britànic resident a Los Angeles Christopher Isherwood va acabar amb Bradbury dipositant en mans de l’astorat anglès una còpia signada de Chronicles —amb el número de telèfon de l’autor també ben visible. Isherwood va trucar al cap de pocs dies per expressar el seu entusiasme i prometre una ressenya. Aquesta peça va cridar l’atenció d’altres dos il·lustres expatriats anglesos, el filòsof Gerald Heard i l’autor de Brave New World (1932), Aldous Huxley. Prenent un te amb ells, Bradbury va rebre l’afalac que buscava: segons assegura, els dos li van assegurar que era tot un poeta.

A diferència d’Asimov, que va ser fidel a Doubleday tota la seva carrera, Bradbury va anar passant per altres editorials, cercant més prestigi i un públic generalista. Simon & Schuster li va publicar Something Wicked This Way Comes (1962) —una excel·lent novel·la de terror fantàstic i segurament la seva millor obra— però Bradbury va seguir el seu editor Bob Gottlieb a la també molt prestigiosa editorial Knopf. La seva relació amb aquesta casa va arribar fins 1992, quan va publicar Green Shadows, White Whale, una curiosa novel·la que narra la seva estada a Irlanda treballant en el guió de Moby Dick (1956) i la seva desastrosa relació amb el director John Huston, el seu gran heroi.

La creixent popularitat de Bradbury el va dur a altres aventures en el món audiovisual, del qual era un gran enamorat (a la seva adolescència es va dedicar a perseguir estrelles de Hollywood, persecució de la què són testimoni algunes fotos disponibles a internet). Diverses sèries de TV van adaptar el seus contes i Bradbury va col·laborar amb set guions escrits entre 1956 i 1962 amb la sèrie de TV Alfred Hitchcock Presents. Més tard, diversos dels seus contes van ser adaptats a The Ray Bradbury Theatre 1985-1992. La seva relació amb The Twilight Zone, per la què va escriure l’episodi I Sing the Body Electric (1962), va ser complicada, amb acusacions de plagi contra el seu creador Rod Serling. El cinema va donar sense dubte una gran empenta a la fama internacional de Bradbury, gràcies a l’adaptació que François Truffaut va fer el 1966 de la seva gran novel·la distòpica Fahrenheit 451 (1953), pel·lícula que va encantar a la crítica però no pas a l’autor. Menys conegut és l’estret vincle de Bradbury amb el teatre, àmbit pel qual va adaptar moltes de les seves obres, principalment per la companyia Pandemonium Theatre, que va fundar el 1964 amb Alan Neal Hubbs, i entre 2006-2012 pel Fremont Centre Theatre, també a California.

Molt lluny dels seus humils inicis com a autor de contes per a revistes pulp, Bradbury va rebre a l’última dècada de la seva llarga vida per part de la National Book Foundation una medalla per la seva gran contribució a les lletres americanes (2002); també la National Medal of Arts (2004) i una citació especial al Pulitzer Price (2007), entre altres honors. Més enllà dels mèrits de la seva prosa poètica i de la seva versàtil ficció, aquest reconeixement representa la fi de la crisi de legitimació del fantàstic americà i l’entrada d’autors inicialment marginals com Bradbury al cànon literari per la porta gran. Sobretot, la carrera de Ray Bradbury demostra que la passió per escriure no té límits i que el fantàstic, lluny de ser una sub-literatura, és l’expressió del millor que té la nostra espècie: la imaginació i la capacitat de fabular sense límits.

Bibliografia

  • Dark Carnival (1947, antologia)
  • The Martian Chronicles (1950). En català: Les cròniques marcianes, traducció de Quim Monzó (Proa)
  • The Illustrated Man (1951, antologia). En català: L’home il·lustrat, traducció de Martí Sales (Proa)
  • Fahrenheit 451 (1953). En català: Fahrenheit 451, traducció de Jaume Subirana (Proa)
  • The Golden Apples of the Sun (1953, antologia). En català: Les pomes daurades del Sol, traducció de Lluis-Antón Baulenas (La Magrana)
  • The October Country (1955, antologia)
  • Dandelion Wine (1957)
  • Something Wicked This Way Comes (1962)
  • I Sing The Body Electric (1969, antologia)
  • Death Is a Lonely Business (1985)
  • A Graveyard for Lunatics (1990). En català: Un cementiri de llunàtics, traducció de Martí Sales (Males Herbes)
  • Green Shadows, White Whale (1992)
  • Zen in the Art of Writing (1994). En català: Zen i l’art d’escriure, traducció de Marta Pera Cucurell (Viena Edicions)
  • Quicker than the Eye (1996). En català: Més ràpid que l’ull, traducció de Ferran Toutain (Proa)
  • Relats inquietants, traducció de Martí Mas (Cruïlla, 1996), inclou «La sabana», «El visitant», «La bruixa d’abril» i «La sirena de la boira»
  • Let’s All Kill Constance (2002)
  • Bradbury Stories: 100 of His Most Celebrated Tales (2003)
  • The Collected Stories of Ray Bradbury: A Critical Edition, Volume 1, 1938–1943 (2011)
  • The Collected Stories of Ray Bradbury: A Critical Edition, Volume 2, 1943–1944 (2014)

[1] La referencia es troba a les seves memòries I, Asimov (1994). Veure l’article “Isaac Asimov: l’art d’escriure, del pulp a l’èxit universal”, El Biblionauta, https://elbiblionauta.com/ca/2020/04/30/isaac-asimov-lart-descriure-del-pulp-a-lexit-universal/
[2] La traducció d’aquesta i de la resta de cites és meva.
[3] Disponible en català: Zen i l’art d’escriure, traducció de Marta Pera Cucurell (Viena Edicions). Les cites que he traduït són de l’edició de HarperVoyager, 2015.

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.