Isaac Asimov: l’art d’escriure, del pulp a l’èxit universal

SMartin-opinio
Sara Martín
Professora de Literatura Anglesa i Estudis Culturals. Ha publicat nombrosos estudis en el camp dels Estudis de Gènere. Ha traduït a l’anglès Mecanoscrit del segon origen i ha estat la curadora de l’assaig col·lectiu Explorant Mecanoscrit del Segon Origen: Noves lectures.

L’òpera espacial ja existia, però Asimov li va donar una solidesa amb el seu plantejament històric que ha fet de la seva saga un cas especial i perdurable

L’òpera espacial ja existia, però Asimov li va donar una solidesa amb el seu plantejament històric que ha fet de la seva saga un cas especial i perdurable

Isaac Asimov (1920-1992), conegut mundialment per la seva ciència-ficció sobre robots, no era un autor únicament interessat en aquest gènere. De fet, va ser principalment un divulgador de tota mena de temes, des de la química a Shakespeare, i un cultivador de molts gèneres entre els quals la ciència-ficció ocupa un espai relativament menor. Asimov va descriure a les seves memòries pòstumes I, Asimov (1994) l’art d’escriure i l’art de vendre la seva obra amb el mateix càndid entusiasme. Va ser un exemple excel·lent del que anomenaré autor feliç, del tipus que entén l’escriptura com una joiosa activitat quotidiana i no pas com una feina feixuga, i que veu amb sorpresa com la seva passió per escriure el porta a un èxit total nacional i internacional. Convençut del seu geni i ben poc modest, però mai arrogant, a Asimov no li interessava la mística de l’autor turmentat per la seva obra. Al seu article “On the Shoulders of Giants” (1980), Ray Bradbury es refereix a Asimov com un dels autors que va capgirar la manera de llegir a tot Estats Units. Els nens, diu Bradbury, van anar temptant els mestres amb la lectura dels seus contes i poc a poc tota una revolució va canviar els hàbits de lectura nacionals. Les biblioteques públiques, on no hi havia cap mena de fantasia fins els anys 70, van aprendre finalment que els joves lectors no es cansaven de llegir ciència-ficció i que entre els seus preferits Asimov ocupava un lloc d’honor.

L’autor va escriure I, Asimov pocs anys abans de morir, estant greument malalt, quan ja havia publicat In Memory Yet Green: The Autobiography of Isaac Asimov, 1920-1974 (1979) i In Joy Still Felt: The Autobiography of Isaac Asimov, 1954-1978 (1980). En lloc d’una biografia convencional, el volum ofereix 166 peces breus, de les quals una de molt interessant és “Prolificity”. Segons explica Asimov, va publicar 504 llibres: 357 originals i 147 edicions o volums anotats. Cal dir però que 280 dels volums originals eren divulgatius (177 de ficció, per tant). Capaç de publicar 13 llibres a l’any de mitjana, Asimov era, com ell deia, una mena de club del llibre unipersonal i l’autor americà més prolífic de la història. Els seus llibres, segons li va comentar un bibliotecari, ocupaven totes les divisions del sistema decimal Dewey. Encuriosit per aquesta abundància, Asimov va concloure que era prolífic perquè li agradava escriure, no pas somiar trames sinó l’acte mateix de veure materialitzar-se les paraules. Per facilitar la seva tasca, Asimov va desenvolupar un estil senzill i directe. Sabent que mai competiria en la mateixa lliga que els grans autors literaris americans, Asimov va optar per publicar contínuament, sense perdre l’esperança que alguns lectors sabrien valorar la qualitat de la seva variada obra.

Asimov va començar a escriure als onze anys. La seva modestíssima família, jueus emigrats de Petrovichi (a Rússia) on Asimov va néixer, va regentar diverses botigues de premsa i llaminadures a Brooklyn, Nova York. El nen Asimov, frustrat perquè mai podia quedar-se el que llegia, fossin les revistes pulp que el pare venia o els llibres de la biblioteca, va decidir narrar les seves pròpies històries. Com reconeix, encara que va llegir tota mena de clàssics, com a jove autor va trobar la inspiració en el pulp. Asimov va començar a publicar quan encara era un estudiant de Secundària, insistint en conservar el seu peculiar cognom estranger, i va seguir escrivint mentre progressava en la seva educació (va obtenir un doctorat en Química, i va exercir com a docent a la Boston University Medical School). Més important que la seva formació científica va ser la seva entrada, la dècada dels anys 30, al cercle del fandom novaiorquès a partir del qual va conèixer Robert Heinlein, Frederick Pohl o Lester del Rey. La seva carrera es va consolidar sobretot gràcies a John Campbell Jr., editor d’Astounding Science Fiction des de 1937 (més tard Analog Science Fiction and Fact) i altres editors com ara Horace Gold i Tony Boucher.

Entre 1938, quan va publicar “Marooned Off Vesta”, i 1950, quan va aparèixer el seu recull novel·lat I, Robot, Asimov va escriure bàsicament relats. El conte a partir del qual ja cap editor li va rebutjar cap peça va ser “Nightfall” (1941). Asimov ja havia començat a publicar el primers relats sobre robots i de seguida, el 1942, va publicar el conte “Foundation”, origen de la trilogia Foundation (1951), Foundation and Empire (1952), i Second Foundation (1953). De fet, la seva primera novel·la va ser Pebble in the Sky (1950), publicada dins la primera col·lecció de tapes dures dedicada a la ciència-ficció per part d’una editorial de prestigi, Doubleday, i inaugurada el 1949. El següent pas que Asimov va donar, animat per Horace Gold, va ser combinar la ficció de detectius amb la ciència-ficció. En dècades posteriors Asimov va escriure força misteris a l’estil clàssic d’Agatha Christie, però a la dècada de 1950 ja va publicar les dues primeres novel·les de detectius sobre robots: The Caves of Steel (1954) i The Naked Sun (1957), amb l’estranya parella formada pel Detectiu terrestre Elijah Baley i el robot del planeta Aurora R. Daneel Olivaw. Mentre redactava la primera, Asimov va descobrir que tenia talent per a la divulgació científica: The Chemicals of Life (1954) certament va canviar la seva carrera.

A una altra peça d’I, Asimov, “Farewell to Science Fiction”, Asimov explica que va deixar la ciència-ficció quan va abandonar la seva feina acadèmica per passar a ser autor a temps complet. Segons diu, un cop va publicar el relat “The Ugly Little Boy” (1958), va concloure que no tenia res més a dir. Altres factors van entrar en joc: el distanciament de Campbell, el fet que la revista de Gold Fantasy & Science Fiction no li semblava prou atractiva comercialment, i el seu cansament amb el gènere de la novel·la, provocat pels problemes amb una tercera novel·la sobre robots (fins i tot va retornar els 2000 dòlars que Doubleday li havia avançat). D’altra banda, Asimov comenta que escriure divulgació li era més senzill i més divertit que escriure ciència-ficció, per la qual cal inventar una complexa estructura social futura i a més una trama interessant. Com comenta, es va poder professionalitzar escrivint divulgació però li hagués estat impossible fer-ho escrivint ciència-ficció. A més, assenyala ell, a partir de 1960 es va trobar desfasat en relació a la revolucionària nova ciència-ficció de la New Wave i va assumir que el seu temps ja havia passat. Evidentment, no era el cas.

Entre 1960 i 1980 Asimov encara era un dels ‘Tres Grans’, juntament amb Heinlein i Arthur C. Clarke. La seva ciència-ficció seguia venent i, a més, molts dels seus contes van entrar en antologies, aportant una font d’ingressos inesperada. Encara que va escriure poc, Asimov no va abandonar del tot el gènere. El 1972 va publicar la novel·la The Gods Themselves i el 1976 la novel·la breu The Bicentennial Man, guanyadores totes dues dels premis Nebula i Hugo. En tot cas, el seu retorn a la novel·la de ciència-ficció a la dècada de 1980 no va ser motivat per aquests honors ni per la inspiració personal, sinó per la pressió dels seus editors a Doubleday, Betty Prashker i Hugh O’Neill. Quan li van oferir 500.000 dòlars, deu vegades més del que cobrava pels seus llibres més ben pagats, no va poder resistir la temptació. Pot estranyar, però fins 1982, quan va publicar Foundation’s Edge, el seu llibre número 282, Asimov no era un autor súper-vendes sinó un professional que vivia de les vendes mitjanes de molts llibres. Sorprès per l’èxit de la nova novel·la, el va atribuir a l’acumulació de dues generacions de lectors que havien esperat a llegir la continuació de la saga trenta anys. Les novel·les posteriors—The Robots of Dawn (1983), Robots and Empire (1985), Foundation and Earth (1986) i Prelude to Foundation (1988)—no van vendre tant, però Asimov es va trobar rebent tota mena de reconeixements per la seva ciència-ficció, sense abandonar de cap manera tots els altres camps que li interessaven. És important constatar que aquesta entrada d’Asimov en el territori súper-vendes no va anar acompanyada d’adaptacions audiovisuals, malgrat que el seu estil és molt fàcilment adaptable perquè conté moltes escenes dialogades. Asimov va evitar tot contacte amb Hollywood i amb la televisió, i les poques adaptacions de la seva obra que existeixen són, o bé episodis en sèries ja molt antigues, o bé pel·lícules amb resultats desiguals (The Bicentennial Man, 1999, de Chris Columbus funciona molt millor que I, Robot, 2004, d’Alex Proyas).

La prolongada popularitat d’Asimov fins als nostres dies depèn de dos factors principals. D’una banda la sèrie sobre la Fundació es un exemple extraordinari de ciència-ficció presentada com a novel·la històrica futurista. Segons explica Asimov, la lectura de History of the Decline and Fall of the Roman Empire (1766-1788) de l’historiador anglès Edward Gibbon, li va inspirar la idea de narrar la decadència i caiguda d’un imperi galàctic. Campbell li va suggerir imaginar un imperi en l’escala més gran possible, i això és el que va fer Asimov. L’òpera espacial ja existia, però Asimov li va donar una solidesa amb el seu plantejament històric que ha fet de la seva saga un cas especial i perdurable. D’altra banda, les seves històries sobre robots s’han beneficiat extraordinàriament de l’evolució recent de la robòtica (paraula que segons sembla va inventar). Asimov es definia com un optimista tecnològic, al igual que Heinlein i Clarke, i la seva robòtica de ficció ofereix una imatge positiva, lluny del que un dels seus personatge anomena ‘complex de Frankenstein’, és a dir, la por que les nostres creacions es rebel·lin. Les famoses tres lleis que controlen la conducta dels robots —1) Un robot no pot fer mal a un humà o, per inacció, permetre que rebi cap mal, 2) Un robot ha d’obeir les ordres que li donin els humans excepte quan aquestes ordres entren en conflicte amb la Primera Llei, i 3) Un robot ha de protegir la seva existència sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera i la Segona llei— van aparèixer per primera vegada el 1942 al seu relat “Runaround”, inspirades (o co-redactades, segons la versió) per Campbell. Van ser un marc ideal per construir trames que segueixen sent molt interessants a obres molt millor escrites del què la baixa reputació literària d’Asimov podria suggerir.

El lector interessat pot consultar la bibliografia de traduccions d’Asimov al català que hi ha a continuació (preparada consultant el llistat d’Antoni Munné-Jordà, diverses llibreries a internet i el catàleg Aladí de la Diputació de Barcelona), per veure que caldria donar-li una nova empenta. Es troben a faltar, sobretot, les novel·les de la dècada de 1980 i un volum amb els millors relats. Quant a l’empremta asimoviana a la ciència-ficció catalana, és imprescindible esmentar la magnífica novel·la de Carme Torras, La mutació sentimental (2008, Premi Ictineu i Manuel de Pedrolo). Torras, investigadora de primera línia en el camp de la robòtica assistencial, ens avisa en aquesta novel·la que cal combinar l’optimisme tecnològic d’Asimov amb un pragmatisme emocional que ens impedeixi ser dependents dels nostres robots. En tot cas, ella i Asimov estan d’acord en un punt primordial: ja no podem imaginar el nostre futur sense la companyia dels robots.

Asimov en català

Contes

  • A l’estil marcià. Tr. Josep Sampere Martí. Cruïlla, 1995. «A l’estil marcià», «El reclam», «Criatures», «A les profunditats».
  • Amics robots. Tr. Jesús Bonals. Vicens Vives, 2012. «Robbie» i «Sally».
  • Cau la nit. Tr. Carme Manuel. Gregal, 1986. Descatalogat.
  • L’home bicentenari i altres relats. Tr. Mar Aranda. Bromera, 2011.
  • Relats d’un futur proper. Tr. Josep Sampere i Martí. Cruïlla, 1996. «Soc a Port de Mart sense Hilda», «Voltors gentils», «La professió», «Sensació de poder», «Quan mor la nit», «Tots els mals del món» i «El meu nom s’escru amb essa». Descatalogat.
  • Robbie i altres relats. Tr. Jesús Bonals. Vicens Vives, 2009. «Robbie», «Tots els problemes del món», «Sally», «El sufragi».

Novel·les

  • Fi de l’Eternitat, La. Tr. Marta Bes Oliva. La Magrana, 1988. Descatalogat.
  • Fins i tot els déus. Tr. J. Pineda Fortuny. Proa, 1997.
  • Jo, robot. Tr. Joaquim Martí i Antoni Ibarz. La Butxaca, 2014.
  • Trilogia de la Fundació: La Fundació (Tr. Sílvia Aymerich. Proa, 1995), Fundació i Imperi (Tr. Sílvia Aymerich. Ediciones B, 2000, descatalogat), La Segona Fundació, La. Tr. Sílvia Aymerich. Proa, 1995.

Novel·la juvenil

  • (amb Janet Asimov). Norby. Tr. Rosa Moreno i Roger. Molino, 1987, descatalogat. Norby i els invasors, Norby i la princesa desapareguda, L’altre secret d’en Norby, Un robot especial. NOTA: editats en volums separats el 1990.
  • (amb Janet Asimov). Norby. Tr. Rosa Moreno i Roger. Molino, 1988, descatalogat. Norby i el collaret de la reina; Norby retorna a la Terra, La gran aventura d’en Norby. NOTA: editats en volums separats el 1990.

Divulgació

  • Asimov s’explica: 100 preguntes bàsiques sobre la ciència. Tr. Montserrat Tortosa. La Magrana, 2002.

NOTA: Cruïlla va publicar un seguit de 31 llibrets divulgatius a la seva Biblioteca de l’Univers entre 1989 i 1990. Es pot consultar el llistat al catàleg Aladí de la Diputació de Barcelona.

Sara Martín Alegre
Sobre Sara Martín Alegre 4 Articles
Professora de Literatura Anglesa i Estudis Culturals. Ha publicat nombrosos estudis en el camp dels Estudis de Gènere. Ha traduït a l’anglès Mecanoscrit del segon origen i ha estat la curadora de l’assaig col·lectiu Explorant Mecanoscrit del Segon Origen: Noves lectures.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.