OPINIÓ
El bizarro com a estat mental
Hugo Camacho, editor de la col·lecció “Bizarro” a Orciny Press, ens explica els principis del moviment.
Hugo Camacho
Editor i escriptor
Des que vaig començar a traduïr i publicar bizarro fa gairebé cinc anys, una de les coses que més he hagut de fer és explicar què és. Bé, en realitat el que més he hagut de fer és aguantar com la gent m’explica que «bizarro» en castellà no vol dir «estrany» perquè la RAE no l’accepta encara que la gent en faci ús i Fundéu si que el recull. Sort que en català la paraula no existeix. I és normal, és clar, ja que els lectors estan acostumats a una sèrie de gèneres literaris que poden identificar ràpidament. Però no passa res, perquè els que ens hi dediquem també ens fem contínuament aquesta pregunta.
Quan al gener de l’any passat vaig participar a la BizarroCon de Portland a una taula rodona amb d’altres editors, escriptors i acadèmics que ensenyen bizarro (espera, que vaig a la UB a demanar una càtedra) i que portava per nom «Teoria del bizarro», la primera pregunta que ens va fer el moderador va ser precisament aquesta: «Què és el bizarro?»(Per cert, quan allà mateix vaig explicar que «bizarro» en espanyol castellà imperial no vol dir «estrany» sinó «valent», a tothom els hi va agradar i van pensar que li esqueia perfectament al gènere. Un altre debat superat. Next.)
Tradicionalment, la frase de venda del bizarro ha estat: «la secció de culte del videoclub convertida en literatura», però sempre hem sentit que se’ns quedava curta perquè moltes obres del gènere tenen una doble lectura que les porta més enllà del simple divertiment (tot i que no passa res si és només escapista; mira al teu voltant, la realitat és una merda, per molt subjectiva que aquesta sigui). També diem que així com la ciència-ficció tracta de provocar al lector un cert sentit de la meravella, el bizarro el que vol és provocar el que en diem «sense of WTF?», o «sentit del “però què coi?”». Si amb un llibre et preguntes cada cinc pàgines «però què coi estic llegint?», segurament sigui bizarro. O sigui que més o menys aquestes són les definicions que donem de manera ràpida quan algú ens pregunta.
Però està clar que si algú es capfica amb un gènere tant particular com aquest com per escriure una novel·la, o per publicar-la, o fins i tot per a crear tot un moviment amb les seves pròpies convencions (sí, això és espam descarat de la BizarroCon Barcelona), és que hi ha d’haver alguna cosa més. I aquí és a on els que ens dediquem a fer-ne difusió ens trobem buscant definicions quan ens fem aquesta pregunta.
El primer que ens crida l’atenció és que el bizarro no prova de definir-se contra ningú. De vegades et trobes al típic crític de xarxa social que s’esforça en explicar-te què NO és ciència-ficció, què NO és terror, etcètera. I amb molts lectors també et trobes que et diuen: «jo només llegeixo fantasia», o: «jo només llegeixo autoficcions de senyors amb crisi de la mitjana edat». Al bizarro això no li preocupa perquè es dedica a robar descaradament d’altres gèneres per a donar-los la volta i barrejar-los. El públic del bizarro es situa en una mena de llimb on va a parar la gent que no té por de llegir altres coses, o que està cansat del mateix de sempre, que no s’hi veu representat al mainstream o que simplement vol sentir aquest «però què coi?» també quan llegeix.
Però per a què qui llegeix pugui tenir aquesta experiència, qui escriu s’ha de posar en un estat mental concret. Una altra de les frases que diem més és: «la primera norma del bizarro és que el bizarro no té normes». Això no vol dir que escriguis qualsevol bejenada sense cap ni peus i que els altres t’ho comprin sense més ni menys. El que vol dir és que qui escriu s’ha de deixar estar dels convencionalismes del que significa ser adult i prendre decisions de manera lògica i ordenada. És tornar a ser un nen petit sense la càrrega cultural de merda que et diu què pots o no pots posar en una pàgina de paper, tornar a mirar el món amb ulls juganers i donar-li una nova forma. És trobar un espai segur a dintre de la teva ment per poder experimentar i, per posar-ho en termes noeoliberals, sortir de la teva zona de càmfora. Així, per exemple, si vols escriure una una història d’amor entre una nina russa i un noi que s’ha d’enamorar de totes les persones que aquesta conté abans de poder formalitzar la seva relació, doncs ho pots fer.
No sé, llegiu bizarro, que és com això en què s’ha convertit el món real, però com a mínim amb la ficció rius. O millor: escriu bizarro.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix: