Dones, tebeos i pecat original

OPINIÓ

Dones, tebeos i pecat original

El món dels còmics tradicionalment ha estat un terreny masculí. En aquest article, l’expert en còmics i cultura popular Joan M. Soldevilla reflexiona sobre el paper que han atorgat les nostres vinyetes a les dones.

Professor i escriptor

Una reflexió recurrent quan s’intenta analitzar el perfil del lector de còmic a casa nostra és aquella que adverteix com, fins fa ben poc, la presència de dones ha estat minoritària, gairebé testimonial. Aquesta constatació sovint s’estira fins a parlar ja no d’un mitjà sinó també de determinats gèneres, com la ciència ficció i la fantasia, on d’igual manera, la figura de la lectora ha estat, tradicionalment, més aviat minsa. Sense voler entrar en una anàlisi específicament demogràfica, sí que aquesta percepció ens pot permetre analitzar determinades dinàmiques en el món del còmic que ens ajudin a entendre aquesta situació i veure com en els darrers temps, potser amb el nou segle, s’ha produït un canvi rellevant.

Fins als anys seixanta, el mercat del tebeo a casa nostra havia consolidat un escenari força clar: per una banda productes específicament femenins –de Claro de luna a Florita-, per una altra productes preferentment masculins -de Roberto Alcázar y Pedrín a El CapitánTrueno– i, de manera complementària, productes híbrids, sense definició explícita de gènere com podien ser els tebeos humorístics de Bruguera i Valenciana o el mateix TBO. Això no treia, evidentment, que fos possible un transvasament de públic segons l’entorn familiar o les preferències personals de cada lector i lectora però, en el cas que ens ocupa, era clar que el públic femení disposava d’un material específic i molt sectorial que, cal subratllar-ho, estava caracteritzat per una ideologia conservadora i tradicionalista molt marcada.

L’arribada als anys setanta de material estranger va fer augmentar l’oferta femenina –recordem l’anglosaxona Esther y su mundo, de Purita Campos, que va marcar un real canvi cap a una modernització dels models socials mostrats-, però molt especialment interessant va ser el desembarcament del que anomenem productes híbrids; Tintín i Asterix –i, per extensió, la majoria del material franco-belga- no eren exclusius per a nois, sinó per a tots els públics, d’igual manera que els superherois Marvel, potser per la novetat radical que suposaven o per la importància dels personatges femenins en sèries com La Patrulla X o Los cuatro Fantásticos, van arribar a un públic que no era només masculí; el mateix va passar amb els llibres de Charlie Brown i, en un sentit invers –és a dir, una sèrie protagonitzada per una nena que arribava als nois-, amb la Mafalda de Quino, que van ser fenòmens culturals transversals d’enorme popularitat, això sí, aquests darrers en àmbits més aviat cultes i compromesos amb plantejaments progressistes.

Ara bé, als vuitanta alguna cosa va començar a canviar amb l’anomenat boom del còmic marcat per la irrupció de revistes com 1984, Totem, El Víbora o Cairo, per anomenar quatre dels pals de paller del fenomen; van ser anys d’efervescència mai vista, amb presència constant de la historieta als mitjans de comunicació, aparició de llibreries especialitzades, publicació de fanzines d’aficionats, irrupció de desenes de revistes als quioscos, incorporació de nous lectors… Però no de lectores, que van desaparèixer d’una manera rotunda.

No ens ha de sorprendre aquest fet ja que tot aquest moviment d’expansió del còmic va ser essencialment, diguem-ho ras i curt, patriarcal i de trets inequívocament masclistes. En un moment de renaixement del mitjà, i vet aquí per  què parlem de pecat original, la indústria va imposar un model masculinitzat i gairebé reaccionari, en tant que no era permeable a la transformació promoguda pels moviments feministes que havien ajudat a canviar el model social els darrers anys. Mirat i analitzat des de la distància que ens dona el temps, tot plegat només sembla explicar-se per un seguit de circumstàncies conjunturals.

En un moment on erotisme i pornografia van començar a sortir de la clandestinitat –allò que es va batejar amb la incòmoda i ridícula paraula destape– el “cómic para adultos”  dels anys vuitanta va esdevenir sovint un terreny abonat per a la publicació de fantasies psicalíptiques de caire heterosexual i masculí. Guerreres mamelludes i ansioses, adolescents tòrrides i desfermades o meuques insaciables eren personatges recurrents en les revistes del moment on la figura femenina, en la majoria dels casos,o era inexistent o només tenia una funció libidinosa. Hi havia excepcions, evidentment, a aquesta uniformitat, i podem recordar les fantasies homosexuals de Nazario, el to compromès i reivindicatiu de la Mamen d’Andreu Martín i Mariel Soria -de fet, El Jueves, on es publicava, sempre va tenir lectores en nombre significatiu-, la revisió postmoderna dels estereotips femenins duta a terme per Mique Beltran a la sèrie Cleopatra o la presència de la feminista Laura, l’esposa de Quico el progre, a la memorable daily creada per José Luis Martín; però van ser això, excepcions al to general que va imposar la indústria de forma inequívoca.

I no només ens trobàvem en aquest escenari sinó que gairebé no hi havia autores; la presència de Núria Pompeia, Montse Clavé, Marika Vila o Isa Feu era testimonial, i potser només Ana Miralles, Ana Juan, Laura Pérez-Vernetti o Mariel Soria van saber trobar el seu espai. De França ens arribaven algunes dibuixants com Bretécher, Goetzinger o Montellier, però poca cosa més. Les revistes més comercials i convencionals van desterrar les autores, però fins i tot les plataformes més avantguardistes van ser impermeables a la seva presència: l’exquisida col·lecció d’àlbums Misión Imposible, de l’Editorial Complot va estar integrada per vint-i-sis títols de culte: cap firmat per una dona; i aquest és només un exemple. Amb coherència amb aquest escenari, en el món de la crítica i de l’edició la quota femenina va ser gairebé nul·la. D’aquesta manera contundent la identitat femenina va ser simplificada, cosificada i, sovint, vexada; en conseqüència, les dones van ser desterrades de còmic dels anys vuitanta al temps que, de manera complementària, desapareixia el que fins llavors havia estat el còmic específicament per a noies. Ens estranyem que al país no hi hagi hagut lectores durant decennis? Tal faràs, tal trobaràs.

Els anys noranta van ser testimoni d’un singular canvi a través de dos camins curiosament convergents; per una banda el manga japonès, que va rescatar un públic adolescent i femení que semblava definitivament perdut i, per una altra, autores com l’argentina Maitena, que van recuperar unes lectores ja adultes que van trobar una veu genuïnament adreçada a les dones després de molts anys de no llegir tebeos. L’èxit actual del còmic d’autoria femenina amb noms de referència com Raquel Córcoles, Meritxell Bosch. Laura Pacheco o Flavita Banana no es pot explicar sense aquests dos precedents que van tornar a integrar un públic que havia estat expulsat del circuit.

El còmic dels vuitanta al país va esdevenir una veritable revolució en la història i la dignificació de mitjà, no hi ha cap mena de dubte, i el talent, la creativitat, el risc i la capacitat de transformar la dinàmica del mercat va esdevenir admirable. Ara bé, fullejant aquelles revistes i àlbums no podem deixar d’experimentar una certa perplexitat en veure com el mitjà es va entossudir en silenciar la veu femenina i oferir una visió anacrònica de la seva identitat; i encara més, tot plegat en un entorn on aquest  panorama va ser considerat normal i no es va propiciar cap mena de rebuig ni de crítica; les conseqüències, com hem vist, van ser demolidores.

Avui en dia les coses semblen haver canviat i la popularització els darrers anys de la novel·la gràfica ha ofert una plataforma per a l’expressió d’una feminitat que va més enllà dels estereotips de gènere, un producte híbrid que interessa d’igual manera a dones i homes; aquestes propostes conviuen, però, amb un còmic específicament femení que, tot s’ha de dir, sovint es mou en una frontera imprecisa entre el feminisme compromès i un cert costumisme carregat de tòpics d’innegable recorregut comercial. Sigui com sigui, és evident que els temps semblen haver canviat de forma inexorable i que les dones han recuperat el seu terreny en una indústria que no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies ara fa trenta anys.

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Núria López Garcia
Núria López Garcia
5 years ago

Bona tarda,

Sóc dona, tinc 55 anys i m’agrada el cómic. Llegir aquest article m’ha fet pensar en què llegia jo als anys 80. Com molta gent vaig començar amb els tebeos de l’editorial Bruguera (Mortadelos i companyia). M’agradaven molts personatges però recordo amb plaer “El 13 de la rue del Percebe” on -ara que hi penso- hi havien forces personatges femenins. No vol dir això que no hagués caigut en llegir els tebeos per a nenes com Lily. Ho confeso. I també que m’agradava “Katy, la chica gato” -una catwoman burgesa i benpensant.

Com jo havia estudiat Francès, i a Barcelona ciutat es podien trobar comics francesos, aviat vaig tenir a les mans “Metal Hurlant” i “A suivre”. Allà trobava un relats molt ben escrits i millor dibuixats amb una varietat de temes genial. També he estat lectora de “Totem” i he gaudit amb Corto Matese, Nilo Manara o les aventures de Valentina. He capejat com he pogut el masclisme de l’època que, llavors, ni em cuestionava però que en llegir els còmics, passava dels relats de determinats autors o dibuixants.

Encara m’agraden els dibuixos de dones fantàstiques d’en Maroto i en Sergüelles ,-)

Joan Manuel Soldevilla
Joan Manuel Soldevilla
5 years ago

Tens raó que el masclisme estava tan integrat en la dinàmica dels còmics dels vuitanta que gairebé ens passava inadvertit. I això no treu, com dius, que Manara o Segrelles dibuixessin senyores fantàstiques!