Le Guin: Una mestra

OPINIÓ

Le Guin: Una mestra

Blanca Busquets ens parla de l’experiència personal que està suposant traduir Le Guin al català.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Blanca Busquets

Blanca Busquets

Traductora i escriptora

Quan hi penso, em sembla que, amb el temps, he parlat molt del que ha sigut per a mi traduir l’obra d’Ursula K. Le Guin. En xerrades, articles i presentacions. Si teniu curiositat per saber què n’he dit abans, un bon resum és l’article  Traduir els mons de Le Guin, que vaig escriure per al Quadern de les idees. M’hi vaig posar després d’enllestir l’encàrrec d’Un mag de Terramar i sobretot hi repasso el procés de traducció de Els desposseïts.

L’obra de Le Guin i les seves reivindicacions i causes són plenament vigents. Una de les grans virtuts d’aquesta autora és que no escrivia mai el mateix llibre dos cops, i aquest és un parany on altres escriptors de cicles cauen sovint. A través de les seves novel·les, Le Guin ens parla de patriotisme, de gènere, de religió, de manipulació mediàtica, de poder, de madurar, d’amistat, de llibertat, de fe, d’ecologisme, de confiança, de cooperació, de la mort…

Però més enllà de tot allò que les seves novel·les aporten, què significa per a mi traduir Le Guin, a part dels reptes particulars que m’hagin pogut suposar les seves obres, més enllà de paraules concretes o de paràgrafs enrevessats?

És donant voltes a aquesta qüestió que he arribat a la resposta, al tema de l’article. Sovint, mentre tradueixo, quan em trobo amb alguna dificultat o en algun punt on, pel motiu que sigui, he d’adoptar el paper d’autora, m’imagino Le Guin asseguda al meu costat, observant amb ull crític cada paraula que escric, i li llegeixo les frases en veu alta per veure quina ganyota farà, si arrufarà molt les celles o si somriurà.

Quan penso en Le Guin i me la imagino, quan em pregunto com hauria escrit ella aquesta frase o aquella altra si hagués parlat català, sovint no se m’apareix sola, sinó acompanyada d’altres cares. Aquestes altres cares són les que, sense ni tan sols ser-ne conscient, m’han guiat per les tresqueres de la traducció.

Diria que tot va començar l’hivern del 2015, quan la Laura Huerga em va fer seure un dia i em va preguntar: «Tu, Blanca, què vols fer?». I jo li vaig respondre: «Vull traduir». Així doncs, la Laura és una de les cares que se m’apareixen al costat de Le Guin. Les altres pertanyen a la Dolors Udina, la Josefina Caball, l’Anna Casassas… Dues d’elles van ser professores meves a la universitat tot i que, la veritat, és que no sé si ho vaig aprofitar prou en aquell moment. Però a partir de la pregunta de la Laura, va començar la meva preparació per al que havia de ser el primer llibre que traduiria: Descolonitzar la ment, de Ngũgĩ wa Thiong’o, publicat el 2017. A Raig Verd, em van passar per les mans les traduccions d’aquestes mestres i llavors sí que ho vaig aprofitar. Com a correctora, vaig tenir l’oportunitat d’espiar els seus processos de traducció i de documentació, de llegir-ne les explicacions i d’amassar una pila d’exemples per quan fos jo qui s’enfrontés a la traducció d’un llibre. Em sembla que no ho saben, però si tradueixo literatura, és gràcies a elles.

Després de Ngũgĩ wa Thiong’o va venir Le Guin, el 2018. I va ser un bateig de foc en tota regla. Vaig acceptar l’encàrrec amb alegria i rumiant-hi poc. Els desposseïts va ser una experiència genial, a vegades esgotadora però profundament estimulant. Ho he dit en alguna ocasió, aquella traducció la vaig fer en circumstàncies especials: des del despatx de Raig Verd. Per tant, no estava mai sola i ho vaig agrair quan em vaig trobar ficada de ple en el projecte. Hi va haver debats encesos; vam consultar les xarxes ; em vaig fer llistes de regles que havia de seguir quan el català representava el iòtic o el pràvic —les llengües d’Urras i d’Anarres—; i vaig crear la versió catalana del niòtic, un idiolecte del iòtic. Si us interessa el tema de les llengües a Els desposseïts i llegiu en anglès, us recomano l’estudi «Walls of the Tongue: A Sociolinguistic Analysis of Ursula K. Le Guin’s The Dispossessed», de Daniel W. Bruhn. És un treball meravellós que em va ajudar a entendre la intenció de Le Guin en crear el pràvic, el iòtic i el niòtic i a buscar solucions adequades en català.

A Els desposseïts la llengua és un reflex de la societat que la parla. Per tant, en el cas del iòtic d’Urras us trobareu un català semblant al nostre. En canvi, en el cas del pràvic d’Anarres, la llengua de la Revolució, el català perd els títols, els tractaments jeràrquics, els tabús i la majoria de possessius, entre d’altres modificacions.

Després de Els desposseïts, va venir La mà esquerra de la foscor, el 2019. Si heu llegit les seves obres, sabreu que Le Guin no és d’atapeir ni d’allargar les novel·les amb diàlegs innecessaris, pel simple fet de deixar respirar el lector. És clar que n’hi ha, però solen ser passatges breus i amb un objectiu ben definit; no és autora de diàlegs superflus. Això vol dir que hi ha pàgines i pàgines que, a simple vista, són un mur de text. Però Le Guin, amb la seva prosa de poeta, aconsegueix convertir frases visualment interminables en una brisa agradable. Aquest ha sigut un gran repte a l’hora de traduir-la i, per a mi, una de les coses més importants que n’he après. A La mà esquerra de la foscor, en particular, això es fa evident en els fragments on l’Ai i l’Estraven recorren el gel.

Un mag de Terramar va arribar en un moment difícil i incert, el març del 2020, i em sembla que tots els qui formem part del projecte estem encantats de veure com, malgrat les dificultats, Terramar es va expandint.

Tal com a mi, mentre tradueixo, se m’apareixen les cares de les meves mestres, sembla que a Le Guin, mentre escrivia, també l’acompanyaven algunes cares. I al cicle de Terramar, aquesta presència que la guia és Tolkien. Ja des d’Un mag de Terramar, les referències a Tolkien són nombrosíssimes: començant per Éa i la seva creació fins al fullreig, passant per les paraules tolk i inien de la Llengua Veritable. En català, tenim la sort de disposar de les grans traduccions de Francesc Parcerisas, que jo mateixa vaig consultar o que d’altres van consultar per mi. Si us interessa saber més detalles tècnics, vaig escriure aquest fil amb curiositats de la traducció d’Un mag de Terramar.

La influència de Tolkien s’estén a tot el cicle, del qual ja tenim Les Tombes d’Atuan i La costa més llunyana; Tehanu arriba el mes de març. Amb la voluntat d’acostar-me a l’estil de Tolkien, vaig voler imitar o retre homenatge a la traducció de Parcerisas. Una de les coses que li manllevo és la varietat en els tractaments entre els personatges: tenim personatges que es tracten de tu, d’altres que es tracten de vós —relacions amb un component jeràrquic però, al capdavall, properes— i alguns, pocs, que es tracten de vostè.

Amb Terramar Le Guin m’ha ensenyat moltes coses, per exemple, a no sacrificar la qualitat literària pels prejudicis que puguem tenir sobre la literatura juvenil. Però també m’ha esperonat a ampliar la riquesa de la meva pròpia llengua, per fer justícia a la seva. Així doncs, com deia, tot i que no la coneixeré mai, Le Guin s’ha unit a les cares que em vigilen mentre tradueixo, les cares que de tant en tant em miro per saber si vaig per bon camí.

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.